×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Debats sobre la guerra a Ucraïna

Matías Maiello

diumenge 6 de març
Facebook Twitter

La guerra ha tornat a cenyir-se sobre territori europeu. La invasió de Putin a Ucraïna que es desenvolupa des del passat 24 de febrer ja ha provocat més d’1 milió de desplaçats. Els EUA i diversos països europeus s’han compromès amb el subministrament d’armes a Ucraïna, juntament amb l’establiment de dures sancions sobre Rússia. Les tendències a conflictes militars de major escala que podíem veure, per exemple, en la mateixa Ucraïna en 2014 o principis de 2020 a l’Iran, s’han exacerbat. Els qui van veure en el domini indiscutit de l’imperialisme nord-americà després de la caiguda del Muro de Berlín actuant com una espècie de policia del món a Kosovo, l’Iraq, l’Afganistan, Líbia, Síria, etc., el final dels Estats nacionals o de les guerres “clàssiques” estaven equivocats. Guerrerisme i capitalisme continuen sent germans de sang. A la crisi econòmica de 2008, a les onades internacionals de revoltes, a la crisi mediambiental –amb el Covid com un dels seus emergents–, se li suma la irrupció del militarisme en un nou nivell, marcant l’ocàs de l’etapa de la restauració burgesa i la reactualització de les tendències més profundes de l’època imperialista de crisi, guerres i revolucions.

En aquest complex escenari, enfront de la guerra a Ucraïna s’han desenvolupat dues tendències principals. D’una banda, el gruix de la centreesquerra a nivell internacional es plega a la propaganda que fomenten la gran majoria dels grans mitjans occidentals, que intenten utilitzar el just i massiu repudi a la reaccionària invasió de Putin a Ucraïna per a presentar a l’OTAN –creada en 1949 contra l’URSS en el context de la “Guerra Freda”, puntal del domini nord-americà amb el seu historial d’intervencions imperialistes– com a defensora de la pau i la democràcia. Aquesta operació va de la mà amb el rearmament de potències imperialistes com Alemanya i la cerca de consolidar l’expansió de l’OTAN cap a l’Est que des de 1999 a aquesta part ha sumat 14 països.

D’altra banda, a menor escala, la propaganda impulsada per alguns partits comunistes, el xavisme, i altres corrents populistes al llarg del món busca presentar a Vladimir Putin –i un bloc amb la Xina– com una espècie d’alternativa a l’imperialisme i a la invasió d’Ucraïna com una mesura necessària de “defensa nacional” enfront de l’OTAN. La veritat és que Putin és el cap d’un règim bonapartista que, reprenent la tradició d’opressió nacional del tsarisme rus, ve d’intervenir recentment a Bielorússia i el Kazakhstan per a sostenir a governs reaccionaris qüestionats per mobilitzacions populars, d’aixafar militarment al poble txetxè i intervenir per a sostenir a règims com el d’Al Assad a Síria.

Alhora, enfront d’aquests dos relats, s’esbossa una posició intermèdia, de sectors del neo-reformisme europeu que s’oposen a les sancions i els enviaments d’armament apel·lant a la diplomàcia. És el cas de Mélenchon que advoca per una política que respongui millor als “interessos nacionals” de França. També d’un sector d’Unidas Podemos de l’Estat espanyol –cal aclarir que els seus ministres s’han plegat a les sancions econòmiques i l’enviament d’armament i soldats a Europa de l’Est–, expressat més acabadament per Pablo Iglesias que sosté l’il·lusori plantejament que la solució vindrà de la pressió als governs per a adoptar vies diplomàtiques, de l’enfortiment del rol independent de la UE i d’una conferència de pau entre els bel·ligerants.

En el marc del complex escenari que planteja la guerra, en l’esquerra i entre els qui conformem el Frente de Izquierda han sorgit diferències respecte al posicionament i les característiques del conflicte. A continuació les abordarem al voltant de dos eixos: la disputa de Rússia amb l’OTAN i la qüestió nacional d’Ucraïna.

