Catalunya

El SOL manifesta que la CUP no posa l’eix en la ruptura unilateral

A continuació publiquem el comunicat de Socialismo y Libertad després dels debats en el si de la CUP sobre la proposta de la coalició independentista davant les próximes eleccions.

dijous 5 de novembre| edici� del dia

Alguns agrupaments d’esquerra hem participat de l’intercanvi d’opinions i formulem propostes.

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) desenvolupa un debat sobre l’estratègia per al procés cap a la República Catalana i la tàctica conjuntural de cara a les pròximes eleccions autonòmiques del 14 de febrer. Reiterem l’agraïment a les companyes de la CUP per permetre’ns participar fraternalment del debat en diferents instàncies: en les assemblees de la CUP L´Hospitalet (de la llista municipal de la qual vam participar en 2019), en el plenari desenvolupat a Sabadell i en la reunió telemàtica “Nodes; Debats d’unitat popular”, entre altres. Donant-li continuïtat a l’intercanvi d’opinions, esquematitzarem alguns punts de vista.

Després de l’aplicació del 155, la repressió del règim del ´78 no s’ha detingut, hi ha presos polítics i exiliats. La negativa a reconèixer el tercer grau als dirigents catalans injustament presos, la destitució del President Quim Torra per penjar una pancarta del balcó del Palau de la Generalitat, la continuïtat de la persecució i el càstig als activistes que reclamen per drets democràtics, demostren categòricament la intenció de venjança de la institucionalitat espanyola i l’objectiu d’aixafar per tots els mitjans el camí cap a l’autodeterminació.

Per part seva, les formacions d’ERC, JxCat i PdeCat mantenen un discurs independentista en general, però no han plantejat una lluita conseqüent per la ruptura i la concreció de la República. Des del Govern i el Parlament s’orienten a la recuperació d’una autonomia limitada, a partir d’un pretès diàleg amb el govern burgès PSOE-UP, del qual deriva la realització d’un referèndum consensuat amb els opressors.

Malgrat l’opressió repressiva d’uns i la inconseqüència d’uns altres, encara no està dita l’última paraula. El poble català no ha estat doblegat, més enllà de la conjuntura de minvament en la intensitat de les mobilitzacions, en el seu si existeix una majoria que es manté ferma en concretar el mandat expressat en el Referèndum de l’1-O.

Distant de tots dos, la Candidatura d’Unitat Popular és crítica dels partits catalans majoritaris, per això els denuncia, els emplaça, desplega propostes democràtiques i socials favorables als treballadors i el poble. Així s’ha guanyat la simpatia d’un ampli sector social i el respecte de molts activistes que l’observen amb simpatia. Des del nostre punt de vista, la CUP es troba davant la gran oportunitat de transformar-se en una forta alternativa, a condició de superar les contradiccions que la tensionen adoptant una política rotundament independent dels partits burgesos, amb un programa anticapitalista, una orientació que excedeixi el marc electoral per a instal·lar-se en les lluites i en el si de la classe treballadora.

Els documents presentats per la direcció de la CUP permeten un debat obert i plantegen algunes qüestions importants amb les que coincidim, per exemple, la necessitat de preparar un nou embat contra l’estat i la defensa de l’autodeterminació. No obstant, no estan creuats per l’eix de la ruptura unilateral, amb les tasques necessàries perquè la CUP sigui hegemònica en un procés d’aquest tipus. La “unitat estratègica” i l’“ampliació de la base” no han de portar-se a la pràctica amb les organitzacions que defensen en forma directa els interessos de la burgesia catalana, ni amb els que actuen com la seva corretja de transmissió. Els motius són de balanç i de perspectiva.

