Article publicat originalment en francès pel comitè de redacció del lloc Révolution Permanent, part de la Xarxa Internacional L’Esquerra Diari. Es tracta d’un debat amb un article aparegut en el diari Le Monde, en el qual es parla d’una amenaça d’implosió del Nou Partit Anticapitalista (NPA) de França. El lloc Révolution Permanent és impulsat pel Corrent Comunista Revolucionària en el NPA
L’article [de Le Monde], basat en un butlletí de debat al qual va tenir accés la seva autora, Sylvia Zappi, explica que les altes tensions que envolten als debats previs al congrés del NPA són principalment el resultat d’una "sèrie de revessos electorals i estratègics" des de les eleccions presidencials de 2017 i del fet que el partit s’ha "aïllat políticament en construir-se en oposició a tots els corrents d’esquerra".
No sabem si aquesta interpretació pot reflectir algun tipus de biaix per part de l’autora, però certament és compartida per una sèrie d’antics membres de la Lliga Comunista Revolucionària [LCR, partit de l’extrema esquerra francesa que es va dissoldre per a fundar el NPA en 2009] o del NPA, alguns dels quals estan ara a la França Insubmisa [LFI, partit animat per Jean Luc Melenchon], el Partit Comunista (PCF) i fins i tot el Partit Socialista (PS). Aquest tipus de raonament es deriva d’una lògica, basada en les eleccions i la relació amb l’esquerra institucional, que no és la de la lluita de classes i la perspectiva revolucionària, que inspira a una gran majoria dels militants del NPA. El relat d’una oposició que acusa la direcció històrica de "voler acostar-se als amics de Jean-Luc Mélenchon i abandonar la ’puresa revolucionària’ per un reformisme jutjat culpable" ofereix una explicació sens dubte convenient, però falsa i que oculta l’essencial.
Aquesta postura és incorrecta, perquè no mostra en absolut el que està en joc. Contràriament al que diu Sylvia Zappi, ningú acusa aquesta direcció de "voler acostar-se als amics de Jean-Luc Mélenchon". Els camarades que han estat seduïts per aquesta perspectiva ja ho han fet, en diverses onades de sortides de militants i líders del NPA cap al Front de Gauche i després cap al LFI.
Aquesta línia oculta l’essencial, perquè la realitat és molt més complexa. Les fonts de la crisi actual del NPA es troben més aviat en la incapacitat del seu antic corrent majoritari per a pesar i construir-se en les mobilitzacions històriques dels últims anys (moviment contra la Llei del Treball d’Hollande, moviments dels treballadors ferroviaris amb el seu conveni, les Armilles Grogues i després la reforma de les jubilacions de Macron), i més generalment en el fracàs del projecte fundador del NPA.
Els veritables motius de la crisi actual
El principal en aquesta situació és, en primer lloc, que si l’anterior direcció està considerant ara la possibilitat d’una escissió, que alguns esperen que sigui "amistosa", és perquè s’ha convertit en una minoria en la base de l’organització i el seu historial com a majoria relativa a partir del congrés de 2018, no li permet abordar el pròxim congrés amb el més mínim optimisme.
Aquesta apreciació no és tant la dels terminis electorals, com la de la intervenció del partit en les últimes seqüències de la lluita de classes i davant els nous fenòmens polítics que puguin haver sorgit en aquest camp. Més enllà de les intervencions sovint correctes d’Olivier Besancenot en els mitjans de comunicació, el NPA i els seus dirigents van tenir grans dificultats per a comprendre la situació, intervenir correctament i aparèixer com una alternativa creïble als ulls de milers de persones que van participar d’aquestes mobilitzacions.
Aquesta avaluació és menys negativa pel que fa a altres tendències. Al costat de Gaël Quirante, a qui esmenta l’article de Le Monde i que va exercir un paper destacat al capdavant de les mobilitzacions dels treballadors de correus i altres sectors en Hauts-de-Seine, trobem a la majoria dels militants que, segons l’article, tenen "influència en unes certes mobilitzacions de joves o en els sectors radicals del moviment social".
