El "Manifest per la Pau" de Sahra Wagenknecht i Alice Schwarzerha ha fet onades en els darrers dies. Més de 600.000 persones ja ho han signat. Els aproximadament 70 primers signants inclouen personalitats destacades com el sociòleg Wolfgang Streeck, l’investigador sobre la pobresa Christoph Butterwegge, representants de la Societat Alemanya de la Pau i la teòloga Margot Käßmann.
Gregor Gysi (Die Linke) també va signar la petició, encara que no va estar entre els primers signants. Tot i això, els adherents també inclouen Peter Gauweiler de la Unió Social Cristiana de Baviera (CSU) i l’exgeneral de brigada Erich Vad, que entre el 2006 i el 2013 va ser assessor de política militar de l’excanceller Angela Merkel. I a Twitter, el portaveu federal del partit de l’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD), Tino Chrupalla, va anunciar el seu suport al manifest. El 25 de febrer, Wagenknecht i Schwarzer van organitzar un acte a la Porta de Brandenburg juntament amb l’exgeneral Vad. A la manifestació van participar unes 20.000 persones.
Aquest front tan heterogeni d’adherents al Manifest ja indica que aquest no es pot descriure fàcilment com a progressista. Tot i això, el fet que més de mig milió de persones estiguin recolzant el "Manifest per la Pau" en vigílies de l’aniversari de la reaccionària invasió russa d’Ucraïna és un indici d’un canvi en la sensibilitat social sobre la guerra. Potser obre la possibilitat que pugui emergir un moviment contra la guerra a Alemanya?
No és casualitat que el manifest es publiqui en un moment en què els països de l’OTAN i especialment Alemanya han anunciat l’enviament de centenars de tancs a Ucraïna, després que els darrers mesos s’hagin lliurat tones d’armament i equips pesants a l’exèrcit de Zelenski. Per part seva, Putin ha recuperat el discurs de les amenaces nuclears en els últims mesos, cosa que genera temor a una escalada sense control. Mentrestant, a Alemanya es discuteix als mitjans sobre la conveniència o no de subministrar d’avions de combat i la reintroducció del servei militar obligatori. El fons especial de finançament de la Bundeswehr s’incrementarà encara més, mentre que els estrategs del Ministeri de Defensa veuen els augments salarials al sector públic com una amenaça per a un rearmament més gran.
Alhora, s’han imposat sancions cada vegada més severes a Rússia els últims mesos. En l’àmbit internacional, la guerra i les sancions han portat a un augment de la inflació sense precedents en una dècada i tendències recessives que exacerben la crisi econòmica dels darrers anys. Juntament amb això, els governs de països imperialistes com la Gran Bretanya volen imposar mesures contra el dret a la vaga o implementar reformes reaccionàries, elevant l’edat de les pensions com a França. En resposta a aquests atacs, els darrers mesos hem estat testimonis d’un ressorgiment de la lluita de classes, cosa que indica que la unitat nacional al voltant de la guerra comença a mostrar les seves bretxes.
A Alemanya, segons una enquesta, una estreta majoria de la població ara està en contra del lliurament de tancs i armes pesants. El rebuig d’aquestes mesures és més alt a Alemanya Oriental i especialment entre les persones més joves. Els centenars de milers de firmes al Manifest per la pau són part d’aquesta atmosfera.
Ara bé, actualment no hi ha moviment contra la guerra als carrers, i en l’aniversari de la invasió russa del 24 de febrer, predominaran les manifestacions a favor de l’OTAN. Els pocs mítings i manifestacions que s’oposen a una escalada més gran de l’OTAN són, en general, més aviat prorussos.
En el nostre cas, defensem des de fa un any una política independent, i diem: Ni Putin ni OTAN. Ni el règim rus ni els imperialistes occidentals no poden oferir una sortida progressiva a la guerra a Ucraïna. Perquè, mentre Rússia vol subjugar Ucraïna, els països de l’OTAN pretenen buscar subordinar completament el país als seus designis econòmics, militars i geopolítics.