En relació amb el passat recent i al present, ERC, PdeCat, JxCat, van dilapidar l’impressionant poder de les mobilitzacions, embardissats en les seves baralles electorals i d’aparell van causar divisions, van provocar desconcert sobre el projecte independentista i desmoralització de molts lluitadors per la llibertat. Són responsables de la Llei Aragonés, de portar endavant una gestió centrada en sostenir els guanys capitalistes sense privilegiar l’ocupació, ja que no van passar de les “mostres de preocupació” davant els acomiadaments a Nissan i altres empreses, no fan res contra la precarietat laboral, ni van millorar les condicions de vida de la majoria. En relació amb la pandèmia, han tingut un rol lamentable que no ha privilegiat la inversió en sanitat pública, ni el respecte als metges i infermers eliminant la precarietat en què es juguen la vida cada dia. Per això, davant la segona onada de Covid-19 estan reemplaçant la falta de recursos públics, amb noves limitacions als drets democràtics, com la militarització de la sanitat que implica el toc de queda, i la continuïtat de centrar les responsabilitats en la població, com encertadament assenyala la CUP. No es pot dipositar un gram de confiança en les variants patronals i molt menys compartir responsabilitats de govern amb ells.

En relació amb el futur de la lluita contra l’opressió de l’Estat espanyol, en aquest moment, el camí per a aconseguir la independència està íntimament lligat a la lluita anticapitalista, contra l’explotació, la precarietat, les retallades, la pobresa i les desigualtats socials. Precisament, totes les qüestions que els burgesos causen sostenen i reprodueixen. En això no hi ha diferències nacionals, la burgesia catalana no serà conseqüent fins al final en el reclam independentista, ja que farà prevaler els seus interessos de classe. La República Catalana serà possible en un procés encapçalat per la classe treballadora, amb estudiants, els col·lectius feministes, immigrants i altres sectors populars, mobilitzats, fent vagues i construint els seus propis organismes de poder. El camí cap a la independència no pot dissociar-se del camí cap al socialisme, ni plantejar-se per etapes.

La unitat estratègica ha de ser amb la classe treballadora i el poble mobilitzat, en la perspectiva d’instal·lar una alternativa de poder real, forjada en les lluites, en cada establiment de treball, fàbrica, hospital, CAP, universitat i escola, en cada Ajuntament dels pobles i ciutats catalanes. Impulsant l’organització democràtica i independent en els CDR, en Assemblees Populars o sota la forma que els propis mobilitzats decideixin. Amb la disposició necessària per a: l’autodefensa popular davant els atacs repressius, la coordinació de les lluites, l’impuls a la desobediència civil, a la vaga general i la ruptura unilateral. Això no implica negar la unitat d’acció amb les organitzacions amb les que hi hagi algun punt d’acord per a impulsar la mobilització, per l’amnistia als presos polítics i exiliats, el cessament de les persecucions, la repressió i altres causes.

L’Estat es nega a concedir un referèndum consensuat i no apareix cap bretxa que indiqui un canvi. El règim monàrquic-parlamentari està afeblit i travessa una crisi sense precedents: Joan Carles I està escapolit per corrupció, la justícia és severament qüestionada per la seva dependència del poder polític i amb institucions de govern com les oficines administratives les quals es troben en les “clavegueres de l’Estat”. Però, al mateix temps, els seus defensors es reafirmen en la unitat d’Espanya, utilitzant el garrot (PP) i la pastanaga (PSOE-UP) alternativament amb un mateix objectiu: derrotar al poble català. No cediran per convenciment democràtic ni per un anomenat del bloc imperialista europeu, ja que donen suport a l’ordre establert. Sí en algun moment, davant la força de la mobilització per la ruptura o per un gir brusc de la situació, s’obre la possibilitat d’un Referèndum acordat, podria ser una opció per avaluar. Mentrestant, plantejar el Referèndum com un eix de la política, condueix a un atzucac.

Considerem equivocat contraposar el programa democràtic per l’autodeterminació amb el programa anticapitalista, d’independència de classe. És necessari elaborar un programa transicional que respongui tant a les aspiracions democràtiques com socials, quelcom que el capitalisme no pot garantir i molt menys amb un règim opressor forjat sota la ideologia franquista. Davant una crisi de l’economia mundial que no té precedents, aguditzada per la crisi sanitària provocada per la pandèmia, els empresaris pretenen salvaguardar els seus guanys a costa d’una major explotació, volen que la crisi la paguin els treballadors i les treballadores i el poble. El capitalisme no té solució ni es pot humanitzar, com ens volen fer creure els reformistes, per això no serveixen els pegats, fan falta propostes de fons. Un “govern socialista, feminista i ecologista” només podrà afavorir a les grans majories populars si es derrota al capitalisme i es construeix un model de socialisme amb democràcia.