És el cas del nostre camarada Anasse Kazib, figura destacada en la lluita dels treballadors ferroviaris contra el Pacte Ferroviari en 2018 (de precarització per al sector), i la històrica vaga dels treballadors del transport en el context del moviment contra la reforma de les pensions al desembre-gener passat. Com a part d’aquest moviment, Anasse va ser un portaveu de la Coordinació RATP-SNCF (ferroviaris i transport metropolità), que va exercir un paper decisiu en el manteniment de la vaga de transport i, per tant, del moviment, en un moment en què els dirigents sindicals demanaven una treva de cap d’any.
Aquest és també el cas dels activistes que van estar en l’origen del Pôle Saint-Lazare [El Pol de Sanit Lazare va unificar a treballadors ferroviaris i del transport amb activistes socials i contra la violència policial racista, en particular els del Comitè Adama, que demana justícia pel jove Adama Traoré assassinat per la policia], a través de la Intergare ("interestaciones", un col·lectiu de treballadors ferroviaris sindicats i no sindicats resultant de la batalla dels ferrocarrils contra el pacte ferroviari en 2018) i els seus vincles amb el Comitè Adama.
Pôle Saint-Lazare va reunir milers de militants del moviment obrer i dels barris populars per a manifestar-se al costat de les Armilles Grogues. Una política ofensiva, duta a terme en un moment en el qual els dirigents sindicals feien tot el possible per a evitar la convergència entre el moviment sindical i les armilles grogues, arribant fins i tot a condemnar la "violència" de les Armilles Grogues manifestada en un comunicat del 6 de desembre, a la qual part de la direcció del NPA es va adaptar desgraciadament.
No és d’estranyar que, en aquest context, la majoria dels camarades que es van unir al NPA com a resultat dels últims moviments, tant en l’àmbit del treball com en el de la joventut, el van fer per invitació de camarades que eren membres de tendències diferents a la de l’antiga direcció de la LCR.
Un problema important d’aquest últim corrent és que ha perdut en gran manera l’hàbit de participar en lluites amb polítiques independents de les burocràcies sindicals i polítiques, de guanyar-se la confiança dels actors d’aquestes lluites mitjançant actes militants concrets, i de proposar a aquests activistes que s’uneixin i construeixin un partit que defensi una alternativa revolucionària i una perspectiva comunista. Aquestes polítiques considerades "a l’antiga" han estat substituïdes per la il·lusió que la participació electoral amb un bon candidat desencadenaria automàticament en adhesió militant (i en les eleccions, en més vots) al "partit anticapitalista".
En relació amb l’anterior, el problema més general al qual s’enfronta el NPA és el fracàs del seu projecte fundacional, basat en aquestes il·lusions però també en les concepcions desenvolupades al llarg dels anys per l’agrupació internacional que es reivindica com "la Quarta Internacional", i a la qual la majoria dels activistes continuen referint-se amb el seu nom original de "Secretariat Unificat" (SU). Aquest projecte, nascut a principis dels anys noranta, consistia a construir partits "amplis", "estratègicament indefinits", és a dir, partits que no adoptessin una posició clara entre la reforma i la revolució, entre les reformes "progressives" del capitalisme i el derrocament revolucionari del sistema en una perspectiva socialista o comunista.
Aquesta política, que ha donat lloc a diversos tipus d’aliances amb els corrents reformistes denominats de "esquerra", també ha provocat una sèrie de desastres per a les organitzacions de l’SU, des de la pèrdua, al Brasil, d’una organització ("Democràcia Socialista") que secundava i participava en el govern social-liberal de Lula en 2003, fins a la recent reculada de Podemos a l’Estat espanyol i, a Itàlia, el desastre de la "Refundació Comunista".
És amb aquesta concepció de la construcció del partit amb la qual hem de trencar definitivament avui si volem que els 11 anys d’existència del NPA serveixin per a fer avançar el moviment revolucionari i no acabin en un complet fracàs com les experiències citades anteriorment.
“Qui vol matar al gos l’acusa de tenir ràbia?”