Un flanc obert a la dreta
El Manifest per la pau és políticament ambivalent. D’una banda, es condemna la invasió de tropes russes. D’altra banda, s’oposen a una escalada més gran, al lliurament d’armes i la continuació de la guerra. Tot i això, el manifest no esmenta ni una vegada la política de sancions de l’OTAN i la UE, ni tampoc denuncia el paper reaccionari de l’aliança militar imperialista, de l’OTAN i l’Europa del capital. Hi buscaria en va una crítica a la Bundeswehr imperialista, a la política de rearmament del Govern alemany i al fons especial de la Bundeswehr. I això és molt significatiu: el "Manifest per la Pau" diu "No" a aquesta guerra, però sense oposar-se a l’enfortiment del militarisme alemany.
L’exgeneral Vad, amb qui Wagenknecht i Schwarzer es van manifestar davant de la Porta de Brandenburg el 25 de febrer, fins i tot va plantejar el debat de la reintroducció del servei militar obligatori l’any passat. En una entrevista amb el Neue Zürcher Zeitung, l’exassessor del govern de Merkel va parlar contra el "pacifisme estructural" alemany i va demanar "millorar les forces armades alemanyes".
Segons va expressar l’exgeneral:
La Marina necessita noves fragates i corbetes, la Força Aèria necessita un reemplaçament del Tornado, helicòpters de transport pesat i molt més. Cent mil milions d’euros és una suma curta. I necessitem el F-35 com a avió de combat per desenvolupar armes nuclears almenys des que Putin va amenaçar de fer servir armes nuclears.
Però això no ho és tot. El 2003, Vad va publicar un article a Neurecht Postille Secession que pertany al grup de la dreta Götz Kubitschek. Vad també ha escrit per al diari de dreta Junge Freiheit. En un dels seus textos per a aquest diari defensava tesis històriques revisionistes [relativitzant el genocidi nazi] sobre el paper de la Wehrmacht a la Segona Guerra Mundial. ¿Wagenknecht i Schwarzer volen sortir a manifestar-se als carrers "per la pau" amb una figura semblant?
El lliurament d’armes i les mesures cap a la guerra d’Ucraïna en conjunt no es poden separar del rearmament militarista sense precedents dels països de l’OTAN, i d’Alemanya en particular, els últims mesos. No es pot separar de les perspectives a llarg termini de l’imperialisme alemany, que s’està preparant per a un paper més agressiu al món, amb l’objectiu de protegir els guanys de les grans empreses.
Sahra Wagenknecht, per altra banda, no té gens d’interès a desenvolupar una orientació antiimperialista mínimament consistent. En el millor dels casos representa una certa crítica a l’OTAN, des del punt de vista d’un altre sector de la burgesia alemanya. Per això, no té res contra una Bundeswehr més forta i de l’enfortiment de l’imperialisme alemany. Això també està en línia amb les seves declaracions socialxovinistes dels darrers anys.
Així que no és estrany que l’extrema dreta de l’AfD també volgués sumar-se al manifest. El seu portaveu federal havia signat el manifest i el va elogiar públicament. Perquè les posicions de la dreta i les de Wagenknecht en realitat se superposen així que advoquen per un paper d’Alemanya més independent de l’OTAN i dels EUA al món, en defensa dels seus propis interessos imperialistes. Per descomptat, Wagenknecht de Die Linke és conscient que mentre coqueteja amb les posicions d’AfD, no pot formar cap aliança oberta amb aquesta formació política, a risc d’enfonsar-se políticament. A Tino Chrupalla, el dirigent d’Alternativa per a Alemanya, no volien veure treure el cap en el seu acte del 25 de febrer.
Fins i tot la feminista Alice Schwarzer no ofereix una sortida progressista davant aquesta crisi. El seu "feminisme" no és cap alternativa a la política exterior reaccionària amb un vernís "feminista" de la ministra d’Afers Estrangers Annalena Baerbock (del partit dels Verds).
