Els recents esdeveniments ocorreguts en el NPA, concretament la decisió de la direcció nacional d’aquesta organització d’excloure al Corrent Comunista Revolucionari (CCR), ens impulsen a pensar sobre la significació real d’aquesta actitud antidemocràtica. El fet que aquesta expulsió s’encobreixi sota eufemisme de “exclusió a la participació de les assemblees preparatòries de la Conferència Nacional”, no canvia el sentit antidemocràtic de l’acció: una expulsió de fet de gairebé 300 militants de la CCR i adherents a les seves posicions, alguns dels quals fa més de 12 anys que eren part del NPA, vulnerant els seus drets democràtics a participar en assemblees generals comunes per a debatre la política del NPA i els candidats per a les eleccions presidencials del 2022.

Et pot interessar: França: gairebé 300 militants exclosos del NPA criden a construir una nova organització revolucionària

Resulta evident que no cap la continuïtat en l’organització de militants que han de sotmetre’s a decisions que han estat adoptades sense la seva participació, quan es tracta de qüestions importància política substancial. I més encara quan, per endavant, es coneixia l’oposició dels “exclosos” al gir a la dreta de la direcció: l’assumpció per part del NPA del paper del “sector radical” de la França Insubmisa, de la qual cosa les llistes per a les regionals en Nouvelle-Aquitaine i en Occitanie són un exemple; i juntament amb això, la renúncia a una candidatura obrera i revolucionària clarament delimitada d’aquest Front en les presidencials. De manera que aquestes expulsions estan al servei de facilitar l’adopció artificiosa d’aquesta política per part de la direcció de l’antiga Lliga Comunista Revolucionària (LCR), el pes del qual en l’organització s’ha tornat cada vegada més minoritari.

A algunes persones li pot resultar sorprenent que de les controvèrsies per qüestions polítiques en el si del NPA s’hagi passat, per part de la direcció, a l’escenari de la imposició de mesures antidemocràtiques en el terreny organitzatiu. Després de les mateixes el que hi ha és una defensa de posicions polítiques, però les relacions de força a l’interior de l’organització no permeten a la exmayoría del NPA la victòria en la base militant. Per això s’acudeix a la imposició de mesures antidemocràtiques encobertes per a imposar aquestes posicions, com va ser primer retardar indefinidament el seu Congrés i, finalment, organitzar una conferència nacional sobre les presidencials privant de drets polítics a gairebé el 25% dels seus militants.

Però aquesta sorpresa no seria tal si es té en compte que aquests comportaments no constitueixen una excepció en el passat polític d’aquest corrent, ni tan sols en el de la mateixa en l’Estat espanyol. Vegem.

La concepció de la democràcia interna i la seva connexió amb la política en el corrent mandelista: el cas espanyol

La connexió entre el règim intern d’un partit i la política que aplica ha estat plantejada en nombroses ocasions en el marxisme revolucionari, perquè té a veure amb elements de classe l’organització. Un partit revolucionari necessita ser permeable als diferents estats d’ànim dels treballadors en els quals es basa, especialment en situacions en les quals s’aguditza la lluita de classes; un règim partidari que no faciliti aquesta dinàmica, en moltes ocasions pot aparèixer en els moments de crisis com un obstacle que desviï la iniciativa de les masses.

A l’Estat espanyol, el corrent mandelista, nomenada així pel seu principal dirigent des de la postguerra, el ja mort marxista belga Ernest Mandel, es va plantejar en diverses ocasions la qüestió del règim partidari, sempre relacionat amb el context polític en el qual s’emmarcava i l’orientació política que es duia a terme. A la fi dels 80, quan l’URSS s’enfonsava, en els sectors de l’esquerra espanyola es vivia una crisi ideològica i política profunda per la identificació d’aquest règim amb el socialisme. Fins i tot en corrents com el mandelismo, que suposadament sostenia les anàlisis de Trotsky sobre la burocràcia soviètica i l’alternativa a la mateixa que el revolucionari rus va elaborar en la dècada dels 30, es van veure afectats per aquesta crisi i desmoralització ideològica de l’esquerra.

La solució que la llavors LCR espanyola va buscar a aquesta situació de crisi i desorientació es va situar en l’àmbit organitzatiu mitjançant la confluència amb un corrent de procedència ideològica maoista, el Moviment Comunista (MC). Una organització que procedia d’una escissió obrerista d’ETA, però que es va unir a sectors esqueixats per l’esquerra del PCE, amb marcades tendències nacionalistes en diverses regions i nacions de l’Estat espanyol.

La qüestió de la unitat amb aquest corrent del maoisme va estar plantejada des del final de la Transició, però durant un llarg període no havia forjat, sobretot, perquè no hi havia visions comunes sobre el règim partidari.

