Foto: Antonio Litov/ID.es
Amb el 84,2% de vots escrutats tots els mitjans assenyalen la victòria de Ciutadans com a primera força, amb 36 diputats, i alhora, el manteniment de la majoria absoluta de l’independentisme en el Parlament, que sumaria 70. Una paradoxa que s’explica pel fenomen de concentració de vot produït en el bloc del 155, que ha provocat el daltabaix del PP fins a una posició gairebé extraparlamentaria de 4 diputats i el manteniment del resultat històricament anèmic del PSC de 2015, amb 17 escons.
En el bloc sobiranista el vot a quedat repartit entre les dues principals candidatures, ERC i JxC, que juntes millorarien en 4 diputats, fins als 66, el resultat de Junts pel Sí de 2015. La CUP perdria 6 diputats, retrocedint fins als 4 i Catalunya en comú-Podem baixaria dels 11 de 2015 als 8. Quines primeres conclusions es poden treure d’aquests resultats?
155: un cop institucional que no aconsegueix l’objectiu d’aixafar a l’independentisme
Malgrat les celebracions de Cs, l’objectiu de màxim del bloc monàrquic no ha estat aconseguit. Ni cessant el Govern, ni dissolent el Parlament, ni intervenint l’autonomia, ni empresonant a consellers o els dirigents d’ANC i Òmnium, ni querellant-se contra més de 800 càrrecs públics i activistes, ni amb una Junta Electoral que ha violat sistemàticament drets de llibertat d’expressió i informació, que ha impedit als candidats presos o en l’exili poder participar... amb res de tot això han aconseguit infondre la por entre els milions de catalans que aspiren a la constitució d’una república que trenqui amb la Corona i el Règim del 78.
Si be el cop persegueix imposar per mitjà de l’escalada repressiva que porta endavant per mitjà de la Fiscalia, el Tribunal Suprem, el Constitucional i les forces policials una renúncia dels dirigents d’ERC i el PDeCAT a aquest projecte, els quals ja han donat mostres en la seva disposició a “retornar a la normalitat”, als qui no han pogut convèncer amb els seus mètodes inquisitorials és als milions que avui han tornat a donar la victòria al bloc independentista.
Es revalida el resultat de l’1-O en favor de la república catalana
De fet, en percentatge de vot hi ha hagut un lleuger increment de vots. El 47,5% de les i els catalans han votat a formacions independentistes, gairebé idèntic resultat que en 2015 (47,74%), i amb una participació històrica per sobre del 80% enfront del 77,44% de les anteriors. Enfront d’aquest bloc els votants del bloc del 155 sumen un 43,5%, aconseguint una millora des del 39,17% del 2015. L’espai dels “comuns” es porta el 7,3% restant, que no pot incloure’s ni en un sí ni en un no. Amb la qual cosa la voluntat majoritària del poble català que va quedar expressada en el referèndum de l’1-O i les jornades de vaga del 3-O i el 8N, ha quedat clarament revalidada.
Cap al sorpasso de la dreta espanyolista?
Un dels elements que major abast poden tenir en el mapa polític estatal és l’enfonsament del PP i l’avanç de Cs, que consolida la seva imatge d’una nova dreta, amb un discurs més demagògic socialment i en les seves denúncies a la corrupció. A Catalunya el partit d’Inés Arrimadas ha sabut mostrar-se com la millor aposta per combatre l’independentisme, reclamant el 155 des de molt abans de la seva aplicació o pronunciant-se obertament contra la immersió lingüística. El PP ha tractat de contrarestar aquest avanç radicalitzant cada vegada més el seu discurs; al seu esperit lepenitzador contra els immigrants, Albiol ha sumat el voler presentar-se com l’artífex de l’empresonament i exili del Govern.
Aquesta disputa interna dins de l’ala dreta del bloc monàrquic està per veure’s quines conseqüències tindrà en el propi PP a nivell estatal i l’estabilitat del govern Rajoy. Però el que és segur és que suposa un veritable estimulador del gir a la dreta del Règim del 78 promogut des de Moncloa amb el suport de Sarsuela. Rajoy, per no seguir perdent terreny, apostarà per mantenir a tota marxa l’escalada repressiva i la imposició d’una recentralització de l’Estat per mitjà de jutges, fiscals i policies.
La reculada dels “comuns” i la CUP, i el repte de construir una esquerra que lluiti per un programa anticapitalista i una república dels treballadors
La candidatura de CECP, encapçalada per Xavier Doménech, ha estat una altra de les perdedores de la nit, deixant-se 2 punts i 3 diputats respecte a 2015. L’equidistància dels “comuns” respecte al 155 i la DUI, i el seu discurs cridant a “passar pàgina” i subordinar l’objectiu de la república i el procés constituent a obtenir el permís de govern, els seus tribunals i la Corona, li ha passat factura i sobretot els ha despullat com una esquerra domesticada i cada vegada més integrada al Règim del 78.
La CUP per la seva banda ha caigut de 10 a 4 diputats. Una baixada que no solament es pot explicar amb el “vot útil” a ERC que s’hagi pogut produir en el marc excepcional dels comicis. La política de “mà estesa” i l’haver-se subordinat a l’estratègia del “procesisme”, li ha impossibilitat conformar una alternativa política i en la mobilització a la direcció d’ERC i PDeCAT que van acabar claudicant i negant-se a defensar la república.
Ni la política d’autorreforma pactada del Règim del 78, ni la de subordinació a Junqueras i Puigdemont, serveixen per preparar-se per enfrontar els perills dels propers mesos. D’una banda, la possibilitat real que la direcció procesista -que a més surt reforçada de les eleccions, inclòs Puigdemont i el PDeCAT després de conjurar el sorpasso d’ERC- acabi tornant al camí de l’autonomisme i la negociació amb l’Estat. Per l’altre la necessitat d’enfrontar l’ofensiva repressiva de l’Estat central, aconseguir la llibertat i desprocessament dels presos polítics i querellats i combatre el projecte de restauració reaccionària del Règim del 78 del bloc monàrquic.
En contra de l’una i l’altra, és imprescindible i urgent avançar a construir una esquerra independent dels partits que ja han demostrat no voler portar la lluita per la república fins al final, i es proposi conquistar-la per mitjà de la mobilització social i unint aquesta lluita a la conquesta d’un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes.
