Les dades de l’extensió de casos de coronavirus (o Covid-19 pel seu nom científic) encara no són preocupants en l’Estat espanyol, en comparació amb altres països com Itàlia, l’Iran o la Xina, origen de la pandèmia. No obstant això, des que fa algunes setmanes van començar a produir-se casos diagnosticats, no ha parat de créixer el nombre d’afectats. I la progressió és contínua, amb la primera defunció confirmada en la nit d’aquest dimarts -un pacient de València mort el 13 de febrer que tenia coronavirus-, 7 pacients greus però estables ingressats en l’UCI i 165 casos positius, segons ha informat el director del Centre de Alertas i Emergències Sanitàries, Fernando Simón.

Et pot interessar: Què és i quins riscos té el coronavirus?

Fernando Simó, ha assenyalat, a més, que la situació “no ha variat substancialment des d’ahir”, el que indica que la tensió és màxima perquè podrien produir-se canvis bruscos en l’enfocament i el protocol per a abordar el control de l’expansió de la malaltia. Això és pel fet que més enllà del número de contagiats, preocupa especialment el desconeixement de l’origen d’almenys dos focus del virus. Un a la Comunitat de Madrid, a Torrejón d’Ardoz i un altre a Vitòria, tenint com a epicentre, a més, en aquest cas, dos hospitals de la ciutat, Txagorritxu i de Santiago.

Majors riscos per al personal sanitari i destrucció d’ocupació pública

Mentre s’espera que el nombre de casos augmenti en els pròxims dies, ja que encara hi ha molts afectats als quals no se’ls ha realitzat cap prova mèdica i molts dels positius encara tenen origen desconegut un element del qual es dóna molt poc compte en la premsa tradicional és la incidència del contagi del virus entre el propi personal sanitari.

Les i els treballadors de la sanitat no sols es troben exposats a majors riscos, sinó que al mateix temps aquesta situació podria dificultar l’acció terapèutica sobre els malalts. Ja coneixem que del total de contagiats actual, almenys 13 són professionals sanitaris. La majoria, excepte dues, han contret el virus realitzant les seves funcions professionals. Però el problema sobretot és que el personal sanitari requereix d’un protocol diferent, per trobar-se en contacte directe a la seva tasca diaria amb persones molt vulnerables al contagi, malalts de divers tipus. El que fa que el seu aïllament preventiu hagi de ser més rigorós, quedant des del principi dels indicis davant la possibilitat de tenir el virus, inhabilitats totalment per a l’activitat mèdica.

Això mateix ja està incidint amb certa gravetat en el cas d’Euskadi, la qual cosa es demostra per què el Govern basc ha decidit mantenir en aïllament ni més ni menys que a 100 professionals de la sanitat pel coronavirus, i convocar de manera urgent una selecció de metges per a cobrir les places. Mitjançant una convocatòria en la qual no se sol·licitaran requisits fins ara exigits sempre com haver realitzat el MIR, sinó dirigida a simples llicenciats o graus en Medicina, de cara a disposar d’una borsa de treball de la qual tirar per als pròxims sis mesos, davant el que podria esdevenir respecte a la dificultat de mantenir en actiu a molts dels professionals mèdics que atendran possibles contagiats.

En aquest marc, el sindicat de funcionaris CSIF ha denunciat aquest dimarts en una nota de premsa la pèrdua de 18.320 llocs de treball en el sector sanitari públic, només en el que va d’any. Per a demostrar aquesta afirmació es remet al nombre d’aturats registrat en l’INEM que s’ha publicat aquest mateix dimarts. CSIF ha assenyalat que aquests nivells de destrucció d’ocupació pública en la sanitat no es coneixien des dels moments més àlgids de la crisi allà per l’any 2013.

La denúncia ha estat acompanyada de la constatació de l’enorme bossa de precarietat existent en la Sanitat Pública, donat l’elevadíssim nivell de contractes temporals, interins, que hi ha actualment en el conjunt de les administracions públiques, molt especialment en el sector sanitari on es donen retards en les contractacions de més de dos anys, segons han denunciat.

