Foto: 29 dels 33 processaments en el judici del 23F

No per previsibles deixen de ser indignants. Les peticions de pena per als presos polítics catalans empresonats sense judici des de fa un any demostren que l’ordre del rei el 3 d’octubre – el “a per ellls”- segueix vigent. Entre 16 i 25 anys de presó per a la majoria del govern català empresonat, l’expresidenta del Parlament i els presidents de ANC i Omnium.

El fonament que ofereixen des de la Fiscalia, el bloc monàrquic -PSOE, PP i Cs- i els grans mitjans és que el que s’està jutjant és un cop d’estat. Així titllen a les mobilitzacions socials i democràtiques que es van viure a Catalunya la tardor passada. Deixen clar que vivim en una democràcia inqüestionable: la constitució no es pot qüestionar, la monarquia tampoc i la unitat territorial i les relacions entris els seus pobles més del mateix.

Però si alguna cosa “despulla al rei” en tota aquesta farsa jurídica és comparar aquest judici, les peticions de penes i les previsibles condemnes exemplaritzants, amb l’únic antecedent de judici a “rebels” de la democràcia del 78: el judici als responsables del 23F.

Ningú negarà que allò sí va ser un cop d’estat en tota regla. Al final el rei no ho va beneir, encara que en la seva preparació va estar ficat fins a un parell de setmanes abans com va desvetllar el no-res sospitós Pilar Urbà en un dels seus últims treballs. El cop com tal va fracassar. Però no els seus objectius polítics: posar fre a la descentralització, és a dir defensar la “unitat d’Espanya”, i enfortir la monarquia.

Com van jutjar i van condemnar llavors als responsables del cop els jutges del Suprem? Primer caldria dir que la cerca de “responsables” es va quedar en el nivell ras. Solament aquells comandaments militars molt directament implicats en els successos van arribar a la banqueta. De la convivència de polítics de diferents partits, periodistes i uns altres il•lustres cognoms gens es va investigar. És més, es va prohibir investigar i publicar sobre el tema.

Van arribar a ser jutjades 33 persones, 32 d’ells militars. Les penes contrasten enormement amb el cas català: tres d’ells van ser absolts, vuit van ser condemnats a 1 anys de presó, cinc a 2, altres a 3, dues a 5 anys, altres dos a 6 anys, un a 8 anys, dos a 10 i dos més a 12. Per tant la majoria dels colpistes jutjats pel 23F van ser condemnats a penes molt inferiors que les que avui es demanden per als dirigents independentistes presos.

D’aquests 27 condemnats solament els que ho van anar a penes inferiors als 2 anys – més de la meitat d’ells- van complir íntegra la condemna. El coronel Miguel Tacat, condemnat a 8 anys, va sortir de presó als 3, el mateix el coronel José Ignacio San Martín, condemnat a 10, o el general Luis Torres, condemnat a 12 i que va quedar en llibertat als 7 anys, i així altres 6 més, inclosos tots els condemnats a 5 anys o més. Alguns com el capità Vicente Gómez Iglesias, condemnat a 6 anys, seria indultat per Felipe González en 1984.

Per si això fos poc, la majoria dels condemnats van ser ascendint en la jerarquia militar. Els colpistes del 23F van donar a l’Exèrcit espanyol almenys dos nous capitans, tres comandants, tres tinents coronels i tres coronels.

No obstant això, és en el tracte donat als tres colpistes condemnats a les penes més altes on observem el major contrast amb el judici que arrenca en aquests dies en el Suprem. El tinent coronel Antonio Tejero va ser condemnat a 30 anys i va quedar en llibertat als 15. El general Milans de Bosch va ser condemnat amb la mateixa pena però va ser posat en llibertat molt abans, en 1991, solament va complir 10 anys. Però el millor parat va ser el general Alfonso Armada, íntim del monarca i exsecretari general de la Casa del Rei, condemnat a 26 anys però indultat en 1988 pel govern del PSOE.

En aquell judici del 23F s’asseia en la banqueta a una trentena de colpistes de manual. Encara que el seu pla ja no era el de la monarquia i la resta dels agents del règim, ells eren “rebels” en defensa de la unitat d’Espanya i el rei. Per això els van tractar amb guant de seda.

En el judici que comença en aquests dies contra l’1-O, l’acusat és tot un moviment democràtic que compta amb el suport de la majoria del poble català i que pot seguir obrint noves bretxes en el Règim del 78, com a evidència l’augment del qüestionament a la monarquia en tot l’Estat. La consigna és una altra: aixafar sense condicions a l’enemic i apuntalar per la via repressiva i autoritària un règim que fa aigües.

Que a Catalunya i la resta de l’Estat s’organitzi i posi en peu un fort moviment democràtic contra aquest judici farsa, per la llibertat dels presos polítics catalans i el desprocesament de tots els encausats per l’1-O (més d’1.000 persones), és una tasca fonamental per posar-li fre a la deriva autoritària i repressiva amb la qual el Règim del 78 vol aconseguir-se una sobrevida sobre els nostres drets socials i democràtics.