[Des de Bolívia] La Unión Revolucionaria del Magisterio (URMA), que dirigeix el magisteri de La Paz i Cochabamba, juntament amb el POR [1] i petits grups com el MST (Movimiento Socialista de los Trabajadores, expulsat de la LIT-CI), el grup de César Lora, “Patria Insurgente”, entre altres, durant el cop d’estat a Bolívia es van sumar de manera militant al crit de “Fora Evo” a les mobilitzacions cíviques encapçalades per l’empresari Camacho −i l’ex vice de Goni, Carlos Mesa− que van promoure el cop cívic, policial, clerical i racista. Al bloc colpista, encapçalat pels cívics, els agroindustrials i aquestes “democràtiques” organitzacions com l’Església Catòlica i els credos evangèlics, es va sumar el component militar amb el pronunciament del comandant en cap de les Forces Armades, Williams Kaliman, i va aconseguir el seu objectiu el diumenge 10 de novembre amb la renúncia de Morales. Després, amb el govern de la auto-anomenada presidenta Jeanine Áñez, van repetir i van engrandir les calúmnies i mentides contra la mobilització de El Alto i contra la resistència en general, afirmant que es tractaria de narco-terroristes, vàndals, agents pagats del MAS... Quan ja es va passar la xifra de 30 persones assassinades pel nou règim i el govern que van ajudar a encimbellar, tímidament van repudiar la repressió, però per a afirmar que s’ha de continuar la persecució política al MAS.
Rodrigo Echalar, mestre i president del comitè cívic de Sucre, al costat d’una fracció del Comitè Cívic Popular de Cochabamba dirigit per Miguel Lora i José Luis Álvarez de la FDTEULP (Federación Departamental de Trabajadores en la Educación Urbana de La Paz) han estat fonamentals en el rol del POR per a promoure el moviment cívic.
Aquesta participació va estar antecedida per la seva crida pel vot negatiu al costat de tota l’oposició de dreta el 21F del 2016 i després, davant el desconeixement del resultat electoral per part d’Evo Morales i el MAS mitjançant una sentència constitucional, es van sumar al moviment de les plataformes ciutadanes del 21F. Aquesta posició va estar justificada, segons els militants del POR, en els múltiples greuges que el MAS ha infligit a sectors del moviment obrer, com l‘ENATEX (Empresa Pública Nacional Textil), els intents d’imposar l’Estatut del Funcionari Públic en les empreses i reparticions estatals per a prohibir drets laborals i d’organització, o la criminalització de la protesta social i la judicialització dels dirigents sindicals opositors. Així mateix, aquests greuges es van estendre a sectors del moviment indígena com en el TIPNIS (Territorio Indígena i Parque Nacional Isiboro Sécure), Chepete, la Nació Qara Qara, i altres, així com sectors del moviment pagès, com va succeir amb els “cocaleros” dels Yungas de La Paz, Achacachi, entre altres. La denúncia de frau i la qualificació del govern d’Evo Morales com a “feixista” i “dictatorial” van obrir el camí cap a la seva participació en la mobilització al costat de Carlos Mesa, els cívics i les esglésies.
El POR es va caracteritzar per sostenir una lògica de construcció partidària basada en el sindicalisme i en l’obrerisme, l’eix d’acció del qual són les demandes estretament sindicals i corporatives, raó per la qual l’elaboració teòrica per a la comprensió de la realitat queda absolutament devaluada des del primer moment que per a demanar salari no fa falta conèixer el món exterior. El seu estret sindicalisme li va fer subestimar i devaluar la importància de la qüestió nacional indígena o dels pobles originaris i per això mateix no veure la importància per als mateixos de la seva inclusió en el text constitucional i l’emanació de drets nacionals i culturals així com en l’administració de justícia segons usos i costums. La negativa a veure l’existència de nacions i pobles oprimits que veuen amenaçades conquestes que, encara que formals, tenen una enorme significació simbòlica, no sols es basa en l’absoluta incomprensió de com pot construir-se l’aliança obrera i pagesa per a pensar la revolució socialista, ja que sense aquestes masses indígenes i pageses avui mobilitzades no hi hauria aliança obrera pagesa i, per tant, tampoc revolució. És un problema estratègic central. El POR, no obstant això, aquesta vegada no només va arribar a subestimar el problema indígena sinó que va formar part del flanc esquerre de la falange dretana i clerical empresarial de Camacho, contra ni més ni menys que un dels subjectes estratègics si es pensa en termes de revolució socialista.