Baerbock ha declarat que Alemanya "ja està en guerra" amb Rússia, advoca per la venda d’armes i les sancions, però ho fa sota el pretext de "defensar els drets humans i de les dones". Per la seva banda, tant Alice Schwarzer i com Wagenknecht estan sostenint també posicions transfòbiques. Aquest no és el nostre feminisme. Per contra, sostenim la necessitat de combinar la lluita contra l’opressió de les dones, les persones trans i LGTBI, amb la lluita contra l’explotació capitalista, la guerra i el militarisme.
Qui pot posar fi a la guerra?
Que centenars de milers de persones hagin signat el Manifest és una indicació d’un canvi en el sentiment d’un sector de la població a Alemanya cap a la guerra. Tot i això, perquè pugui sorgir un moviment contra la guerra, que busqui posar fi a la guerra i també aturar l’enfortiment de l’imperialisme alemany i l’expansió de l’OTAN, sense subordinar-se als interessos reaccionaris de Putin, s’ha de dotar d’una política independent.
Les signants del Manifest per la pau fan cridats el canceller alemany perquè aturi l’escalada d’enviament d’armes i li exigeixen que lideri "una aliança forta per a un alto el foc i per negociacions de pau". Ara bé, l’imperialisme alemany i el govern es troben en un punt d’inflexió militarista, l’objectiu del qual és una aparició encara més agressiva de la Bundeswehr en l’àmbit internacional, en interès del capital alemany. La proposta del manifest és un parany, perquè crida a confiar que algun tipus de pau progressiva per als pobles pot venir de la mà d’aquest imperialisme alemany, que s’està rearmant per a la guerra.
A més, les esperances d’aconseguir negociacions diplomàtiques ràpides entre els dos blocs són totalment il·lusòries. Com escrivim a la nostra crida a manifestacions contra la Conferència de Seguretat de Munic el cap de setmana que ve: Els preparatius per a una renovada ofensiva russa no apunten a un retorn a la taula de negociacions, ni tampoc l’enviament permanent d’armes cada vegada més pesades des d’Occident. Fins i tot si es portessin a terme negociacions de pau, no representarien els interessos de la gran majoria del poble d’Ucraïna. Més aviat només s’ocuparien de la divisió de les esferes d’influència entre els blocs. (...) La nostra esperança no és en les negociacions entre els Governs de Washington, Moscou, Berlín i Kíev. Només una política independent, defensada per la classe treballadora dels diferents països en conflicte, podia posar fi a la guerra.
Això requereix, als països imperialistes, alhora que ens manifestem pel retir immediat de les tropes russes, d’una posició independent dels nostres propis governs, en la perspectiva de mobilitzacions i vagues contra el lliurament d’armes, contra el rearmament i per la fi immediata de la guerra. Ni l’OTAN i la UE, ni Putin, ni el govern ucraïnès de Zelenski tenen una solució progressiva per oferir als treballadors i les masses ucraïneses i russes.
Un any després de l´inici de la guerra d´Ucraïna, la lluita de classes torna a estar en escena. Fins ara, les vagues que s’han produït a tot Europa i també a Alemanya han tingut com a motor principal la lluita contra els efectes de la inflació o contraatacs a les pensions i als serveis públics. Tot i això, les burocràcies sindicals es neguen a anar més enllà de les lluites parcials i aïllades. Molt menys volen que les vagues o les manifestacions apuntin contra la guerra com una de les causes de la inflació, o contra les despeses militars de les potències imperialistes. D’aquesta manera, accepten sense qüestionar la política de rearmament dels governs imperialistes.
La nostra perspectiva, com a socialistes i revolucionaris, és l’oposada. Participem i donem suport a totes les vagues i lluites, defensem la necessitat de la seva coordinació i generalització, contra els límits que imposen les burocràcies sindicals, alhora que plantegem la lluita contra la guerra i les seves conseqüències. Impulsem el desenvolupament d’una joventut revolucionària antiimperialista, que busqui lluitar juntament amb el moviment obrer per una sortida socialista a la crisi, a la guerra i a la catàstrofe climàtica.