Més enllà de la divisió entre el camp “pro-rus” i “pro-OTAN”

Per descomptat, la primera qüestió en una guerra és saber a quina mena de guerra ens enfrontem. Això és més complex del que pot semblar a simple vista i comprèn una extensa història de debats en el marxisme. La Segona Internacional, de fet, es va dividir en el seu moment enfront de la Primera Guerra Mundial, sota l’argument de la “pàtria atacada”. És a dir, les direccions de la majoria d’aquells partits es van alinear darrere del seu propi imperialisme sota l’argument de què es tractava d’una guerra defensiva enfront de l’agressió externa. No obstant això, el criteri de qui està tàcticament a l’ofensiva o a la defensiva no pot servir per a definir el posicionament dels revolucionaris en una guerra.

Lenin, per a realitzar un abordatge alternatiu, represa la famosa sentència de Clausewitz de “la guerra com a continuació de la política per altres mitjans”. L’usa per a assenyalar que la clau estava en definir quines eren les polítiques que es continuaven en la guerra, que no eren unes altres que diferents polítiques imperialistes que es disputaven el repartiment del món. D’allà el seu plantejament de “derrotisme” de tots dos bàndols imperialistes i el de transformar la guerra interimperialista en guerra civil (revolució). Alhora, enfront de les guerres d’alliberament nacional (un país oprimit, colonial o semicolonial enfront d’una potència imperialista), més enllà de qui hagi iniciat les accions militars, Lenin la definia com una “guerra justa” on els revolucionaris havien d’estar en el camp militar del país oprimit. Clar que entre un i un altre cas hi havia variants especialment complexes. Per exemple, enfront de l’utimátum i posterior invasió de l’Imperi austrohongarès al Regne de Sèrbia que va donar inici a la Primera Guerra Mundial, els socialistes serbis es van negar a votar els crèdits de guerra del seu propi govern per considerar que implicava l’alineament amb el bàndol imperialista contrari, els Aliats.

Ara bé, anant al cas específic de l’actual guerra a Ucraïna, en el Frente de Izquierda s’han plantejat diferents posicions. Izquierda Socialista –i el seu corrent internacional, la UIT–, parteix de que ens enfrontem a “la invasió d’un país semicolonial (Ucraïna) per un país imperialista (Rússia)”. Sosté, alhora, que “no hi ha tropes o bases de l’OTAN en el sòl ucraïnès, ni el president estatunidenc Biden afirma que entraran en un conflicte armat amb Rússia a Ucraïna. Per contra, els governs imperialistes occidentals estan anunciant que s’acontentaran amb sancions econòmiques contra Rússia, i el president d’Ucraïna, Zelensky, es queixa en els enregistraments de vídeo amb una expressió trista en la seva cara que l’Occident els ha deixat sols”. Si això fos així, per a lluitar per una política independent contra la invasió russa a Ucraïna, no hauríem de preocupar-nos tant –sí, preocupar-nos però no tant– per la seva instrumentalització per part de l’OTAN ja que aquest seria un element secundari. De fet, en la seva agitació, Izquierda Socialista relega a un segon pla la denúncia a l’OTAN sent les seves consignes centrals únicament “A baix la invasió de Putin i Rússia! Donem suport a la resistència del poble d’Ucraïna!”.

Però la veritat és que mentre l’exèrcit rus envaeix Ucraïna des de Crimea, Bielorússia i la seva pròpia frontera, bombardeja i avança o cerca les principals ciutats a l’est del riu Dniéper, les potències de l’OTAN estan enviant armament i suport logístic al govern ucraïnès, despleguen tropes de l’Aliança Atlàntica als països de l’Est europeu i han instrumentat dures sancions –com la desconnexió del sistema Swift internacional de pagaments– que aposten al col·lapse de l’economia russa que sofrirà en primer lloc la seva classe treballadora i la seva població més pobra. Alhora, l’imperialisme alemany està protagonitzant una política històrica després de la seva derrota, sota les banderes del nazisme, en la Segona Guerra Mundial. El seu canceller ha anunciat ni més ni menys que una despesa addicional de 100.000 milions d’Euros per al pressupost militar i l’objectiu de portar la despesa corrent al 2% del PBI. És l’exemple més destacat d’una política de rearmament que travessa als països imperialistes i es comença a veure nítidament.