La denúncia de frau com a legitimador de l’aldarull dretà
El moviment cívic detonat en la nit del 20 d’octubre després de la suspensió de la transmissió de dades del TREP es va recolzar en la convicció d’una nova vulneració de la legalitat estatal per part del govern i en la possibilitat d’existència d’un frau per part del MAS per a evitar una segona volta que podria donar-li el triomf a Carlos Mesa. Hi ha diversos interrogants que és necessari respondre: Va haver-hi frau? Què es buscava amb el frau? Quin era i és el contingut del vot per Comunitat Ciutadana? Davant la versemblança de l’existència de frau, és suficient això per a sumar-se a un cop reaccionari i de dreta?
Comencem per la primera pregunta, si va haver-hi frau o no. Des de la LOR-CI no dipositem cap confiança en la transparència del procés electoral, ni tampoc en Evo Morales i el MAS, als quals hem vist violentar diverses normatives per a assentar un règim creixentment personalista i autoritari. No obstant això, així com no podem creure a Morales, menys que menys a un organisme al servei de l’imperialisme com l’OEA que, al comandament de Luis Almagro, va ser la punta de llança de l’ofensiva imperialista a Veneçuela i Cuba. Que cívics, agroindustrials, empresaris, esglésies i partits de dreta hagin acceptat l’afirmació de l’OEA sense més, obeeix a la naturalesa de classe i política d’aquests; però que el POR o el MST o exdirigents sindicals ho facin, mostra una fallida absoluta d’aquesta esquerra.
El resultat de l’auditoria de l’OEA que va detonar la renúncia de Morales és un informe que ni tan sols tenia signatures al moment de ser publicat.
Per què una organització revolucionària hauria de creure els informes d’un organisme que encoratja la ingerència imperialista a la regió? No ho sabem, però individus, intel·lectuals, acadèmics i partits d’esquerra van prendre l’auditoria de l’OEA com a argument “irrebatible”. La LOR-CI no. Som anti-imperialistes i anti-capitalistes, i ens eduquem en la profunda desconfiança i odi a tot allò que emana d’aquests organismes. Però, si va haver-hi frau, que es buscava amb aquest? Si n’hi va haver era per a no arribar a una segona volta amb Carlos Mesa; és a dir, malgrat les pràctiques fraudulentes, el MAS d’Evo Morales continua sent la primera força del país, la majoritària i, per tant, el cop d’estat de cívics, policies, esglésies i militars, condimentat per l’esquerra colpista, va estar dirigit contra la gran majoria del país, encara que no li agradi a l’església catòlica, els evangèlics, cívics o policies. Els fets són els fets. La jugada imposada pels colpistes i acceptada pels covards parlamentaris del MAS d’anul·lar les eleccions i reconèixer la “successió constitucional” d’Áñez és la cerca de desconèixer el vot rural i pagès, intentant en noves eleccions poder disminuir la diferència o eventualment guanyar-li al MAS. El POR i els altres van promoure un moviment al servei d’Áñez, Mesa o eventualment Camacho. Quin era el contingut del vot suposadament vulnerat a Comunitat Ciutadana impedint la segona volta? Això està més que clar amb el succeït en els dies previs a la renúncia de Morals i en els dies posteriors: un programa neoliberal clàssic com s’evidencia en el desballestament de les empreses estatals com a BOA (Boliviana d’Aviació) i els nomenaments a AASANA (Administració d’Aeroports i Serveis Auxiliars a la Navegació Aèria) i SABSA (Serveis d’Aeroports de Bolívia) al servei d’empreses com Amaszonas i amics de Camacho; un programa racista i conservador com es va evidenciar en les agressions a les dones de pollera, a la wiphala; i les desenes d’assassinats produïts en Sacaba, Senkata, Betanzos i Montero, entre altres. El POR i altres grups i individus que van donar suport al cop no van tenir en compte en cap moment el contingut del vot que defensaven, és a dir, un contingut anti obrer i anti pagès, de caràcter clerical i empresarial. Tot el que acabem d’assenyalar ens porta al fet que, fins i tot si es pogués verificar l’eventualitat d’un frau per part del MAS per a evitar la segona volta, això no pot justificar de cap manera un cop d’estat, que en les seves formes és contra Evo Morales i el MAS però en el seu contingut és un cop contra el moviment obrer pagès, indígena i popular.
