La situació internacional oberta després de la invasió d’Ucraïna, el rol del PSOE i Unidas Podemos com a “restauradors progressistes” del Règim del 78 o les lliçons estratègiques que va deixar el cicle del 15M i el procés català com a base per proposar-se construir una esquerra revolucionària de les i els treballadors, les dones i la joventut que es prepari per a l’actual situació, van ser alguns dels eixos de discussió.
La Conferència es va realitzar en el context d’una escalada en la guerra iniciada després de la invasió d’Ucraïna, així com en la política militarista dels Estats imperialistes. Què vau discutir sobre aquesta convulsiva situació internacional?
Santiago Lupe: La crisi deslligada per la reaccionària invasió de Putin i l’escalada imperialista liderada pels EUA i els països de l’OTAN i la UE, determinen en gran part la situació i reactualitzen acceleradament els trets de la nostra època, com una època de crisi, guerres i revolucions.
El conflicte ha fet un salt amb els últims esdeveniments. Les contraofensives ucraïneses són importants i estem veient més elements de crisis en la política militar russa. Aquestes fortes ofensives de l’exèrcit ucraïnès també demostren que no estem només davant una guerra entre Rússia i Ucraïna, sinó que la participació més o menys indirecta de l’OTAN està sent fonamental. Ja sigui amb l’armament i suport d’intel·ligència de les tropes de Zelenski, l’enorme finançament, drons, entrenament, etc. La resposta de Putin, amb l’anomenada “mobilització massiva” de reclutes per a l’exèrcit i l’amenaça d’ús de totes les armes disponibles, incloent-hi les nuclears, també impliquen una escalada important en el curs de la guerra.
D’altra banda, el sabotatge al Nord Stream I i II, l’autoria del qual no està confirmada, però hi ha molts elements que apunten als EUA, demostren que estem en una situació en què cap dels dos bàndols es pot permetre perdre, i això presenta un horitzó immediat o a mitjà termini més catastròfic.
Les conseqüències d’això estan sent ja enormes. Hi ha una dislocació creixent del mercat mundial i s’està conformant un nou ordre geopolític de blocs que, com en altres moments de la història del capitalisme, pot generar noves i pitjors guerres entre potències, en una disputa per zones de control, recursos i l’hegemonia.
Lucía Nistal: Les conseqüències de fet ja són part del present. A Europa tenim una inflació que supera el 10% i que per a 2023 entitats com a J.P. Morgan situen en el 15%. Ja tots els analistes donen per descomptada una forta recessió. A Rússia la mobilització massiva està generant les primeres crisis per baix, amb fugides de milers de joves i algunes protestes molt reprimides. En altres països veiem les primeres revoltes contra l’augment dels preus dels aliments i els combustibles, com va passar a Sri Lanka aquest estiu o en aquests dies veiem a Tunísia, la que va ser bressol de la primavera àrab en 2011.
Això últim és molt important, les crisis i les guerres que ja són una realitat avui, engendraran resistències cada vegada majors dels explotats, noves revoltes i revolucions. A Europa hem vist un augment enorme de la conflictivitat obrera en països com Anglaterra o Alemanya, però pensem que és només el principi.
Pablo Castilla: A més, si en la crisi anterior, la del 2008, moltes de les democràcies per a rics de la UE entraven en crisi, ara veurem noves crisis orgàniques més profundes. Els rescats que es necessitaran per a salvar als capitalistes prometen ser enormes, però plou sobre mullat. Hi ha països com Itàlia o l’Estat espanyol que ja tenen un 150% i més d’un 100% del PIB en deute públic. Per tant, els plans d’ajust que es venen en els pròxims anys poden deixar petits els de 2010-2012.
La mateixa UE es veurà novament posada a prova. Les disputes sobre la redefinició del model energètic són part d’aquestes noves tensions. Això és un camp minat perquè creixin també les sortides reaccionàries de l’extrema dreta, com ja està passant. Preparar-nos per a enfrontar això, donant-nos suport en els processos de lluita de classes que comencen a donar-se, com els que assenyalava la Lucía, amb una estratègia des de la classe treballadora, anticapitalista i antiimperialista, és l’única sortida per a evitar la barbàrie a la qual ens condueix novament el capitalisme.
Com s’expressa a l’Estat espanyol aquesta dinàmica internacional?
LN: En la conferència diferenciem bé dos plans, la situació més conjuntural i una més a llarg termini en l’Estat espanyol a les portes d’aquesta nova gran crisi. En l’immediat la crisi econòmica es fa sentir en una deflació salarial enorme, amb un IPC en el 9% i salaris que de mitjana han pujat un 2,5. Això es dona sobre els efectes de les crisis anteriors, que van augmentar la precarietat en tots els sectors, amb bosses de pobresa cronificada que afecten el 20% de la població o 100 desnonaments al dia.
