Catalunya

REPRESSIÓ CATALUNYA

El Supremo decideix qui pot governar i qui no a Catalunya

Torra compareix abans de la sentència definitiva que podria deposar-lo com president. La Judicatura torna a intervenir contra el dret de sufragi de les i els catalans. Una deriva autoritària del Règim del 78 de la que el govern “progressista” és part i el processisme acata sense resistència.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 18 de setembre| edici� del dia

No per previsible deixa de ser escandalós. En les pròximes hores o dies, un tribunal deposarà del seu càrrec a un president electe per no obeir la disposició d’un òrgan administratiu. Sí, la Junta Electoral Central, per més que en els últims anys hagi jugat un paper més semblant al de l’Inquisidor General del Regne, no deixa de ser un òrgan administratiu. El gravíssim delicte per a una decisió que nega el dret de les i els catalans a elegir al seu propi president, ha estat haver mantingut una pancarta de la façana de la Generalitat.

Però és absurd voler buscar racionalitat o respecte a principis jurídics com la proporcionalitat o la preservació de drets fonamentals -com el del sufragi de 4 milions de catalans-. També cal assenyalar que es tracta de tota una vulneració del dret a un jutge imparcial, perquè quatre dels cinc magistrats que decidiran van ser part del judici del procés en alguna de les seves instàncies, contra la sentència de les que protestava aquesta pancarta.

Fa temps que la Judicatura, amb el suport de la resta de poders de l’Estat -des de la Corona fins a tots els partits del Règim, inclosa Podemos, IU i el PCE que des del Consell de ministres la recolzen amb el seu “respecte a les decisions judicials”-, actua seguint el Dret Penal de l’enemic quan es tracta de jutjar a dirigents, militants o activistes de l’independentisme català.

Com diem, en la pancarta es demanava la llibertat per als presos polítics catalans. Gairebé tot un govern, també democràticament elegit, la presidenta de la cambra catalana i dos líders socials, condemnats fins a 12 anys de presó per haver organitzat un referèndum. Ni els colpistes del 23F van rebre un tracte tan dur. Al cap i a la fi els jutges del Supremo deuen pensar que aquells patriotes uniformats eren “dels seus”.

La decisió d’inhabilitar a Torra és part de la deriva centralitzadora i autoritària en la que l’Estat espanyol porta immers en els últims anys. D’aquesta deriva és part la Llei Mordassa, els muntatges policials contra activistes i militants, els gairebé 3 mil independentistes catalans encausats, els rapers, artistes i periodistes condemnats per criticar la Corona o els sindicalistes encausats i condemnats per defensar els seus llocs de treball.

En aquest cas l’Estat, per mitjà d’un dels seus braços més reaccionaris, torna a intentar marcar l’agenda política a Catalunya i l’Estat. El Supremo força eleccions, amb l’esperança que potser uns nous comicis poden provocar un canvi de majories i la fi d’una Generalitat independentista. No és la primera vegada que ho intenten. En 2017, per mitjà del cop institucional del 155, Rajoy va dissoldre el Parlament, va convocar les eleccions del 21D... i les va perdre. La Judicatura va intervenir després per a impedir la investidura de Puigdemont -obligant-lo a romandre exiliat– i a Rull -ficant-lo a la presó la nit abans de la segona votació-.

Ara a més, aquesta ingerència antidemocràtica dels togats s’emmarca dins de les pugnes del “deep state” contra el govern de coalició. Un nou embat repressiu d’aquest nivell fa més difícil que ERC i JxCat puguin continuar actuant de suport parlamentari com van fer en la investidura, quelcom que afavoreix les pulsions a buscar suports conservadors en la dreta de Cs o, fins i tot, obrir una crisi de govern buscada des de fa mesos per la dreta i una part de l’aparell de l’Estat.

Ara bé, aquesta maniobra pot quedar en res. ERC i JxCat, imbuïdes en un curs de reintegració en l’autonomisme des de fa mesos, poden empassar-se un gripau més. De fet, tots dos partits ja van aclarir el dimecres que separaven la negociació dels Pressupostos dels avanços o reculades que sofreixi la taula de diàleg en la que el president electe pel Parlament no podrà ni prendre seient. De convertir aquest nou cop en un impuls per a la mobilització ni en parlem. De fet tots dos coincideixen a acatar-la i acceptar en els fets que un jutge torni a decidir qui pot i qui no governar a Catalunya.

D’altra banda el govern “progressista” és part integral d’aquesta deriva autoritària que és ja part dels nous consensos. Bona part dels encausats independentistes per participar en manifestacions han estat asseguts en la banqueta pel ministeri de l’Interior de Grande Marlaska. El jove madrileny Daniel Gallargo, a la presó des de la tardor de 2019 per ser part d’una manifestació contra la sentència del procés a la capital, s’enfronta ni més ni menys que a una petició de 6 any de presó de la Fiscalia dirigida per la ex ministra de Justícia, Dolores Delgado.

L’acord entre el PSOE i Unides Podemos per a formar govern incloïa, entre moltes altres promeses incomplides, la derogació de la Llei Mordassa. Camí del primer any de govern, aquesta llei lliberticida no només no ha estat derogada, sinó que el govern “progressista” l’està utilitzant com el que més. El nombre de denúncies en els últims 6 mesos supera les acumulades des de 2015, any de la seva publicació. Durant l’estat d’alarma aquesta llei ha sigut el salconduit lliurat a policies, guàrdies civils i militars, per a cometre els centenars d’abusos i denúncies absurdes que han estat denunciades en xarxes socials.

Dipositar il·lusions en el govern “progressista” perquè la repressió afluixi o s’obri una nova oportunitat per a poder exercir el dret d’autodeterminació, és conduir aquestes reivindicacions democràtiques a un nou atzucac. Aquesta és l’estratègia dels partits processistes.

No hi ha reforma possible al Règim del 78. No hi haurà en els seus estrets marges de l’"atado y bien atado" espai ni per al dret a decidir, ni tan sols per al respecte a una cosa tan mínima com que siguin els i les catalanes, i no els jutges del Supremo, els qui decideixin qui és el president de la Generalitat. No hi haurà en els seus estrets marges espai per a l’exercici de drets fonamentals com el d’associació, manifestació o expressió sense el temor d’acabar entre reixes, en l’exili o multat.

Lluitar per acabar amb un règim que cada dia fa més honors a ser l’hereu de Franco -per més polítiques de discurs i símbols amb què ho vulgui cobrir el govern “progressista”- continua sent una tasca pendent malgrat la integració dels qui s’autoproclamen com a hereus del 15M o la claudicació dels dirigents independentistes. Ho és encara més, ara quan en els seus estrets marges tampoc hi ha espai per a evitar que l’actual crisi sanitària, econòmica i social sigui descarregada sobre la classe treballadora i els sectors populars.

Ni per a revertir aquesta deriva autoritària, ni menys encara per a resoldre els grans problemes socials agreujats amb la pandèmia, es pot comptar amb els partits processistes, per més que avui siguin objecte de l’atac, ni amb el nou reformisme avui convertits en ministres de Sa Majestat. La lluita independent per imposar processos constituents per mitjà d’una mobilització social amb la classe treballadora, continua sent avui una tasca urgent per a acabar amb el règim d’allò "atado y bien atado", acabar amb els governs al servei dels capitalistes i obrir el camí a poder conquistar repúbliques de les i els treballadors que puguin decidir lliure i sobiranament les seves relacions entre elles.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Repressió Catalunya   /    Quim Torra   /    Catalunya   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Catalunya

Comentaris

Comentar