El fet de ni tan sols haver-se formulat aquests interrogants, i com a continuïtat d’una concepció massa sindicalista, el POR va acabar abandonant el terreny de la classe obrera i del marxisme adoptant un comportament i una política liberal democràtica d’esquerra, al no tenir en compte el contingut de classe i les relacions de classe sota la consigna de "frau!". En les nostres condicions, aquesta denúncia del frau es va traduir en un cop d’estat d’ultra dreta sota la bandera de... la Bíblia! Bàrbara contradicció. L’amalgama que qui s’oposi al cop és “masista” “narco-masista” o “terrorista”, llenguatge molt al gust de la ultra dreta i adoptada per l’esquerra goril•la, té l’objectiu d’amagar el cop al moviment de masses, presentant-lo com una neteja de la corrupció de la “narco dictadura feixista del MAS”, alimentant aquest esforç per presentar-se com a demòcrates mentre van deixant desenes de morts i ferits en el camí.
Quan es denuncia el cop, no es protegeix un partit, es defensa el dret democràtic de tenir el candidat que se’ls doni la gana a un dels sectors oprimits més grans del país, els homes i dones del camp. Quan es denuncia el cop, s’està defensant el dret democràtic dels pobles originaris als seus símbols, creences i a la seva identitat cultural i nacional, avui doblement amenaçades per la Bíblia a palau i la idea reaccionària del retorn a la “República de Bolívia” com a simbolisme del ensenyorament blanc-mestís i les seves prerrogatives de casta encobertes sota una falsa homogeneïtat nacional. Quan enfrontem primer l’aldarull cívic dretà i després el cop, defensem el dret de les dones i del moviment de dones, així com del moviment LGBTIQ i sexe diversa a mantenir les seves posicions conquistades davant un nou règim i govern basat en les organitzacions anti drets, de les esglésies i de les institucions armades. Quan es denuncia el cop s’està defensant i alertant sobre la imminent privatització d’empreses estatals com ja es va anunciar. Quan es denuncia el cop, s’està alertant sobre els pròxims atacs a l’economia popular, com va ser el recent alliberament de límits a l’exportació de productes agroindustrials, i la immediata pujada de preus en el mercat nacional.
Les negociacions entre la federació de cooperatives mineres i el ministeri colpista d’economia versen en la possibilitat d’eliminar l’anomenada “maquila”, una mena d’impost a l’extracció de mineral que va establir Morals. En suma, un règim com el que vol implantar el govern d’Áñez requereix el creixent protagonisme de les FF.AA i dels aparells de repressió i, per això, denunciar el cop és defensar els drets de protesta, d’organització, d’expressió, de llibertat i de la vida, avui amenaçats per una camarilla colpista que està desbocada en el seu odi racial i de classe. Per a finalitzar aquest punt, cal assenyalar que diversos intel•lectuals d’esquerra o progressistes es neguen a parlar de cop emparats en tot el dolent, lleig, brut i antidemocràtic que va tenir el règim d’Evo Morales, diluint el significat del fet concret succeït entre el 20 d’octubre i aquest 22 novembre -que comença la desmobilització general- en tota una història de greuges dels últims anys. En aquesta línia es troben tant Raúl Zibechi, com Rolando Astarita o Luis Tapia, només per esmentar alguns coneguts. La dilució del cop de la dreta en tota una història de greuges com el TIPNIS, els acords del MAS amb l’agroindústria, etc, només embelleix el cop, i contribueix a la campanya d’estigmatització i difamació de les marxes de la resistència que van molt més allà del partit de Morales.