De moment això no s’expressa en processos de lluita molt aguts, encara que el nombre de vagues no ha deixat d’augmentar i hem vist grans lluites com les del metall a Cadis, Cantàbria o Bizcaia. Això es deu en primer lloc al rol de les burocràcies sindicals que continuen actuant com el braç del govern en el moviment obrer, més enllà de les seves amenaces de “o acord o conflicte” que continuen quedant-se en res. L’altre factor és el mateix govern, i en particular el rol que juguen Unidas Podemos i el PCE. Un govern que es presenta com a “progressista”, que lliura algunes engrunes a canvi de sostenir el central de les polítiques de rescat de les grans empreses i tota la bateria de polítiques imperialistes com a part de l’OTAN.
Irene Olano: Aquest relat ha donat aquesta setmana una altra mostra del que és. El Govern del PSOE i i Unidas Podemos ha presentat uns Pressupostos amb algunes ajudes socials mínimes i els anomenats “impostos als rics”, que sumen entre tots 4500 milions d’ingressos extres. Però per la porta de darrere resulta que només l’augment de la despesa militar s’emporta aquesta mateixa quantitat i que els Fons Europeus, que és la principal subvenció directa a l’IBEX35, sumaran més de 30 mil.
La passivitat collida per l’esquerra reformista i la burocràcia sindical per a fer costat al seu govern, juntament amb els efectes de la crisi i el blanqueig de les polítiques de dreta perquè les apliquen els “progressistes”, com el militarisme o la política contra la immigració, fan que qui capitalitzi tot això sigui la dreta i l’extrema dreta. Això ho instrumentalitzen per a vendre’ns la idea del mal menor, però res més lluny de la realitat. No podem frenar a la dreta de la mà dels qui li estan obrint la porta.
SL: La relativa estabilitat de la qual gaudeix el govern de coalició té també una lectura més de llarg termini. El PSOE, amb l’ajuda inestimable d’Unidas Podemos d’una banda i la direcció procesista d’ERC i JxCat a Catalunya per l’altre, han aconseguit que avanci el que nosaltres definim en 2019 com la “restauració progressista” del Règim del 78.
En 2011 es va obrir una enorme crisi orgànica en forma de crisi de representació contra els partits, el “no ens representen” del 15M, i a Catalunya amb l’emergència de la qüestió nacional. Processos de mobilització que, no obstant això, van tenir com a límit estratègic que la classe treballadora -que venia de dècades de reculada sota el neoliberalisme i pasivització imposada per les burocràcies sindicals- no intervingués a penes com a tal, amb els seus propis mètodes de lluita i des d’una posició hegemònica, prenent com seves les demandes democràtiques i polítiques plantejades contra el règim, al costat d’un programa per a resoldre la greu crisi econòmica.
Això va facilitar que emergissin desviaments que, no sense moltes dificultats que van allargar aquesta crisi del règim gairebé una dècada, van acabar per tancar aquest cicle. Al 15M li va seguir Podemos, un projecte fundat per Pablo Iglesias i Anticapitalistes, que canalitzava la indignació cap a una estratègia electoral i de reformes socials i del règim. A on portava aquest projecte alguns ja l’assenyalem des del començament, molt en solitari, i l’hem vist demostrat en aquests anys. Una rebaixa constant del programa i una integració en el règim fins a acabar sent ministres i ministres de Sa Majestat i l’OTAN.
PC: A Catalunya van ser els vells partits els que es van reconvertir per a ser ells la direcció del moviment. Van aconseguir preservar-se del “no ens representa”, però sobretot van imposar des del començament que el moviment democràtic no qüestionés les polítiques neoliberals de la Generalitat. La CUP va ser part d’aquesta operació des de la seva política de “mà estesa”. Això va impedir que quan en 2017 es van viure les jornades de l’1 i 3 d’octubre, el major afront al règim d’aquesta dècada, i es va produir la claudicació de la direcció procesista, no existís una alternativa des de la classe obrera i l’esquerra anticapitalista per a portar aquesta enorme lluita fins al final. Arribem a aquest punt culminant, ERC i JxCat van iniciar la desescalada en clau autonomista que avui representa el Govern Aragonés.
Aquesta “restauració progressista” es dona no obstant això en un moment gens estable a nivell internacional. Ha aconseguit el PSOE un altre consens per a quaranta anys més?
