En un període d’alta tensió a la frontera sud, Brussel·les aprova i prepara un paquet pressupostari que donarà més de 500 milions d’euros al Marroc per gastar-los en un període de cinc anys. Això suposa un augment de 157 milions d’euros, gairebé un 50% més, respecte a l’últim període. L’objectiu d’aquest massiu increment pressupostari és cobrir polítiques des de retorns forçosos a reforços policials a la frontera. Malgrat l’èmfasi que es posa sobre els anomenats "projectes d’integració i protecció de refugiats" l’efectivitat dels quals és qüestionable, en vista dels episodis de repressió a la frontera que van acabar amb desenes de morts.

Aquest augment pressupostari és un reflex més del desplegament de la política decidida en la Cimera de Madrid, imposada per l’OTAN, i la forma en la qual comença a prendre efecte. La coordinació europea segueix les seves voluntats imperialistes i fa ús dels països fronterers per a posar en marxa una mostra de força molt major que la que hem pogut veure en els últims anys. Aquestes grans quantitats de diners dedicades exclusivament a la repressió a la frontera es complementen a la perfecció amb les racistes lleis d’estrangeria i la presència de l’exèrcit espanyol a Ceuta i Melilla.

En aquest conflicte causat per la política racista dels governs europeus, el Marroc juga un rol estratègic ja no sols respecte a l’Estat Espanyol, sinó també amb la comunitat europea en el seu conjunt. el Marroc pren el paper de gendarme de la davantera sud amb la capacitat de deixar passar o impedir l’entrada a migrants, usant la vida de persones en risc per al seu propi benefici polític, en el qual únicament perd la classe obrera que es veu obligada a travessar la frontera fugint del saqueig i la guerra imperialistes.

El seu poder es demostra en episodis com el de maig de 2021, en el qual permetent l’entrada de deu mil migrants, el propi vicepresident de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, deixo entreveure el xantatge que va suposar per a Europa. Amb el Marroc actuant de protector, Europa es veu capaç d’abocar milions al país per a contribuir a la repressió de migrants en la davantera sud.

És aparent la forma en el qual les promeses de "integració" i "protecció" del Marroc i Europa cauen davant el veritable propòsit de tals lleis i tractats defensius. La realitat es fa veure en episodis com el del 24 de març. Aquestes polítiques – les lleis d’estrangeria, la presència de l’exèrcit en la davantera sud, i la repressió policial per part de tots dos costats de la frontera – resulten en les piles de morts que es van poder veure llavors, una pura expressió de brutalitat i violència contra persones que posen la seva vida en risc per a aconseguir un nivell major de vida.

Llavors, ni la comunitat europea ni l’Estat Espanyol van posar pegues al que van considerar com un "problema ben resolt". Com molt, es va dir a la coordinació d’una recerca independent, que no tindrà cap efecte real sobre la política en el sud europeu. La veritat és que les polítiques funcionen tal com es van proposar en el seu moment, expulsant a migrants que intenten entrar al país violentament i de manera sistemàtica.

L’objectiu d’aquestes polítiques imposades per l’OTAN, la Unió Europea, i Espanya es compleixen amb total impunitat i amb aprovació en la davantera sud, usant agents com el Marroc el govern dels quals serveix els interessos de l’imperialisme europeu. D’aquesta manera, continua la marginalització i assassinat sistemàtic de migrants a la frontera. Amb aquesta notícia, la tendència segueix a l’alça, i el poder que exerceixen els governs imperialistes des d’Europa no fa més que augmentar.

L’augment pressupostari a la repressió ressalta la necessitat d’una política veritablement humanitària amb aquells que han de creuar la davantera sud. Enfront de les lleis d’estrangeria de l’Estat Espanyol, aprovades per la Unió Europea com a part del seu pla imperialista, fa falta lluitar per l’obertura de fronteres i regularització per a todes.

No hi ha sortida a la barbàrie que veiem en les costes i fronteres de la UE sense aquest combat al nostre propi imperialisme de part de les organitzacions de l’esquerra i de la classe obrera. Això passa en primer lloc per prendre les banderes democràtiques elementals, com exigir la retirada de l’Exèrcit i totes les forces repressives de Ceuta i Melilla, la derogació de les lleis d’estrangeria i el tancament dels CIEs. Però no per a una gestió “humanitzada” de les fronteres, sinó per a barallar per l’obertura d’aquestes i la defensa incondicional de la llibertat de moviments de les persones, el dret al refugi i a l’asil.

Que lluiti per la nacionalització de totes les empreses multinacionals, no perquè sigui l’Estat qui dirigeixi l’espoli, sinó per a procedir a la seva sortida immediata dels països colonials on operen i la devolució de tots els recursos que espolien. Una lluita antiimperialista així, és la millor via per a germanar a la classe obrera dels països imperialistes amb la dels països semicoloniales i els seus sectors populars.