El debat sobre l’aplicació de la Llei “Només sí és sí” ha generat una de les crisis més importants en el govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos. Aquesta, evidentment, no és aliena a la campanya electoral, on tots els partits del règim busquen instrumentalitzar aquesta qüestió en el seu propi benefici.

Els atacs de l’extrema dreta i la dreta, de complicitat amb els seus mitjans afins i gran part de la magistratura, estan sent brutals. Si fins ara posaven l’eix en les fake news sobre les “denúncies falses” de les dones, ara acusen el Ministeri d’igualtat de “deixar lliures als violadors”. I des de VOX aprofiten la voràgine punitivista per dir que “Som els únics que defensem cadena perpètua per a assassins i violadors”. A això s’hi sumen els discursos i atacs misògins contra les ministres de Podemos, especialment cap a Irene Montero.

Les sentències d’alguns jutges que han rebaixat condemnes són la base per a aquesta campanya, que busca generar un clima de pànic social (la idea que “els violadors” caminen solts pel carrer), amb l’objectiu d’augmentar les penes. Sense deixar marge per debatre, per exemple, que l’Estat espanyol ja té un dels Codis amb penes més altes en delictes sexuals, en comparació amb la resta de països de la UE. I el fet és que penes més dures mai han tingut com a resultat una reducció de les agressions sexuals a les dones.

D’aquesta manera, davant la pressió de la dreta i el temor a perdre vots, el PSOE ha decidit desmarcar-se de la Llei original, presentat una proposta de modificació que ha deixat molt mal parats als seus socis. En aquesta versió, denúncia Podemos, es tornaria a alguns aspectes de la legislació anterior, en reintroduir la diferència entre abús i agressió d’acord amb l’existència de violència o intimidació. I, en posar de nou el focus en la qüestió de la violència física, es retrocediria en la definició del consentiment. Ja que, una altra vegada, serien les dones les que haurien de demostrar davant els jutges que es van resistir físicament en el cas d’una violació. Les declaracions de la ministra de Justícia socialista, Pilar Llop, apuntaven en aquest sentit. En una entrevista a la SER, va dir que era "molt senzill provar la violència, n’hi ha prou amb una petita ferida”.

La Llei del “Només sí és sí” eliminava la distinció entre els tipus penals d’abús i agressió sexual, unificant en un sol tipus (agressió) amb l’objectiu de reconèixer que una violació no necessita ser exercida amb violència física. D’aquesta manera, es prenia el qüestionament del moviment feminista als jutges que, com en els tribunals de Navarra en el cas de la Manada, van emetre una sentència que no veia en els fets una “agressió”, sinó només un “abús”. El Ministeri d’Irene Montero va buscar expressar, a la seva manera, la ràbia sentida del moviment de dones contra la justícia patriarcal. No obstant això, paradoxalment, es va reforçar el Codi penal sota un marc profundament punitivista, de la mà de la mateixa justícia patriarcal que les dones venim denunciant als carrers. I és aquesta mateixa institució la que ara aprofita per interpretar moltes sentències d’una forma que indigna a moltes víctimes de violència de gènere.

Des del Ministeri d’Igualtat, insisteixen que la llei del “Només sí és sí” era “perfecta”. No obstant això, la idea que mitjançant una llei enfocada en una modificació del Codi penal i l’augment de les penes podia aconseguir-se una justícia “més feminista”, era una il·lusió absoluta. I el punitivisme, un atzucac. Fins i tot, en els últims dies, Irene Montero ha reconegut que està disposada a “cedir” per negociar amb el PSOE, augmentant encara més les penes en el codi penal. La voràgine punitivista no es deté.

La dreta i l’extrema dreta es beneficien al màxim d’un debat que no fa sinó reforçar la idea que la policia, el poder judicial i el sistema carcerari juguen un paper progressiu per “protegir les dones”. Quelcom que ja va provocar el rebuig de moltes feministes. Així ho explicava la diputada de la CUP Mireia Vehí, en la seva compareixença en el Congrés: “És un debat de dretes, conservador, només basat en les penes. Més electoral que honestament preocupat per les vides de les dones que sofreixen violència masclista. Perquè parlar de penes de presó, no fa a ningú més lliure. Més anys de presó no acabaran amb el romanent de violència masclista que fa moltíssimes dècades que en el regne d’Espanya existeix. Aquest debat en la por, no serveix.”