D’altra banda, de l’heroisme en la resistència del poble alteño i particularment del districte 8, Senkata, el POR no pot dir una sola paraula. La història l’ha trobat en la mateixa barricada que l’OEA, Trump, els agroindustrials, la CAO (Cambra Agropecuària de l’Orient), la CAINCO (Cambra d’Indústria i Comerç), i les bandes paramilitars feixistes de la Joventut Cruceñista o la resistència de la joventut cochala. En canvi, sí pot parlar dels bloquejos de la UJC (Unió Juvenil Cruceñista) a Santa Cruz, o de la fanfarroneria motoritzada de la joventut cochala, especialitzats a agredir dones de pollera, cremar seus sindicals o el de Calacoto de la zona sud de La Paz, bloquejos amb ajuda de 4x4, parlant en anglès i vomitant racisme i misogínia per tots els porus. Acabem assenyalant que la col•laboració del MAS amb els colpistes en el parlament és una prova suficient que aquest canvi de règim, recolzat fonamentalment en les FF.AA, va dirigit contra el moviment de masses, obrer, pagès i indígena més que contra el partit d’Evo Morales.
El POR va passar de sostenir que “les il·lusions democràtiques estan esgotades a Bolívia”, a la defensa del vot amb els cívics empresarials
El POR, després de presentar-se a eleccions en 1985 i obtenir poc menys de 10.000 vots, va extreure una estranya conclusió: les “il·lusions democràtiques” (no les del POR, sinó la de les masses de Bolívia) estaven “esgotades” històricament. En fi, que la democràcia burgesa era ja impossible a Bolívia, i aquesta caracterització l’han sostingut sense importar que tots els plans d’ajust neoliberals i tots els atacs als treballadors i al poble durant el cicle neoliberal es van realitzar sota la cobertura de la democràcia burgesa durant els últims 37 anys. Fins i tot des de l’ascens d’Evo Morales i el MAS en les eleccions del 2002, passant per les eleccions del 2006 que li van permetre arribar al govern, el POR va continuar sostenint aquesta afirmació enfebrada.
El complet divorci entre les afirmacions del POR i la realitat, que no mereixerien ni tan sols unes breus línies, no obstant això van estar al servei de mantenir una política estretament sindicalista entre els mestres i els estudiants que facilitaven una abstenció sectària en la lluita política i que preparaven, com veiem avui, aliances amb sectors de la ultra dreta cívica. L’afirmació d’aquesta teoria del “esgotament de les il•lusions en el vot”, no li van impedir cridar a votar NO en el referèndum del 21F, amb el que haurien estat alimentant les “il•lusions democràtiques” ja esgotades.
Va buscar, amb això, el POR treure aquestes il•lusions del seu esgotament? Inútil buscar-li coherència entre paraules i fets. Després va formar part del moviment en defensa del vot negatiu del 21F al costat de les plataformes ciutadanes, la gran majoria d’elles des de posicions liberals fins a les obertament semi-feixistes i bolsonaristes. Les eleccions del 20 d’octubre i el posterior moviment en defensa del vot obrint la crisi política més greu dels últims 11 anys van posar en evidència la importància que la població i el conjunt de les classes socials atorga als processos electorals i a les formes “democràtiques” en la gestió de l’Estat. Lluny d’intentar corregir les bestieses afirmades aquests gairebé 40 anys, el POR es va sumar al moviment cívic en defensa del “vot ciutadà” i de les “il•lusions democràtiques” que ja “no existeixen”. Inconsistència ideològica, aventurerisme, i manca de principis.