IO: En absolut. El PSOE i Unidas Podemos poden haver clausurat el cicle del 15M i el procés, però el règim que han restaurat no gaudeix de la bona salut que tenia en l’època daurada del maó. El sistema de partits no és tan estable com el vell bipartidisme, és de fet un bipartidisme amb blocs, condemnat als governs de coalició i la inestabilitat parlamentària. La desafecció cap als partits, inclòs els que van néixer del “no ens representen”, comença a créixer per dreta i esquerra. Nosaltres veiem tot el temps que en les generacions més joves hi ha un cert sentit comú que tots, inclòs Podemos i el PCE, són part dels quals governen per als de sempre.
SL: En la qüestió catalana succeeix el mateix. El moviment ha estat fortament desactivat, però no hi ha una derrota històrica. Continua havent-hi una forta aspiració a poder exercir el dret a decidir, encara que avui no es vegi per on. Estem a les portes d’una enorme recessió a la UE que, encara que no tingui avui a l’Estat espanyol com el seu epicentre com va ocórrer en 2008, colpejarà abans o després. El mal menor no és un pasivitzador etern, i si entra a governar la dreta la resistència pot ser encara major. La “restauració progressista” deixa unes bases molt més febles per a sostenir el pròxim embat.
LN: El mateix succeeix amb la Corona. L’operació Felip VI, secundada fins i tot pels ministres i ministres d’Unidas Podemos, ha servit per a tallar l’hemorràgia, però la Monarquia és una institució rebutjada massivament, especialment per les noves generacions. Això ho vam veure ja fa uns anys, quan impulsem des de les nostres agrupacions juvenils els referèndums contra la monarquia en desenes d’universitats de tot l’Estat. Més de cent mil estudiants van votar per a rebutjar a la monarquia en aquests dies. Per això estic segura que la lluita per acabar amb aquesta institució reaccionària, pel dret a decidir, per processos constituents… tornarà a plantejar-se. L’interessant és que això es farà sobre el llit d’una experiència feta en el cicle anterior, per això és tan important treure totes les lliçons del mateix per a pensar quin ha de ser l’esquerra que hem de posar en peus.
I quines són aquestes principals lliçons? Com ho vau abordar en la conferència?
SL: Si alguna cosa ha demostrat l’última dècada és que el neorreformisme i altres opcions de conciliació de classes, com el procés, eren sortides impotents per a tombar el reaccionari règim del 78, més encara per a obrir qualsevol horitzó de transformació social. La CRT es proposa construir una esquerra revolucionària que parteixi de les lliçons que deixa la fallida de Podemos i el procés per a superar-la.
Però a més podem dir que tampoc van passar la prova els sectors de l’esquerra anticapitalista que van optar per ser l’ala esquerra d’aquests desviaments, com a Anticapitalistes, que va ser una peça clau en la fundació de Podemos i va ser part d’aquesta formació fins a 2019, o la CUP, que es van sumar a la unitat nacional capitanejada per Mas o Puigdemont. Si en comptes d’això, com plantegem en el seu moment des de la CRT, aquestes forces haguessin posat els seus esforços en què la classe treballadora intervingués en el 15M o en la lluita pel dret a decidir, darrere d’un programa que inclogués mesures per a fer-los pagar la crisi als capitalistes, segurament avui estaríem en millors condicions per a enfrontar la “restauració progressista” i la crisi en embrió.
Per això diem que necessitem una esquerra que baralli perquè la classe treballadora intervingui com a subjecte hegemònic en els següents processos de lluita que es puguin obrir. Que baralli radicalment contra la burocràcia sindical que actua de cotilla, per desenvolupar l’autoorganització, i perquè prengui a les seves mans demandes que són de tots els sectors populars i oprimits. Per exemple, ara mateix una esquerra anticapitalista i combativa així hauria de barallar perquè el moviment obrer surti a barallar contra la crisi i la liquació dels salaris, alhora que es proposa paralitzar l’escalada imperialista del govern de coalició, començant per tombar els pressupostos militaristes d’aquest govern.
LN: Estem segures que l’actual crisi tornarà a donar grans processos de la lluita de classes. La clau és si s’aconsegueix que passin de ser mobilitzacions ciutadanes o fins i tot revoltes, i es converteixen en processos revolucionaris. Per a això la intervenció de la classe treballadora com diu Santiago és fonamental, fer-ho amb total independència política dels partits capitalistes i posant en peus organismes d’autoorganització des d’on dirigir aquestes lluites, i alhora establir les bases d’un nou poder, que permeti barallar per governs de treballadors i treballadores.