No menyspreem els aspectes internacionals, ja que les restriccions autoritàries imposades amb l’excusa de la Covid-19, no detenen les rebel·lions populars, com la del poble negre als Estats Units, com al Líban, a Indonèsia, Bielorússia o Xile, que marquen el camí a seguir. Creiem que la batalla per la República Catalana, no es definirà solament a Catalunya, ni dipositant expectatives en què el bloc imperialista de la UE accepti la fallida del statu quo que ells mateixos van dissenyar i conserven. L’essencial és aconseguir el suport de les treballadores i els pobles de l’Estat espanyol i d’Europa, per a això cal solidaritzar-se activament amb les justes lluites que portin endavant. A més, assenyalem que no tenim cap confiança en la internacional progressista, per qui la integren i per la seva política reformista, encotillada en els marcs dels règims i el sistema capitalista.

Plantejades les qüestions de fons, que considerem en debat, reafirmem una proposta per a intervenir en comú, tant en les lluites com en les eleccions, la conformació d’un front de l’esquerra radical. Hauria estat de gran utilitat, per exemple, en la lluita contra el tancament de Nissan, per a plantejar una política independent de les patronals, la burocràcia sindical i els governs, per la nacionalització sota control obrer i, fonamentalment, realitzar una gran campanya de suport a tota Catalunya, quelcom que no es va impulsar, més enllà de la solidaritat expressada. La crisi de l’economia capitalista, agreujada per la pandèmia, ha estès l’atur, ha aprofundit la precarietat laboral, la pobresa i la desigualtat, per això, fa falta un front per a donar-li la volta a tot, com així també per a enfrontar la pandèmia amb un sistema únic de salut, universal i gratuït. Una aliança dotada d’un programa per a donar suport a les lluites, de ruptura amb el règim monàrquic-parlamentari, amb la UE i clarament anticapitalista, que davant al govern de la pretesa “coalició progressista” PSOE-UP i una lluita sense quarter contra la dreta i la ultradreta representada pel PP, Ciutadans i Vox i que no es deixi influenciar pels “cants de sirena” dels partits de la burgesia catalana. Que impulsi el sorgiment de nous dirigents sindicals, combatius i democràtics, davant les traïcions de la burocràcia d’UGT i CC.OO. Una formació d’aquest tipus podria ser molt atractiva per a la classe treballadora, els col·lectius feministes, de joves i immigrants, per a les personalitats d’esquerra independent i realment progressistes que no integren partits.

La CUP desenvolupa debats oberts, en moltes ocasions convoca a accions unitàries i realitza crides als sectors progressistes i d’esquerra. Compta amb la força i l’arrelament per a posar dempeus la construcció d’un front d’esquerra radical, d’independència de classe. Seria un gran pas endavant si fes una crida a concretar-lo. Donaria un missatge clar i sense ambigüitats sobre l’estratègia a fixar i també li donaria una suport a la disputa de cara a les pròximes eleccions autonòmiques. Des de ja, seria més contundent si fossin part Anticapitalistes i Esquerra Revolucionària. Igual que la participació d’organitzacions com la CRT, LI, Corrent Vermell i SOL. Fa falta un front que no es quedi a mig camí en les seves propostes de canvi, com els passa als reformistes. Aquesta variant és el que està faltant perquè no siguin les opcions burgeses del règim, ni la ultradreta, les que es nodreixin de la desil·lusió i el descontentament popular creixent.

Considerem que el debat en la CUP no està acabat, lxs compañerxs continuen intercanviant opinions amb acords, diferències i matisos, per això continuarem participant. Al mateix temps, és molt important començar a establir les bases per a un reagrupament principista, polític i d’acció dels quals ens considerem socialistes revolucionaris i internacionalistes, respectant els diferents orígens dels quals provenim i les nostres pròpies identitats. En definitiva, prioritzant les coincidències mentre debatem pacientment les diferències per les quals integrem diferents organitzacions.

Actualitzat: 26/10/20




temes relacionats

CUP   /    Catalunya   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Catalunya

Comentaris

Comentar