El MC no estava d’acord que en el marc de les discussions dins del partit pogués haver-hi agrupaments i tendències circumstancials en relació a la política a proposar i votar en el Congrés, de manera que hi hagués una àmplia democràcia interna en el seu interior. Aquestes diferències van portar al fet que durant anys existís una unitat d’acció entre l’LCR i el MC, però no es concretés un procés d’unificació. Però, després de la caiguda del mur de Berlín, condint una forta desmoralització de l’extrema esquerra, es va plantejar la “unificació orgànica” de totes dues organitzacions com a manera d’escapar d’aquesta situació de crisi. I com no s’arribava a un acord amb el règim del partit unificat, van decidir ajuntar els organismes de direcció partidària i establir el consens com a criteri de resolució de les diferències, és a dir un mètode aliè a un règim revolucionari de democràcia interna en el partit. A més, aquesta organització unificada va reproduir una política de supeditació a l’estratègia de conciliació de classes de l’independentisme basc, així com l’estructuració com una federació d’organitzacions de les diferents nacions de l’Estat espanyol, deslligat l’activitat i orientació de cadascuna de les federacions.

Després d’aquest “acord”, l’organització unificada va tenir una existència de dos anys, per a finalment esclatar en múltiples ruptures i organitzacions. La política de buscar una unificació orgànica ràpida al servei de la superació de la crisi i la desmoralització produïda pels esdeveniments de l’Est, van determinar l’abandó per la LCR d’un règim partidari democràtic. Això va tenir com a conseqüència la liquidació d’aquesta organització per molts anys.

Els hereus de la LCR no van treure cap conclusió revolucionària d’aquesta experiència. Després d’estar gairebé una dècada dins d’Esquerra Unida, van formar Esquerra Anticapitalista (IA) en 2009. Si bé aquesta era una versió menys àmplia que el NPA -a diferència de França en l’Estat espanyol no van permetre la integració de cap altre corrent que no fos de la seva pròpia corda-, en poc temps es van embarcar en la construcció de l’organització neorreformista PODEMOS. Un experiment el programa del qual mai va anar més enllà de meres reivindicacions socials limitades -sense cap mesura anticapitalista- i una estratègia regeneració democràtica, acceptant com a premissa la unitat de l’Estat espanyol.

Juntament amb la moderació del programa i l’abandó explícit d’una estratègia revolucionària, la qüestió del règim partidari va tornar a plantejar-se, sobretot quan es planteja l’homogeneïtzació de l’organització sota la supeditació dels “cercles” (els equips de base del nou partit) a la direcció de Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, i la imposició per part d’Iglesias de la dissolució d’Esquerra Anticapitalista com a organització partidària.

Encara que això implicava una imposició antidemocràtica, IA va realitzar un congrés on va acceptar la dissolució, perquè en cas contrari hagués significat la finalització de la seva participació en PODEMOS ja que els impedien tenir candidats. El sector de IA que es va oposar a aquesta dissolució, va ser expulsat -poc després va formar un grup andalús anomenat IZAR, això sí utilitzant diversos eufemismes per a encobrir la naturalesa disciplinària de l’exclusió, sota fórmules com que “l’activitat d’aquests sectors se situava per fora de la nova organització”, només per defensar les seves posicions contra la majoria de la direcció que estava liquidant el partit.

Irònicament, l’organització germana a França d’IZAR, Anticapitalisme et Revolution (A&R), ha avalat la utilització d’aquests mateixos mètodes contra la CCR, actuant com a còmplice de la mateixa direcció que va expulsar a IZAR del corrent internacional del mandelismo, l’anomenat “Secretariat Unificat” (SU).

En moltes ocasions perquè una política oportunista sigui acceptada per la militància d’una organització, només pot ser-ho a través de mesures organitzatives antidemocràtiques contra els sectors que les enfronten, perquè permetre la discussió lliure i democràtica pot comportar el rebuig d’aquesta. Hi ha llavors una connexió estreta entre la política que s’aixeca, i que concreta la independència política de la classe obrera, i els canals organitzatius perquè els militants la discuteixin i l’acceptin. En la trajectòria política del mandelismo, cada gir a la dreta va ser sempre precedit per un gir burocràtic del seu règim intern. La crisi del NPA no és una excepció.

En el NPA es van enfrontar dos projectes de partit i dos mètodes d’organització revolucionària oposats. Avui, després d’haver estat exclosos burocràticament del NPA, les i els camarades de la CCR, al costat d’altres col·laboradors i adherents, s’han embarcat en l’empresa de construir una nova organització revolucionària. Ho fan sobre la base de defensar un programa d’independència de classe, contra el liquidacionisme de la direcció del NPA i amb l’objectiu d’establir les bases per a posar en peus un gran partit revolucionari de les i els treballadors a França. Esperem que cada vegada més treballadors i joves se sumin a aquesta batalla estratègica que comença.