IO: Podríem dir que necessitem una esquerra sense complexos. És a dir, que sigui una esquerra revolucionària, que no s’autolimiti a barallar per un programa de reformar el possible en el marc de les institucions d’aquesta democràcia per a rics, perquè això ja ho hem vist. I no són més que engrunes, quan es pot, i atacs sempre que toca.
Davant la inflació que afecta la vida de milions de persones, és hora de defensar l’actualització dels salaris en relació al cost de la vida. Enfront de la pujada de preus, aixecar el control d’aquests per treballadors i usuaris. Contra l’atur i l’ocupació precària, barallar pel repartiment d’hores de treball sense reducció del salari. Cal lluitar per la nacionalització del sector
energètic baix control de les treballadores i els treballadors. No sols per a no morir-nos de fred a l’hivern i calor a l’estiu, sinó per a dur a terme una reconversió de la producció compatible amb la vida en el planeta i acabar amb l’espoli de recursos que duen a terme als països semicolonials.
Hi ha els qui diuen que tot això no es pot fer perquè suposa tocar els beneficis de les empreses. Uns altres diuen que sí que voldrien dur-ho a terme, però són incapaços d’enfrontar a les grans fortunes. Nosaltres estem justament per atacar els beneficis dels capitalistes i diem que fa falta una estratègia obrera i socialista per a preparar exactament per a això.
PC: Igual que els grans empresaris tenen partits per a defensar els seus projectes, les treballadores i els treballadors, així com la joventut combativa, necessitem el nostre. Una organització que, com deia la Lucía, tingui el centre de gravetat en la lluita de classes i el desenvolupament de l’autoorganització per a dirigir-la. Aquesta perspectiva és oposada a la d’Anticapitalistes o la CUP. Els primers perquè aposten per tornar a la gestió del possible en clau andalusista, des dels ajuntaments i secundant des de fora governs social-liberals com fan a Portugal. Els segons perquè continuen insistint en la necessitat de recuperar el bloc sobiranista de conciliació de classes que ja ha demostrat el seu fracàs.
Finalment, davant l’actual situació de crisi i rearmament què va resoldre què la Conferència?
SL: Com deia Irene, per a donar resposta al problema de la inflació, plantegem aixecar una forta campanya entorn a punts del programa d’emergència com el que comentàvem anteriorment. Això alhora li ho plantegem fer en comú a altres grups de l’esquerra anticapitalista i l’esquerra sindical per a lluitar contra les burocràcies que mantenen passiu el moviment obrer mentre perd poder adquisitiu. Al mateix temps, vam resoldre llançar una campanya plantejant la necessitat de lluitar contra els pressupostos generals que augmenten la despesa militar, amb el lema “A baix els pressupostos militaristes, a dalt els salaris!”. Justament, això ho plantegem en espais com l’Assemblea Popular contra la Guerra de Madrid on participem al costat d’altres organitzacions amb una posició ni Putin ni OTAN.
LN: Respecte a l’ascens de la dreta una cosa tenim clara: la hi pot parar des de la lluita als carrers, no en les institucions. Això significa que on hem de fer-nos forts és en els centres d’estudi i en els centres de treball. Però per a això cal lluitar contra aquells que ens volen desmobilitzats. D’una banda, les burocràcies sindicals que lliguen de peus i mans a la classe treballadora, l’única capaç de combatre l’auge de les idees reaccionàries. D’altra banda, Unidas Podemos que vol buides els carrers per a continuar governant amb el PSOE prenent l’agenda de la dreta, donant-li així ales. A la ultradreta no la hi frena amb els partits que gestionen per a l’IBEX amb rostre progre, sinó amb la lluita de classes i la unitat de la classe treballadora al costat dels sectors populars, la mateixa necessària per a parar els ajustos que estan per venir els apliqui qui els apliqui.
La política que les agrupacions juvenils Contracorrent i Pan y Rosas agrupin a centenars de joves que estan contra aquest sistema que no té res a oferir-los va ser una de les resolucions més destacades de la conferència, no és així?
PC: Exacte. La joventut som la punta de llança perquè no li devem res ni a aquest sistema ni al Règim del 78 ni als seus nous partits. Volem construir una gran joventut socialista i revolucionària en els centres d’estudi i de treball sota aquesta perspectiva. En aquest començament de curs ja hem reunit a centenars de companys independents en assemblees obertes a Madrid, Barcelona i Saragossa, la qual cosa mostra que les possibilitats d’avançar en una joventut revolucionària són importants. També hem participat en la vaga del 23S contra el canvi climàtic.
