Política Estat espanyol

ESTAT D'ALARMA

El Congrés dóna llum verda a un nou “consens pandèmic”

Tocs de queda, confinaments, multes i policia, aquesta és la recepta. Barallar contra la naturalització de les mesures d'excepció i per un pla racional basat en inversió sanitària, en transports i mesures per a fer pagar la crisi a les grans empreses i fortunes, és més necessari que mai.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 30 d’octubre| edici� del dia

Finalment s’ha aprovat la pròrroga de l’Estat d’Alarma en el Congrés dels Diputats. La mesura estarà vigent durant els pròxims 6 mesos, amb només una possible revisió de les mateixes en el Consell Territorial del Sistema Nacional de Salut al començament de març. El govern tira endavant la votació amb 194 vots a favor sumant al bloc de la investidura, els vots de Ciutadans i una part de JxCat. L’altra part d’aquest grup, al costat del PP, s’han abstingut, i només Vox i la CUP -amb fonaments oposats- han votat en contra.

Una “unitat nacional” blindada per a 6 mesos

En la sessió s’han tornat a escoltar, tant de part de l’oposició com dels socis del govern, crítiques a la gestió de la pandèmia. Des de les quals assenyalaven el perill de continuar recorrent a mesures d’excepció com aquesta, fins a altres exigències amb la boca petita que no n’hi ha prou amb restriccions i que es troben a faltar mesures com l’augment de la inversió en sanitat o un pla contra la crisi social.

No obstant això, i més enllà del teatre parlamentari, en el Congrés s’ha escenificat una nova “unitat nacional”, aquesta vegada blindada jurídicament per a mig any. Una unitat sostinguda en la doctrina segons la qual la crisi sanitària necessita la restricció de drets i llibertats com l’única via per a detenir l’expansió del virus, i els costos socials i econòmics es continuaran descarregant sobre l’esquena de la classe treballadora i els sectors populars, mentre es reuneixen esforços per a salvar a les joies del capitalisme espanyol.

Aquest “consens pandèmic” és comú a tots els partits del règim, tant els que avui s’asseuen en els bancs blaus, com els que s’oposen amb virulència amb la seva demagògia dretana, passant pels socis “progres” que entre laments i crítiques impotents continuen recolzant al govern “més progressista” de la història que no es diferència gens a uns altres tan dretans com el francès de Macron o l’Italià de Conte.

Més enllà del “consens pandèmic”

Govern, oposició i grans mitjans, s’esforcen per convèncer-nos que només hi ha una manera d’atallar l’expansió del virus. La restricció de la mobilitat es presenta com l’única via possible i per a fer-la efectiva, és necessari l’ús de mecanismes d’excepció. Toc de queda, militarització de l’espai públic, llei mordassa i govern per decret, aquesta és la recepta de la seva “guerra contra la covid-19”. Com a música de fons la criminalització de conductes individuals, especialment de la joventut, mentre la “casta” es pren els seus respirs en sopars de luxe amb Pedro J. Ramírez.

Et pot interessar: El sopar de la vergonya: per als rics no hi ha restriccions

És la mateixa recepta que ja es va implementar en la primavera, i que porta aplicant amb setmanes d’avantatge França i altres governs. Pot ser més eficaç que unes altres com la de la immunitat de ramat, assajada per Boris Jhonson al principi i en una altra escala Bolsonaro o Trump. Però està lluny de ser la més eficaç. De fet el confinament total no va impedir els més de 50 mil morts de la primera ona en l’Estat espanyol, ni el toc de queda va impedir els més de 70 mil positius d’ahir al país veí.

El pla contra la COVID-19 del qual el govern i l’oposició no volen sentir parlar

Hi ha alternativa? Sí, i es compon de moltes altres mesures que fa mesos demanen les i els treballadors de la sanitat, l’educació, els transports o el sector social. El govern és capaç d’imposar durant sis mesos el govern per decret i sense tot just control parlamentari, restriccions a la llibertat de circulació i treure de nou a l’Exèrcit a fer labors civils o patrullar els carrers.

Però el govern i l’oposició es continuen negant en rodó a fer ús de l’“alarma” o “urgència” al·legada per a prendre mesures com la intervenció immediata i sense indemnització de tota la sanitat i els laboratoris privats per a, per exemple, alleujar la falta de llits, d’UCIs o el col·lapse existent per a poder realitzar les anàlisis de PCR a temps.

Es continua negant a la contractació dels més de cent mil treballadors sanitaris que demanen els sindicats del sector, o els vuitanta mil docents que s’estimen serien necessaris per a garantir aules segures, o a multiplicar el nombre de metres i autobusos.

Avui dia, a gairebé vuit mesos de l’inici de la pandèmia, els hospitals i centres de salut es dirigeixen a un escenari que pot ser encara pitjor que el de primavera amb les mateixes plantilles insuficients però encara més extenuades. Avui dia, milions continuem viatjant en un transport públic “fins a la bandera”, un dels epicentres de la transmissió comunitària.