Els “feixistes” Camacho i Mesa serien per el POR mal menor davant el “feixista” d’Evo Morales
El POR, en aquestes últimes dècades, ha trobat una drecera que li permet esquivar les molestes i dificultoses tasques de l’estudi teòric del marxisme i de la realitat amb l’adjectiu de “feixisme” que és aplicat sense distinció tant a les últimes dictadures militars dels 80, als diversos governs neoliberals, als governs d’Evo Morales i el MAS sense prendre’s si més no la consideració de determinar la naturalesa de classe i composició dels diversos partits, els seus programes, les diverses relacions de forces entre les classes, les diverses relacions amb l’imperialisme, les diverses relacions d’aquests governs i/o partits respecte a la classe obrera, o el moviment pagès, o el moviment indígena, o respecte a les dones i les diversitats sexuals. A despit de la vida, i fent gala d’una alterosa i atrevida ignorància, tot cau en la bossa negra del feixisme, repetint de manera caricaturesca la política del Partit Comunista a Alemanya en els anys ’30 (sota el comandament de Stalin) que qualificava al Partit Socialdemòcrata alemany com a “social feixisme”, posant un signe igual entre el govern sostingut pels socialdemòcrates i els nazis d’Hitler. Allò va acabar obrint el camí als nazis al poder.
El POR reconeix el caràcter burgès dels camps enfrontats i, des d’aquest punt de vista, per la seva naturalesa de classe serien el mateix. No obstant això si són el mateix, és incomprensible sobre quines bases el PER va triar com “mal menor” a un dels “feixistes”, en les seves paraules, és a dir, res menys que a la Joventut Cruceñista amb Camacho al capdavant. Ara, si s’analitzen els dos camps “burgesos” des del punt de vista dels treballadors i les seves organitzacions, així com els seus drets laborals, ètnics, culturals, etc, salta a la vista que per als treballadors, els pagesos, o l’àmplia majoria de pobles indígenes no són el mateix. El MAS va reconèixer drets democràtics de manera formal, però no menys significativa per als pobles indígenes. L’altre camp busca l’homogeneïtzació en la “bolivianidad” i en el cristianisme com a fe. El MAS es va sostenir sobre les organitzacions sindicals, cooptant i corrompent als seus dirigents, però els altres prefereixen eliminar les organitzacions sindicals o intervenir-les, com va succeir amb la COD (Central Obrera Departamental) de Santa Cruz a penes confirmat el cop amb ajuda de dirigents sindicals afins al colpisme. Aquestes diferències bàsiques, recognoscibles a qualsevol treballador amb sentit comú, no obstant això per al POR no ho eren. Això tampoc significa que el MAS era el mal menor, però la societat capitalista necessita de totes aquestes varietats polítiques per a funcionar, recorrent als socialdemòcrates a vegades i en altres als feixistes.
Trotsky, referint-se a la criminal política del Partit Comunista alemany en els ’30, que va acabar donant suport al referèndum dels nazis contra Brüning, el formulava de la següent forma:
Entre la democràcia i el feixisme no hi ha diferències de classe. Això ha de significar, evidentment, que tant la democràcia com el feixisme tenen un caràcter burgès. Nosaltres endevinem el mateix fins i tot abans de gener de 1932. No obstant això, la classe dominant no habita en el buit. Manté unes relacions determinades amb les altres classes. En una societat capitalista desenvolupada durant un règim "democràtic" la burgesia es recolza en primer lloc sobre la classe obrera controlada pels reformistes (...). En el règim feixista, almenys en un primer estadi, el capital es recolza en la petita-burgesia per a destruir les organitzacions del proletariat. Itàlia per exemple! Existeix diferència en el "contingut de classe" dels dos règims? Si es planteja la pregunta a propòsit només de la classe dominant, no existeix diferència. Però si es pren la situació i les relacions recíproques entre totes les classes des del punt de vista del proletariat, la diferència és molt gran [2].