Com a part d’aquesta política, pensem que una cosa molt important és que la joventut participi de les lluites obreres, se solidaritzi i les porti a la universitat per a demostrar la força hegemònica de la classe treballadora. Així ho reafirmem en la conferència. Això és part de l’ADN de la CRT i del nostre corrent internacional, la Fracció Trotskista – Quarta Internacional. Ara vam resoldre sortir amb fortes campanyes per a secundar activament les vagues de TMB a Barcelona, Bimbo a Madrid o els autobusos a Saragossa.
IO: També som una joventut que en la universitat pren la lluita contra les opressions en cada ocasió que se li presenta. Per exemple, ara a Madrid des de Pa i Roses i Contracorrent impulsem concentracions en les universitats contra els actes masclistes en el Col·legi Major de Ahúja. Ho fem en primer lloc denunciant que darrere d’aquests Col·legis Majors d’elit es troben els interessos de la Iglesias lligats a les grans fortunes. Són fills del patriarcat i també de la burgesia. I ho fem també discutint contra aquells que demanen més punitivisme a la universitat o l’Estat amb les mateixes lleis que utilitzen després per a reprimir-nos a nosaltres.
PC: A més, busquem portar la lluita contra la crisi, el rearmament imperialista i la destrucció del planeta a la universitat defensant demandes d’urgència com la devolució de les taxes universitàries, l’exigència preus populars en els serveis de les facultats i la ruptura de convenis amb empreses armamentistes i contaminants. Perquè volem el nostre coneixement serveixi a les necessitats socials, no als beneficis capitalistes.
IO: Si, i, en aquest sentit, per a agregar al que diu Pablo, pensem que la batalla pels sentits comuns és clau. En les facultats continuarem organitzant les Càtedres Lliures Karl Marx i els grups d’estudi marxistes per a posar a l’ofensiva les idees del marxisme revolucionari de cara a pensar els problemes del present i la transformació de la societat. Això és part de tota l’ofensiva ideològica de la CRT, amb el suplement quinzenal Contrapunt, el Campus virtual on es poden fer desenes de cursos en línia, i la nostra editorial, en col·laboració amb Edicions IPS de l’Argentina. És un gran projecte per a reconstituir un marxisme estratègic en l’Estat espanyol, contra la tradició reformista i estalinista.
I quins han estat les principals resolucions per intervenir en el moviment obrer?
SL: Sobre aquest punt va haver-hi intervencions de desenes de companyes i companys. Alguns que fan importants experiències d’organització sindical en els seus llocs de treball, en el sector de l’hostaleria, del telemarketing, del lleure, l’educació i altres sectors. Els companys de Telepizza, per exemple, van comptar sobre la campanya que fan per a impulsar una vaga per augment salarial, en un sector altament precaritzat. Un sector que les burocràcies sindicals han deixat a la seva sort fa dècades.
D’una banda, es va reafirmar la lluita per organitzar a companys i companyes contra les burocràcies sindicals i en la lluita contra la inflació, per millors convenis, en tots els llocs de treball, en la perspectiva d’anar forjant fraccions revolucionàries en els sindicats. D’altra banda, es llançar l’organització de cercles obrers de Izquierda Diario i Esquerra Diari. Aquests són cercles de debat i acció, per a sumar a moltes més companyes i companys, més enllà del sector o del sindicat al qual pertanyin, des d’on intervenir en les lluites i lluitar per un programa d’independència de classe.
LN: Sí, això és part també d’una batalla que donem des dels diaris. En contraposició als grans mitjans de comunicació que demonitzen cada vaga, des de Izquierda Diario i Esquerra Diari impulsar cercles del diari per a cobrir les lluites, donar veu als treballadors i ser una eina perquè es coneguin, comparteixin i organitzin.
Com a conclusió final, podria dir que ens anem amb molt d’entusiasme de la conferència. Ens va permetre debatre col·lectivament els nostres desafiaments i estem convençudes que es pot avançar en la construcció d’una esquerra revolucionària i socialista en l’Estat espanyol, com a part del nostre corrent internacional, la FT-CI. A més, volia destacar-ho, comptem amb la presència de companyes de Révolution Permanent de França, del grup RIO d’Alemanya i de la FIR d’Itàlia. Aquestes aportacions, juntament amb l’intercanvi fraternal previ que vam fer amb companyes de la nostra organització internacional, que ens va permetre requerir elements importants de la nostra caracterització i orientació, ens permet pensar els nostres desafiaments des de l’internacionalisme i plantejar-nos una nova etapa de construcció de la CRT.