El ministeri de Treball i les conselleries corresponents continuen tancant els ulls davant els centenars d’empreses en què no es compleixen les mesures de seguretat i higiene bàsiques. Els acomiadaments i no renovacions de contracte segueixen a l’ordre del dia, la qual cosa porta al fet que moltes i molts treballadors temin testar-se per la possibilitat de perdre l’ocupació en haver de confinar-se.

No hi ha ni “alarma” ni “emergència” per a derogar les reformes laborals, nucli d’aquesta precarietat, o per a prendre mesures com la prohibició dels acomiadaments, o la reducció de la jornada laboral sense minvament de salari per a atallar la desocupació massiva. Tampoc per a paralitzar els desnonaments o per a expropiar els habitatges en mans de fons voltors i la banca, una cosa fonamental si es volen no sols garantir que els positius puguin aïllar-se correctament, sinó resoldre la crisi residencial que obliga a centenars de milers de les famílies a viure amuntegades en minipisos, on la transmissió és necessàriament més alta.

Et pot interessar: Endesa, Iberdrola, Ferrovial i Inditex demanen milers de milions d’euros dels fons europeus

Al govern no li tremola el pols a l’hora de tancar activitats, que deixen al carrer o malvivint amb un ERTO a desenes de milers de treballadors. També milers d’autònoms i petits productors es veuen abocats a la més absoluta ruïna. No obstant això, no vol ni sentir parlar de tocar-li els interessos a la banca i les forquilles de locals que continuen rebent les seves rendes religiosament.

Acabar amb el virus justifica aquesta cadena de fallides per al govern, però en cap cas justificaria prendre mesures com la nacionalització de la banca, per a garantir condonació de deutes a aquests petits negocis o la suspensió de lloguers. Mentrestant a Inditex, Endesa i altres grans multinacionals se’ls prometen centenars de milions dels fons europeus.

No hi ha sortida sense tocar la butxaca a les grans empreses i fortunes

És fals que no hi hagi alternativa a la recepta de confinament i policia que avui s’ha aprovat en el Congrés. N’hi ha, però suposa invertir la balança de qui ha de pagar aquesta crisi. Les mesures urgents que es necessiten suposarien incursions en la sacrosanta propietat privada dels grans capitalistes i altres mesures com els impostos a les grans fortunes i beneficis empresarials per a poder finançar-ho.

Quan parlem d’impostos a les grans fortunes ens estem referint a mesures com imposar una mossegada del 20% als grans patrimonis o del 50% als beneficis de les grans empreses. Només prenent a les 100 majors fortunes i a les empreses de l’IBEX35 això ja suposaria un ingrés de més de 50 mil milions. Xifres molt lluny de la ridícula pujada impositiva recollida en els Pressupostos Generals de l’Estat, que continua deixant a l’Estat espanyol 7 punts per sota de la mitjana europea en recaptació fiscal.

Mesures diferents de les que es presenten com les “úniques possibles” que suposarien una mobilització de recursos inassolible sense tocar a les grans empreses i fortunes. I aquest és el problema. Tant el govern “progressista” com l’oposició tenen aquesta mateixa línia vermella que no pensen creuar.

La primera onada va ser un crim social, fruit de dècades de retallades i de la negativa a prendre aquestes i altres mesures urgents. No es va voler, com no es vol ara, tocar-li la butxaca a les grans fortunes i empreses. Per al govern “més progressista de la història”, com per a l’oposició de dretes, els seus guanys continuen valent més que les nostres vides.

Per una esquerra que trenqui aquest nou “consens pandèmic”

No podem esperar que mesures així siguin “atorgades” per les i els ministres del govern. El PSOE té suficient currículum de gestor i defensor dels interessos de l’IBEX35. Podemos i IU ràpidament s’han acomodat a aquest mateix paper. Per a imposar-les cal trencar també la “paràlisis pandèmica” imposada per aquesta falsa esquerra, i els seus representants en els moviments socials, en aliança amb la burocràcia sindical.

Necessitem construir una altra esquerra. Una esquerra sense complexos, que no dubti a barallar per un programa que de resposta a aquesta greu crisi sanitària i econòmica per sobre dels interessos i beneficis dels grans capitalistes. Que no repeteixi camins ja assajats de l’aposta per la gestió “possible” del capitalisme i el respecte als rígids marcs institucionals del Règim del 78. Que exigeixi a les direccions sindicals que abandonin la seva política de suport al govern i baralli per recuperar els sindicats de les mans d’aquests buròcrates.

En definitiva, que treballi per posar en peus una alternativa anticapitalista, independent del govern i la resta dels partits del règim i que posi en el centre el desenvolupament de la mobilització i autoorganització obrera i popular per a fer-li pagar la crisi als grans capitalistes.




temes relacionats

Estat d’Alarma   /    #Covid-19   /    #Coronavirus   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Política Estat espanyol

Comentaris

Comentar