Finalment, Trotsky qüestionava durament al Partit Comunista alemany, que gràcies a la seva orientació estalinista sectària havia fet unitat d’acció amb els nazis facilitant l’ascens d’Hitler i preparant la derrota de la classe obrera i el poble alemany. El POR hauria de saber que és precisament aquesta política criminal la que va portar a les files de l’Oposició d’Esquerra Internacional, l’agrupament que liderava Trotsky, a la conclusió que la III Internacional no podia ser recuperada i que era necessari posar en peus una nova internacional dels treballadors, la IV Internacional. Finalment concloïa de la següent forma les seves anàlisis sobre la política de l’estalinisme alemany, que va ser similar a la que lamentablement el POR va sostenir en l’actual crisi política, convertint-se en l’ala esquerra del moviment colpista:
Sortir al carrer amb la consigna de "A baix el govern de Brüning i Braun!", en un moment en què, segons la relació de forces, només pot ser substituït per un govern d’Hitler i Hindemburg, implica el més pur aventurerisme. La mateixa consigna no obstant això adquireix un significat totalment diferent si es converteix en el preludi de la lluita directa del proletariat pel poder. En el primer cas, els comunistes apareixerien als ulls de les masses com els ajudants de la reacció [3].
És evident que el POR són vists com a elements de la dreta, que, lluny d’extreure conclusions de l’enorme error estratègic comès, l’aprofundeixen, exigint que el nou govern d’Áñez comenci la persecució penal contra el MAS. Vergonyós paper d’una organització que en el passat va ser referent dels treballadors i avui encoratja la persecució política estatal contra els opositors!
La necessitat de posar dempeus un nou partit de la classe obrera, revolucionari, internacionalista i socialista
Un dels arguments “forts” del POR era que estaven a l’interior del moviment disputant-li la direcció a Camacho, que va ser el primer a convocar a l’atur cívic i que les masses eren als carrers lluitant i que els revolucionaris tenien el seu lloc aquí. No obstant això, per als marxistes, no es tracta només de veure “masses” als carrers, sinó veure quina és la naturalesa de classe d’aquests moviments, quals els seus objectius polítics explícits i no explícits i quin és el seu programa. Ja esmentem que el contingut del vot a Mesa i el moviment ciutadà detonat el 20 d’octubre era un moviment conservador i reaccionari.
Però, quina classe social era als carrers? Fonamentalment classes mitjanes acomodades, és a dir, aquelles que històricament han format part de la casta blanc-mestissa, i alguns treballadors de coll blanc com són els serveis de telecomunicacions, bancaris, mèdics, i alguns mestres dirigits per la URMA. No obstant això, el gruix de la classe obrera es va mantenir al marge a causa del rol dels seus dirigents compromesos amb el cop, com Huarachi de la COB. La fallida colpista del POR i diversos grups, planteja la urgent tasca de començar a discutir l’estratègia, el programa i els mètodes d’organització i lluita d’un nou partit revolucionari de la classe obrera que extregui les lliçons revolucionàries dels esdeveniments dels quals ens ha tocat ser part. Cridem particularment als amics de l’Alto del centre cultural Jacha Uru, als companys de Cochabamba agrupats en Mestres per una Proposta Educativa que van prendre distància d’URMA, als i les companyes que han vist amb repulsió el paper del PER en l’aldarull colpista, als estudiants que es van mobilitzar i van col•laborar amb les mobilitzacions del poble alteño i cochabambino a començar a discutir les formes per a avançar a posar en peus una nova organització revolucionària a Bolívia. Des de la LOR-CI estem a la disposició de les iniciatives que vagin en aquest sentit.
NOTES
[1] Partit fundat en 1934 a Córdoba, Argentina, per bolivians exiliats per oposar-se a la guerra del Chaco. Va complir un paper important als centres miners de Bolívia, amb figures com César Lora o Isaac Camacho, assassinats per la dictadura de Barrientos. En 1946, el POR va redactar les reanomenades Tesis de Pulacayo, que van dotar d’un nord programàtic al moviment obrer bolivià. Va formar part de la fundació de la COB (Central Obrera Boliviana) amb dos membres en el seu primer comitè executiu. Va ser integrant de l’Assemblea Popular en 1971. Des de la dècada de 1990 està en una decadència gradual, la qual s’ha consumat en trobar-se en la mateixa barricada que la burgesia i classes mitjanes en el recent cop.
[2] “¿Y ahora? Problemas vitales del proletariado alemán”, 27/01/1932.
[3] Trotsky, "Contra el comunismo nacional (lecciones del referéndum rojo)”, 25/08/2931.