Un altre angle és el que adopta el Partido Obrero. Si bé planteja el “cessament dels bombardejos i incursió militar de Moscou” i per “Ucraïna independent, unida i socialista”, el centre del seu posicionament està posat en els objectius de l’OTAN. Assenyala que: “Estem enfront d’un nou capítol d’un conflicte que té com a primer i gran responsable a l’imperialisme. Ucraïna ha estat convertida en una colònia de les metròpolis occidentals, en primer lloc, dels Estats Units”. I agrega: “L’objectiu últim de l’imperialisme és completar la colonització del exespai soviètic amb la penetració dels monopolis, i la subordinació econòmica i política a l’imperialisme avançant en un desmembrament de Rússia, com va ocórrer a Iugoslàvia”. La conclusió seria que: “L’element que explica l’actual xoc militar és, per tant, una política d’ofensiva imperialista”. Si bé, efectivament, molts dels elements assenyalats corresponen a l’estratègia que ve portant endavant els EUA des de fa temps, en aquest abordatge queda en segon pla un element central de la guerra actual que és l’existència d’un país semicolonial envaït per una potència militar com Rússia.

Anant al cas extrem, si la invasió d’Ucraïna fos avui part d’una tercera guerra mundial –i de fet hi ha qui ho planteja com Jorge Altamira que sosté que està en curs una “guerra imperialista mundial no declarada”– probablement estaríem més prop de la situació dels socialistes serbis enfront de la invasió austrohongaresa en 1914. Ara bé, no és encara el cas, i els temps així com l’anàlisi concreta de la situació concreta sempre són claus per a definir una política independent. Una cosa és que les tendències a majors enfrontaments militars, inclosos els enfrontaments entre potències, estiguin cada vegada més inscriptes en la situació mundial, més fins i tot tenint en compte que tota guerra pot tendir a independitzar-se dels seus objectius polítics perquè posseeix la seva pròpia gramàtica, procliu a “accidents” i a l’escalada. Però això encara no és una realitat, i és justament el que els socialistes hem de lluitar per impedir com a destí de la humanitat. Rússia, d’altra banda, amb totes les contradiccions que va plantejar la restauració en aquell país, inclòs el projecte inconclús de semicolonitzar-la, avui és un país capitalista, que si bé no és imperialista en el sentit precís del terme (en tant que no compta amb projecció internacional significativa dels seus monopolis i exportació de capitals; exporta essencialment gas, petroli i commodities; etc.) actua com una sort d’“imperialisme militar” en la seva zona d’influència.

Dit això, la possibilitat d’una lluita efectiva contra la guerra, per la retirada de les tropes russes d’Ucraïna, així com de l’OTAN d’Europa de l’Est i contra el rearmament imperialista, té com a punt de partida la capacitat d’integrar en una política independent la qüestió nacional que es planteja a Ucraïna amb la invasió russa i la lluita contra l’OTAN i l’imperialisme, apel·lant a la mobilització internacional contra la guerra. L’absència d’una articulació d’aquest tipus hipotecaria la necessària independència política d’un moviment contra la guerra.

La qüestió nacional i la independència d’Ucraïna

La qüestió nacional va ser i és un altre tema central, motor de múltiples polèmiques i amb amplis desenvolupaments dins del marxisme revolucionari. La lluita contra l’opressió nacional i pel dret a l’autodeterminació és un dels grans motors democràtics de les revolucions als països colonials i semicolonials. Sense prendre aquestes banderes a les seves mans, la classe treballadora d’aquests països seria incapaç d’articular al voltant seu les forces suficients entre el poble oprimit per a portar endavant una revolució socialista. En la pròpia Revolució russa, previ a la burocratització i auge de l’stalinisme, el dret a l’autodeterminació nacional va ser una de les banderes claus dels bolxevics per a tots els pobles dominats pels “granrusos” sota el tsarisme. De fet, la República Soviètica d’Ucraïna en 1922 va ser resultat d’aquesta política.

Trotsky, ucraïnès per cert, assenyalava sobre la importància d’aquella política d’autodeterminació que

… el Partit Bolxevic, no sense dificultat i només gradualment sota la constant pressió de Lenin, va poder adquirir un enfocament correcte de la qüestió ucraïnesa. El dret a l’autodeterminació, és a dir a la separació, va ser estès igualment per Lenin tant per als polonesos com per als ucraïnesos. [...] En la concepció del vell Partit Bolxevic, la Ucraïna Soviètica estava destinada a convertir-se en el poderós eix entorn del qual s’unirien les altres seccions del poble ucraïnès. Durant el primer període de la seva existència, és indiscutible que la Ucraïna Soviètica va ser una poderosa força d’atracció en relació a les nacionalitats, així com va estimular la lluita dels obrers, els pagesos i la intel·lectualitat revolucionària de la Ucraïna Occidental esclavitzada per Polònia.

