Més enllà de declaracions irrellevants com les que s’estan creuant aquestes setmanes respecte a la participació de la Diada per part dels partits processistes, i que aprofundeixen en la desmobilització del moviment independentista, les constants crisis entre els partits de la burgesia catalana evidencien no només les diferències en sengles fulls de ruta que hi ha entre ambdós, sinó també que en el seu objectiu final no difereixen en res ni tenen divisió interna alguna. Això és la tornada a la senda de l’autonomisme bescanviada per engrunes per al poble de Catalunya.
En aquest sentit, la Diada d’aquest any deixa una dada tan rellevant com ignorada, i és que es dóna a cinc anys de l’u d’octubre i la posterior vaga general del 3O de 2017. Cinc anys en els que el processisme ha aconseguit consolidar aquest desviament autonomista i deixar pel camí les demandes democràtiques pel dret a decidir de milions de catalans i catalanes que van sortir aquells dies en defensa d’aquestes aspiracions.
Un moment històric que tant ERC com Junts van començar a desactivar des del mateix moment en que es feia el recompte del resultat del referèndum, i en el que ni tan sols la CUP va donar continuïtat a la lluita del moviment democràtic als carrers, tot impulsant en aquell moment una estratègia de unitat nacional amb els mateixos partits de la burgesia i sense oposar resistència enfront el Règim del 78 i unes institucions espanyoles que encara avui es vanaglorien de la repressió efectuada contra el poble català.
Val recordar que el govern entre ERC i Junts és el mateix que ha deixat passar tot atac de l’Estat espanyol. És el cas, per nomenar només els últims, de l’espionatge als dirigents catalans a través del CatalanGate, o la sentència del 25% que obliga a les escoles catalanes a liquidar l’immersió lingüística que tant va costar imposar a les classes populars i que s’ha mantingut en les últimes dècades. Tot, mentre els que parlen d’independentisme majoritari negocien amb l’Estat central.
Alhora, mentre els partits processistes mantenen la via judicial com a única bretxa d’enfrontament amb l’Estat espanyol, com és el cas de la resolució no vinculant de l’ONU o la mateixa sentència del 25% que roman de moment al TC, el propi govern català negocia traspassos de competències i infraestructures a canvi de vendre les aspiracions independentistes del moviment democràtic català en taules de diàleg o reunions bilaterals amb el govern del PSOE i Unidas Podemos.
Recordem que ERC també va aprovar els pressupostos generals del 2022 a canvi del 6% en català de la llei audiovisual, així com un augment del 19% en les inversions a Catalunya i d’altres traspassos que finalment no s’han acabat ni de concretar, i des de la mateixa formació afirmen que participaran de la negociació dels Pressupostos Generals de l’Estat de 2023 "perquè és el que mereix la ciutadania d’aquest país".
Uns comptes, els de 2023, que venen signats per endavant com els pressupostos de l’augment de la despesa militar per aconseguir el 2% del PIB en 2030, duplicant la partida actual d’acord amb les exigències dels Estats Units i l’OTAN a sis mesos de l’inici de la guerra a Ucraïna. Tot això, a més, amanit amb una crisi energètica i una inflació desbocada que s’està menjant els jornals a tota Europa i que a l’Estat espanyol s’eleva fins a un 10,4% de la pujada de preus, enfront de poc més del 2,5% dels salaris. És a dir, que tot el pes d’aquesta nova crisi recau sobre la classe treballadora.
Un suport favorable als pressupostos, per part d’ERC i Junts, que no són inversemblants, tenint en compte que també durant la pandèmia el govern de la Generalitat va gestionar la crisi sanitària a imatge i semblança del govern de l’Estat espanyol. Una crisi pandèmica, a més, que va servir per reforçar la consolidació d’aquesta tornada a l’autonomisme per seguir beneficiant les clíniques privades i la indústria farmacèutica entre d’altres sectors de poder, i mantenir la dècada de retallades en la sanitat pública.
Qüestió que analitzat en perspectiva, envidencia també que danvant una crisi mundial com la que s’està gestant, el govern català d’ERC i Junts actuarà amb la mateixa conducta de salvaguarda dels interessos de la burgesia catalana, a costa d’empobrir encara més els sectors populars.
I és que el veritable objectiu tant d’ERC com de Junts, per molt que s’omplin la boca en els dies especials de la defensa del dret a l’autodeterminació i l’amnistia, no és cap altre que la tornada al peix al cove de tota la vida. Allò que Cercle d’Economia i Foment anhelen recuperar i que els seus representants polìtics no han parat de buscar d’ençà les últimes dues legislatures.
Per la seva banda, la CUP, després d’haver votat en contra dels pressupostos del govern del 2022, s’ha reubicat com una força política a l’oposició. No obstant, s’ha negat també en tot moment a trencar l’acord d’investidura amb ERC i que dóna estabilitat al govern català. Més enllà de la política parlamentària, dels discursos de crítica cap al govern d’ERC i Junts, la formació cupaire no ha articulat una veritable oposició al full de ruta processista que passi per mobilitzar els carrers que pugui revitalitzar el moviment independentista.
Davant tot això, no sorprèn que els partits processistes com a "independentisme majoritari", en aquest cas sobretot ERC, no és vulguin quedar per fora, encara que sigui quelcom més simbòlic, de les manifestacions que es convoquen per a la Diada. Tot tenint en compte que per a la consecució dels seus objectius, és elemental, avui per avui, el control dels carrers, més atemorits sempre, de que el moviment pugui desbordar-se i avançar també en altres qüestions socials en contra, que no pas de la repressió del Regim del 78.
I més, tenint en compte que el govern de la Generalitat comença a ser fortament qüestionat per sectors de la classe treballadora, com és el cas de la comunitat educativa que, a través de les històriques vagues educatives dels últims mesos del curs passat, ha aconseguit una primera victòria enfront el departament de Gonzàlez-Cambray. Tot sense poder descartar-se tampoc que en el conjunt de l’Estat espanyol pugui començar a incrementar-se la lluita de classes com a resposta a la crisi mundial i desenvolupar-se una tardor o hivern "calent" i que podria afectar també Catalunya.
Tot això, a més, sense oblidar que sota el discurs de l’amnistia, el govern de Catalunya ha acabat alineant-se des del primer moment amb l’ofensiva repressiva de l’Estat espanyol enfront el moviment independentista català, la qual ja amuntega més de 4.000 causes judicials obertes d’ençà l’u d’octubre. No només enviant als Mossos d’Esquadra a fer la feina bruta a cop de porra i detencions i personant-se com acusació particular contra desenes d’encausades, sinó reprimint a conciència qualsevol procés de mobilització juvenil com van ser les protestes per la detenció i empresonament del raper Pablo Hasél en 2020.
El full de ruta dels partits processistes només serveix als interessos de la burgesia catalana en busca d’una renovada relació fluida amb els cercles de poder i econòmics de l’Estat espanyol, tot preparant el terreny per ajudar a descarregar la propera crisi sobre la classe treballadora i els sectors populars com ja va l’antiga Convergència d’Artur Mas en 2008.
Davant d’aquesta situació, l’única sortida per a un veritable embat amb l’Estat espanyol és posar dempeus una esquerra forta que aixequi el dret a l’autodeterminació i l’amnistia lligats a un programa anticapitalista i anti-imperialista contra la crisi econòmica i energètica. I unir-nos amb la resta de pobles de l’Estat sota una perspectiva d’independència de classe, impulsar mobilitzacions als carrers que no estiguin controlades pels mateixos partits processistes i reformistes i enfrontar el Règim del 78.
