Ahir en una assemblea de treballadors es va refusar l’ultimàtum de l’empresa. Els representants de Nissan van sortir de l’última reunió de negociacions amb la proposta d’indemnitzacions de 60 dies per anys treballat (només fa referència als treballadors contractat per Nissan, però no diu res dels treballadors subcontractats). L’empresa ha cregut que això era just i es va negar a negociar cap cosa diferent.
No obstant això, en una assemblea amb centenars de treballadors ha estat refusat aquest ultimàtum i la plantilla està estudiant presentar una demanda col·lectiva en els tribunals. El negociador de Nissan, Frank Torres fa un xantatge contra el personal dient que un judici farà impossible la reindustrialització de la planta.
El despotisme d’empresa que tenen les grans patronals es basa en la llei de propietat privada: cadascú pot decidir sobre les seves coses. Però quan parlem d’una empresa també existeixen famílies que viuen, mengen i somnien. En aquest cas, més de 2500 a Nissan i en total unes 25 mil amb totes les empreses que treballen per a Nissan en la fabricació dels cotxes.
És tan dictatorial l’empresa que no ha presentat motius objectius del tancament. Tancament que per un altra banda es faria al desembre i que l’empresa, ara ha decidit fer-lo a finals del proper any si els treballadors (ells pensen en "els seus esclaus").
Quan hi ha una crisi bestial con la que estem vivint o la de 2008 el despotisme és bestial. Els grans empresaris no tenen cap interès en la situació dels treballadors. Llencen com si fos brossa a famílies senceres, perquè ells volen continuar guanyant milers de milions d’euros.
És el cas de Ryanair. Aquesta companya ha guanyat una milionada cada any fins a l’aparició del Covid-19. No volen ficar ni un euro dels seus guanys anteriors a resoldre la crisi. El millor que saber fer és agafar els sous dels seus treballadors. Ara han decidit que la plantilla cobrarà el menys de la meitat del salari.
Però els treballadors poden qüestionar la propietat privada! Al cap i a la fi, les màquines no les mouen uns paperets de colors amb números. Sense els treballadors, les màquines no es mouen. I pots posar moltes maletes amb diners que no canviarà res. De qui és l’empresa? Del que paga una misèria als treballadors per emportar-se una milionada cada dia? o del que s’aixeca cada dia a les 4 del matí per treballar?
L’empresa és dels treballadors. Nissan pot anar-se’n, però no s’ha de portar ni un cargol. S’han de protegir les instal·lacions per preservar els llocs de feina i reconvertir-les amb pressupost públic i sota el control dels treballadors en una indústria útil socialment. No hi ha més alternativa que defensar els llocs de feina, no es pot acceptar cap acomiadament. Encara que les indemnitzacions siguin milionàries no són res sense feina.
Et pot interessar: La lluita de Nissan en una cruïlla: la falta d’un pla de combat
Et pot interessar: Nissan: "Es hora d’un gran pla de lluita i exigir la nacionalització sota control obrer"
