Aquesta setmana es compleixen dos anys d’un dels capítols repressius de la història recent de l’Estat espanyol més greus: l’empresonament d’un raper per cantar contra la Monarquia.

El 15 de febrer de 2021 els Mossos d’Esquadra detenien a la Universitat de Lleida a Pablo Hasél per a la seva immediata entrada a la presó. Des de llavors, l’acumulació d’altres condemnes fa que aquest raper tingui encara per davant uns altres cinc anys i mig de condemna.

El cas de Hasél havia estat precedit del també raper Valntonyc, condemnat a presó per una altra lletra contra els Borbons i que va acabar exiliat a Bèlgica fins a l’actualitat.

Aquest empresonament s’emmarcava en una escalada repressiva que ha anat guanyant terreny, d’una manera especial, des de l’aprovació de la Llei Mordassa al març de 2015. Si en altres èpoques el País Basc es va convertir en el laboratori repressiu de tot l’Estat, en aquesta ocasió Catalunya havia passat a jugar aquest paper.

La persecució del moviment independentista i altres moviments socials en territori català es va saldar amb els presos polítics del procés – condemnats el 2019 – i més de 4.000 processaments, molts d’ells amb peticions de pena elevadíssimes.

Les protestes que van seguir a l’entrada a la presó de Hasél es van estendre per tot l’Estat. Va ser a Catalunya on van aconseguir una massivitat, combativitat i durada en el temps molt major. Fins a dues setmanes de protestes diàries, en particular a Barcelona, que acostumaven a acabar amb brutals intervencions dels Mossos d’Esquadra.

El primer dia una jove de 19 anys perdia un ull fruit de l’impacte d’un projectil de foam. La primera d’una llarga llista de ferits i detinguts, a càrrec de la Generalitat, que se sumaven als centenars de les protestes contra la sentència del procés el 2019.

Molts d’aquells joves, com Pablo Castilla, portaveu de Contracorrent, explicaven que aquesta explosió de ràbia “era per Hasél i no només per Hasél”. Es rebutjava a tot un règim monàrquic que s’identificava amb la repressió, amb institucions reaccionàries com la Corona i la negativa del dret a decidir. Alhora era una resposta a la criminalització patida durant la pandèmia, la falta de perspectives produïda per la precarietat laboral, la crisi educativa... que estava esclatant en forma de protestes al carrer.

Alguns van lluitar per convertir aquella ràbia en organització, tractant de portar el moviment als centres d’estudi per mitjà d’assemblees contra la repressió. Així ho van plantejar des de Contracorrent a altres organitzacions estudiantils de l’esquerra independentista -com el SEPC o Arran-. No obstant això, la política d’aquest moment de la CUP, que negociava el seu posterior suport a la investidura d’Aragonés, apuntava més aviat a deixar que el moviment s’esgotés només al carrer, com va acabar passant.

Dos anys més tard, la bastimentada repressiva que va fer possible l’empresonament de Hasél segueix en peus. Tant la Generalitat d’Aragonés com el govern “progressista” de PSOE i Unides Podem han continuat fent bon ús d’ell.

Els Mossos continuen sent l’assot contra els activistes a desnonaments, piquets i mobilitzacions. El *Govern continua sent acusació particular a desenes de judicis contra lluitadors o dissidents polítics.

El govern central, amb el suport d’ERC, va derogar el delicte de sedició a canvi d’endurir el de desordres públics contra la protesta social. Els delictes d’opinió, com el d’injúries a la Corona, continuen vigents al Codi Penal i la Llei Mordassa es manté intacta. A més, les pràctiques pròpies de la dictadura, com la infiltració policial a moviment socials, s’està destapant com un modus operandi del ministeri de l’Interior “més progressista de la història”.

Hasél per la seva part ha vingut denunciant com el seu caràcter de pres polític li està comportant vulneracions de drets penitenciaris bàsics de manera sistemàtica. Una de les últimes va ser la negativa a autoritzar-li la realització d’una prova mèdica sense presència d’agents policials.

La lluita per la seva llibertat, per l’amnistia per als milers de processaments i la resta de presos i preses polítiques, així com per la derogació completa de la Llei Mordassa i la resta de la legislació lliberticida, continua sent una tasca pendent. Solament amb una potent mobilització antirepressiva unitària podrem aconseguir torçar-li el braç al govern central, la Generalitat, els seus cossos repressius i la Judicatura.