Al mateix temps, com assenyala Núria Alabao en un article recent: “Això pot donar lloc a majors arbitrarietats, és a dir, que els prejudicis de classe, raça o origen migratori impliquin penes més altes o baixes per al mateix fet segons qui sigui el perpetrador.”

Mentre el marc del debat és cada vegada més punitivista, les dades sobre la violència de gènere i els feminicidis són cada vegada més tràgics. Però, en comptes d’apuntar als problemes de fons que reprodueixen les violències estructurals, pretenen que tot el debat del moviment de dones giri exclusivament entorn de la durada de les penes carceràries. Un relat totalment reaccionari, per diversos motius. No només no resol les violències cap a les dones, que són estructurals, sinó que té un doble efecte: enforteix als aparells repressius de l’Estat, que exerceixen múltiples violències cap a les dones i cap a tots els oprimits i al mateix temps desmobilitzen al moviment de dones. La lluita ja no és als carrers, ens diuen, sinó en els articles del Codi penal.

A baix la casta judicial capitalista i patriarcal! Per un pla integral contra la violència de gènere

Irene Montero assenyala que molts sectors de la casta judicial estan portant endavant sentències judicials masclistes. Ningú hauria de sorprendre’s per això. El que és irrisori és que consideressin des del Ministeri d’Igualtat que, per modificar alguns aspectes de la legislació o del Codi penal, això canviaria. Al seu torn, és un greu error posar un signe d’igualtat entre “penes més dures” i “major protecció a les dones”.

La casta judicial defensa els interessos dels seus amics, els empresaris, els polítics corruptes i l’statu quo de tot el sistema capitalista i patriarcal. Això no canviarà amb cursets sobre violència de gènere. Pretendre que sorgeixi una “justícia feminista”, deixant intacte el poder d’aquesta casta de jutges és una idea pelegrina. Per això, la política de Podemos, que cridava a confiar que els “jutges bons” legislessin de forma més “feminista”, només podia xocar brutalment contra la realitat.

El punitivisme, en nom de la defensa de les dones, reforça les presons i la policia. És la mateixa policia que, enviada per Marlaska, s’infiltra als moviments socials, incloent-hi l’engany per establir relacions sexuals amb dones activistes.

I reforcen un sistema judicial reaccionari que en l’Estat espanyol empresona rapers per criticar a la monarquia corrupta, castiga vaguistes -tant de lluites obreres com d’activistes feministes durant les vagues de dones-, persegueix els independentistes catalans. Són milers les persones i joves represaliades i encausades sota muntatges policials i judicials, la majoria activistes de moviments socials i agrupacions d’esquerra.

Des de Pa i roses proposem eliminar a tota la casta de jutges vitalicis i reemplaçar-los per jutges i jutgesses triats per sufragi universal, el mandat dels qual pugui ser revocable pels seus electors. Juntament amb judicis per jurats populars, on les organitzacions del moviment de dones i antiracistes, puguin aportar el seu punt de vista en les deliberacions. Només així es podria acabar amb aquest “poder absolut” dels jutges sobre la vida de milions.

Però aquest és només un aspecte parcial del problema. Com dèiem abans, la violència de gènere no sols no ha cessat amb l’aprovació d’aquesta Llei, sinó que ha augmentat en els últims mesos. En una situació de crisi social, on es torna cada vegada més difícil per a les dones poder pagar un lloguer o tenir un habitatge propi, milers de dones estan més exposades a situacions de violència masclista. Necessitem una sortida de fons.

La lluita contra la violència sexual i les violències capitalistes

La llei “Només si és sí” va incorporar altres mesures, reivindicades pel moviment feminista, com les rendes d’inserció i la creació de “centres de crisis” sota assistència psicològica i jurídica 24 hores. Ara bé, la realitat és que aquestes mesures, tan elementals com urgents, no se sostindran de manera eficaç amb l’ínfim pressupost destinat a tal fi. Un augment pressupostari per als plans d’igualtat i la lluita contra la violència de gènere és clau perquè aquestes mesures no quedin en foc d’encenalls. A més, seria necessari incrementar els centres d’acolliment o de crisi per a les dones, els seus fills i filles, víctimes de violència. Centres que siguin garantits per l’Estat, però sota l’autogestió de les organitzacions de dones i les treballadores, amb assistència professional i sense presència policial ni judicial.