Enormes retallades en sanitat

Les tremendes retallades en Sanitat que hem sofert, fonamentalment des dels Governs del PP de Rajoy de 2011 i 2016, i que han continuat prolongant-se en el temps -sense que s’hagi produït en el fonamental la seva reversió pels Governs de Sánchez-, tenen i tindran incidència, sens dubte, sobre l’estat de salut de la població davant aquesta crisi. quelcom que té una relació directa amb la capacitat de resistència de la població a qualsevol pandèmia, com la que ens ocupa, a més d’amb la capacitat per a fer front a les conseqüències de la mateixa una vegada s’ha desencadenat el procés.

Les dades parlen per si solas. Des de l’any 2009, segons va denunciar el denominat Cim Social en 2018, s’havia produït una reducció d’entre 15.000 i 21.000 milions de despesa en la sanitat espanyola. Produint-se durant tot el període de la crisi una retallada d’un 1% anual per càpita. Allunyant-se en aquest període del 8% del PIB de mitjana de la despesa dels països de la UE, sent en l’Estat espanyol de tan sols el 6,34% sobre el seu PIB, uns 16.000 milions menys d’euros.

A més, la retallada de plantilla també ha resultat significativa, estimant-se en 9.400 llocs de treball menys en hospitals entre 2010 i 2014 i 5.600 llits menys en aquest mateix períodes.

Però més enllà dels freds números, tots recordem perfectament, per exemple, la infàmia i el menyspreable racisme que va suposar la mesura del Govern neoliberal del PP de Rajoy de treure fora del sistema públic i universal de la sanitat als immigrants sense papers. Podríem ser capaços d’albirar les conseqüències que podria suposar per a la salut de tots en una situació com l’actual, deixar fora del sistema públic de salut a centenars de milers de persones? També podem recordar el copagament sanitari vigent des de juliol de 2012 i que encara perviu amb el Govern de PSOE i Unides Podemos. O el tancament o la reducció horària d’ambulatoris, sobretot en la nomenada eufemísticament Espanya despoblada i en la Comunitat de Madrid, respectivament. O, també, el no subministrament de la vacuna contra l’hepatitis C, fins que els malalts van aconseguir imposar la vacunació amb les seves protestes, encara que molts d’ells van morir abans.

Tot això ha fet que la situació de la sanitat en l’Estat espanyol s’hagi deteriorat profundament en l’últim temps, amb enormes bosses d’espera per a poder ser intervingut quirúrgicament, terminis inassumibles per a assistir a un especialista, massificació de les urgències i en l’atenció primària, sobretot en pics per processos endèmics com els que provoca la grip, i amb malalts en llits en els passadissos. Mentre no ha cessat el desmantellament de llits i sales senceres als hospitals i amb una privatització incessant dels serveis que són desviats cap a la sanitat privada, per a facilitar-los un pròsper negocio sobre la base de la malaltia i el dolor humà. Tot en un context de corrupció política i empresarial, recordem els càrrecs oferts en el sector privat d’empreses privades sanitàries concessionàries de serveis públics a antics consellers del PP, per exemple, en la Comunitat de Madrid.

La urgent vigència de la lluita per una sanitat pública, de qualitat i veritablement universal

Davant aquesta situació, l’arribada d’una malaltia produïda per un virus absolutament desconegut, de molt fàcil transmissió, encara que, per sort (i ara com ara), amb poca incidència de mortalitat sobre els contagiats a l’entorn d’un 2,5% dels infectats, pot desencadenar situacions complicades en el sistema sanitari públic de l’Estat espanyol per a atendre aquests malalts i solucionar la crisi de salut que es pot arribar a generar. Sobretot, si la situació acaba transformada en una pandèmia, més enllà de la benignitat o no de la malaltia.

Això posa d’actualitat i en primer pla la necessitat de desenvolupar i impulsar de nou una forta lluita des de tots els col·lectius socials i polítics en favor d’una sanitat pública veritablement de qualitat i universal, gestionada pels propis treballadors i usuaris que incrementi la inversió i la despesa en funció de les necessitats reals de la classe treballadora i les classes populars. Una lluita que davant la possibilitat d’un desenvolupament descontrolat de la pandèmia del coronavirus ha de començar per plantejar l’expropiació immediata i sense pagament de tot l’entramat de la sanitat privada per a posar-lo baix control de metges i treballadors de la sanitat en un pla general centralitzat per a enfrontar les conseqüències d’aquesta crisi.

Et pot interessar: Salut i capitalisme: d’aquests virus ningú parla i maten a milers de persones