És aquesta realitat, en la qual els corrents d’esquerra del NPA avancen, collint els fruits de la seva intervenció en la lluita de classes, mentre que el pes relatiu de l’antiga majoria de la LCR disminueix congrés rere congrés, la qual cosa la direcció busca ocultar. Maniobres com tractar d’evitar que els nous membres que es van unir al partit després dels últims moviments importants votin per al pròxim congrés, o utilitzar com a bocs expiatoris i pretextos -les "tendències" que qüestionarien les decisions preses i no pagarien les seves quotes de manera justa- formen part d’un desig d’ignorar un veritable balanç polític del NPA, 11 anys després de la seva creació.
L’aspecte central d’aquest cas és que la majoria històrica de l’antiga LCR no està disposada a acceptar ser una minoria dins de l’organització que es va crear originalment. No obstant això, la majoria dels militants s’oposa a l’escissió i té la intenció de mantenir el NPA i refundar-ho sobre la base d’una anàlisi que tingui en compte el canvi radical de la situació, el retorn en vigor del conflicte entre classes i la perspectiva de grans aixecaments socials amb potencial revolucionari. Tots aquests són elements que qüestionen, i requereixen que aclarim, les vagues delimitacions estratègiques del projecte inicial.
El que sí que és cert, no obstant això, és que en les actuals circumstàncies la desaparició del NPA com a organització anticapitalista independent beneficiaria a les organitzacions de l’esquerra institucional, en particular a LFI, que ja té els seus ulls posats en les eleccions presidencials i que desitjaria poder prescindir d’una candidatura a la seva esquerra, que pogués tenir una certa audiència.
Per això Adrien Quatennens, en representació de LFI, va escriure a la direcció del NPA fa unes setmanes per a proposar una reunió per a discutir les pròximes eleccions presidencials. Una eleccions en les quals aquesta organització creu que pot portar a Mélenchon a la segona volta, apostant per una "entrada" a la segona volta amb xifres més estretes que en 2017.
Preservar el NPA i convertir-ho en una eina per a construir un gran partit revolucionari
Contràriament a aquesta lògica d’escissió i divisió, que condueix a un petit partit amb gairebé cap presència en el moviment obrer, i fins i tot a la desaparició total del NPA, la situació política hauria d’empènyer als anticapitalistes a una lògica completament diferent. En aquesta nova situació marcada pel ressorgiment de la lluita de classes a escala internacional, en la qual es lliurarà una feroç batalla sobre qui pagarà els costos de la crisi sanitària i econòmica, en la qual els partits institucionals troben cada vegada menys credibilitat entre les masses i en la qual, per diversos llits, sorgeix la urgència de posar fi a aquesta societat capitalista racista, patriarcal i ambientalment destructiva, l’existència d’organitzacions anticapitalistes i revolucionàries independents serà més que mai un factor decisiu.
Això no significa que el NPA sigui perfecte, ni molt menys, però pot convertir-se en un instrument de recomposició d’una extrema esquerra que lluita per un gran partit revolucionari, alimentat per militants de diferents tradicions i per milers de treballadors i joves que han despertat políticament en les últimes mobilitzacions. És fonamental per a no "pesar" del costat de la LFI i la EELV (verdes), sinó del costat dels treballadors en lluita i els seus interessos, per al derrocament del sistema capitalista i una societat sense explotació i opressió.
Lluny de proposar la simple continuació dels "debats entre tendències", considerats responsables de la crisi del NPA, creiem que un període de lluita de classes com el que s’ha obert des de 2016 ofereix una nova perspectiva per a la construcció d’un gran partit revolucionari a França. La de "donar compte" dels diversos sectors i militants que han aixecat valentament el cap en les mobilitzacions dels últims anys, obrint les portes del partit (en lloc de tancar-les) per a discutir els balanços estratègics de les recents lluites i les possibilitats de reconstruir una extrema esquerra anticapitalista i revolucionària que estigui a l’altura de la situació.
Aquesta és l’aposta política que els militants de Revolutión Permanent en el NPA pretenen defensar al costat d’altres tendències partidàries, en el pròxim congrés i més enllà.