La Llei proposa també algunes mesures per a l’educació sexual. No obstant això, la ferma aliança de l’Estat amb l’Església continua sent una gran trava per afavorir una educació sexual lliure de prejudicis obscurantistes. La separació de l’Església i l’Estat, demanda històrica del moviment feminista, és fonamental si volem educar en el reconeixement de la identitat de les persones trans en col·legis, instituts, universitats i centres de treball.

Alhora, contra la criminalització de les dones en situació de prostitució, és necessari la fi de tota persecució policial, així com el reconeixement del dret a autoorganitzar-se, juntament amb garanties d’habitatge i treball per a aquelles que busquin alternatives laborals.

Quant a les dones migrants, víctimes de violència sexual, la llei planteja que “no s’incorporarà expedient sancionador a les dones estrangeres en situació irregular víctimes de violència sexual que presentin denúncia”. No obstant això, aquesta mesura bàsica no resol la situació d’enorme vulnerabilitat en la que es troben les dones racialitzades i immigrants, molt més exposades a la violència sexual en els treballs més precaris, com el domèstic o d’internes. El Govern mai es planteja com a perspectiva la derogació de les lleis d’estrangeria i el tancament de les presons dels CIE.

Finalment, pensem que és necessari impulsar comissions de dones i persones LGTBI en els centres de treball, en els centres d’estudi i en els sindicats, independents de les patronals, que abordin els casos d’assetjament sexual i laboral, buscant evitar el punitivisme i posant l’eix en l’educació sexual integral.

Mentre el feminisme institucional pretén tancar al moviment de dones a l’atzucac del codi penal i el seu projecte punitivista, nosaltres pensem que aquestes demandes només seran conquistades per mitjà d’una lluita independent de les institucions de l’Estat, la seva justícia masclista i patriarcal i els partits del règim. Per això és fonamental desenvolupar l’autoorganització del moviment de dones i transfeminista, reprenent la mobilització als carrers.

Cap al pròxim 8M, aquestes qüestions estaran plantejades. Però la nostra batalla va molt més allà. Volem que aquest 8M sigui un gran altaveu per a les lluites de les treballadores precàries, per exigir la fi de les externalitzacions, augments de salaris indexats segons la inflació, reducció de la jornada laboral i millors condicions per a la conciliació laboral. Volem que aquest 8M s’escolti la veu de les persones trans, contra la transfòbia i la LGTBfòbia. I també volem que sigui una gran tribuna per dir que les feministes internacionalistes contra la guerra rebutgem l’augment dels pressupostos militaristes, i l’escalada guerrista.

Lluitar contra la violència, sexual, masclista i els feminicidis, és lluitar contra una baula de tota una cadena de violències que vivim la gran majoria de les dones, les treballadores, les migrants, les joves i les pensionistes enfront de l’actual crisi. La nostra lluita està estretament vinculada a la lluita contra la precarietat i l’explotació que sofreixen les treballadores de la llar o de l’hostaleria. A la lluita contra la violència del racisme institucional i patriarcal que sofreixen les temporeres de la fruita o les treballadores de la llar. A la lluita contra l’imperialisme i el nostre propi govern imperialista.

La violència masclista no es resoldrà perquè existeixi la possibilitat individual de denunciar davant els tribunals. El que fa falta és combatre les seves causes estructurals. Enfortir la nostra organització col·lectiva i autoorganització. Perquè no estem disposades a permetre que la nostra lluita contra les opressions es distorsioni i s’utilitzi per enfortir campanyes punitivistes i els aparells de l’Estat capitalista i patriarcal. Defensarem els drets i llibertats que conquistem, en el marc d’una lluita per transformar d’arrel aquesta societat. La nostra perspectiva, des d’un feminisme socialista i revolucionari, apunta a poder gaudir plenament de les nostres pròpies vides, les nostres sexualitats, desitjos i plaers en una societat lliure d’opressions i explotació.