Des de 1999 el 23 de setembre se celebra internacionalment el Dia de la bisexualitat, també anomenat dia de la visibilitat bisexual. Es reclama la visibilitat perquè històricament aquesta orientació sexual ha estat oblidada i fins i tot rebutjada tant des de postures conservadores com des d’unes altres suposadament defensores de l’alliberament de totes elles.

El problema que suposa la categorització binària i polaritzada del gènere i l’orientació sexual ha suposat un problema per a totes aquelles persones que no s’enquadraven en elles. Gènere masculí i femení, heterosexualitat o homosexualitat apareixen com a categories tancades i confrontades que obvien a totes aquelles persones que comprenen la seva identitat fora d’aquests límits socialment establerts i assumits.

Aquest qüestionament de la pròpia sexualitat que sol donar-se durant l’adolescència però que pot acompanyar-nos tota la vida, en el cas de les persones bisexuals es troba constantment amb una gran trava que és la falta de representació. Moltes vegades per considerar-se un mer lloc de trànsit i no un lloc des del qual viure i sentir les relacions afectiu-sexuals de manera permanent.

Se sol definir la bisexualitat simplement a través de la seva pràctica, és a dir, a través de la identificació del gènere de les persones amb les quals es mantenen vincles sexuals, sent a l’origen aquests identificats de manera binària per a passar a entendre’s en l’actualitat com l’atracció cap a persones del mateix gènere i d’uns altres.

Però voler relacionar l’atracció i el desig simplement a una pràctica sexual redueix en gran manera el potencial subversiu d’aquesta orientació i la varietat de realitats que en ella es troben. Sovint podem escoltar des que “totes som una mica bisexuals” fins que “no ho saps fins que no ho proves”.

Totes dues afirmacions generalitzen les vivències d’aquelles persones que s’identifiquen sota aquest nom, perquè igual que en la resta d’orientacions, cadascú tria posar en pràctica la seva sexualitat de formes molt diferents. A més, la identificació de l’orientació amb les experiències viscudes no sempre es correspon amb el que se sent, ja que no es tracta de complir amb un càlcul exacte sinó d’identificar com i quan es produeix un desig o atracció.

Les persones bisexuals han de bregar amb el qüestionament de la seva vida des de dues esferes suposadament enfrontades com són l’entesa heteronorma travessada profundament per idees patriarcals i masclistes, però també per part d’uns certs sectors del moviment LGTBI. En el primer cas a través de la hipersexualització i cosificiació juntament amb la presumpció de realitzar pràctiques sexuals insanes o “immorals”. En el segon per ser vist com una indeterminació, un punt mig entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat que suposaria una amenaça per a la resta d’orientacions dissidents que se suposen estables i precisament assentades i definides.

Per això la bifòbia no apareix únicament des de la heteronorma sinó també a partir d’altres orientacions dissidents que no consideren la bisexualitat com una orientació rellevant o mereixedora de la mateixa serietat que la resta. Aquesta invisibilitat sol donar lloc a una violència sovint difícil d’identificar com és l’autorepressió o el que podem nomenar com a “bifòbia interioritzada” que porta en la gran majoria de casos a dificultar el procés de comprensió de la pròpia identitat.

Els prejudicis i les idees preconcebudes sobre la identitat i la vida sexual de les persones bisexuals els i les enquadren en estereotips compresos de manera negativa com són la promiscuïtat o la indecisió. Com si la promiscuïtat o la indecisió fossin una cosa negativa.

Lluny de les respostes conservadores que pretenen demostrar com també és possible per a aquestes orientacions no normatives acomodar-se a les regles de sempre, és necessari comprendre com les dissidències sexuals, les orientacions que se surten de la norma, és a dir, aquelles que es “desvien”, suposen sovint posar en qüestió el sistema patriarcal basat en la família nuclear heterosexual i l’amor romàntic.

És per això que s’assenyala aquesta moral repressiva basada en l’amor únic i la fidelitat, que hipòcritament ha permès a l’home trencar de manera sistemàtica sense majors conseqüències, mentre mantenia a la dona en una situació de subordinació, fent reposar sobre les seves espatlles el manteniment de la reproducció de la vida, imprescindible per al desenvolupament de la producció capitalista.

D’altra banda, entendre les relacions sexuals com un espai d’experimentació i llibertat entre iguals en el qual no tot està sempre definit però que no per això deixa d’importar o és menys seriós, és una lluita en la qual les persones bisexuals es troben en primera línia.

No es tracta d’entendre l’orientació sexual en si mateixa com a revolucionària o alliberadora ja que en ella es continuen conjugant dinàmiques de poder i desigualtat sinó com un lloc potencialment subversiu de l’ordre establert per no encaixar amb les seves regles. Per això, la idea clau de la bisexualitat com a identitat combativa és que no pretén copiar i repetir els cànons cisheteropatriarcals opressius, sinó qüestionar-los i transformar-los.

La classe treballadora és diversa i per això cada vegada més s’assenyalen amb insistència totes les opressions que la travessen sense perdre al mateix temps el focus en la importància de la lluita de classes. La cerca de la millora de les condicions materials de la classe treballadora no està renyida amb la lluita per la fi de les opressions que limiten altres esferes de la vida tan importants com són el gènere, la sexualitat o la raça. Un feminisme de classe és aquell capaç de comprendre totes elles sense caure en l’identitarisme buit ni en l’obrerisme inútil, teixint aliances amb els grups oprimits i mobilitzats que assenyalen la responsabilitat que té el sistema capitalista en la deterioriació de les seves vides.