Avui, a dècades de la caiguda de l’URSS, la situació és molt diferent. No obstant això, és important destacar aquests elements per a prendre dimensió de la importància que té aquest problema per als revolucionaris, i per què és clau donar compte del mateix a l’hora d’abordar el debat sobre la política enfront de l’actual invasió de Putin a Ucraïna. Ara bé, la pregunta que ens hem de fer en aquest punt és en què consistiria una lluita conseqüent per la independència nacional d’Ucraïna en la situació concreta que existeix en l’actualitat, travessada per tots els elements que hem anat assenyalant en l’apartat anterior.

Segons les anàlisis de Izquierda Socialista i la UIT: “Els que veuen una guerra a Ucraïna entre l’imperialisme estatunidenc, que sembla donar suport a la independència dels ucraïnesos, i la Rússia ‘antiimperialista’, i eviten defensar el dret d’Ucraïna a l’autodeterminació sota aquest brut núvol ideològic que han creat, quan portin aquests arguments a l’Iraq i Síria, haurien de considerar quin tipus de front oportunista prendran contra el poble kurd; perquè no serà difícil predir les conseqüències lògiques de les seves posicions a Kurdistan”. I agrega que: “Els qui es defineixen com a marxistes deurien primer advocar pel dret a l’autodeterminació del poble ucraïnès, que va portar al poder a Zelensky amb més del 70 per cent dels vots, en lloc d’acusar-los de ser prooccidentals”.

Efectivament, ni Putin és “antiimperialista”, ni l’OTAN dona suport a la independència dels ucraïnesos. Tanmateix, això no implica que l’imperialisme no intervingui en l’escenari ucraïnès, ni que l’autodeterminació d’Ucraïna pugui conquistar-se al marge de la lluita oberta contra l’imperialisme nord-americà i europeu. El cas de l’Iraq era molt diferent: justament, la principal potència imperialista en una aliança amb d’altres van envair i van ocupar el país sense que hi hagués de l’altre costat un bloc imperialista enfrontat que s’hagi alineat amb el govern de Saddam Hussein. D’altra banda, si hi ha alguna cosa que van mostrar processos com el sirià, i de conjunt la Primavera Àrab que va esclatar en 2010, és que la separació entre la lluita pels drets democràtics i la lluita antiimperialista és un atzucac per al moviment de masses com hem debatut, per exemple, aquí o aquí. Ara bé, com s’expressen aquestes discussions en el cas d’Ucraïna envaïda per Rússia.

Si s’ha de jutjar per les crides generals als ucraïnesos a que desplacin a Zelenski del govern i el setge sobre Kíev, una de les intencions originals de Putin era provocar un canvi de règim a Ucraïna favorable als seus interessos; un altre objectiu que suggereixen els esforços a establir un corredor entre Crimea (sota control rus) i els territoris de l’àrea del Donbas i l’avanç des de la frontera Est, és establir una zona pròpia al llarg de la seva frontera amb Ucraïna i sobre el mar d’Azov. Tot amb l’objectiu de condicionar i controlar Ucraïna calcigant qualsevol sobirania del país. Per a enfrontar la invasió, una política independent del govern proimperialista de Zelenski i de les forces nacionalistes reaccionàries no és un element accessori o que ve “després”, el d’advocar pel dret a l’autodeterminació com suggereix el plantejament de Izquierda Socialista [1], sinó que està directament lligat a ella.

Per part seva, l’MST –i el seu agrupament internacional, la LIS–, en el marc de denunciar més els intents d’instrumentalització per part de l’OTAN, també sembla suggerir aquella idea d’etapes o semietapes quan planteja que: “Només un gir socialista d’esquerra radical en la política ucraïnesa i mundial donarà als treballadors de tots els països les condicions prèvies per a obtenir el control del seu propi destí. [...] Però ara les tasques més urgents passen per enfrontar una possible invasió de Rússia a Ucraïna i que aquesta es converteixi en una nova guerra sagnant al servei dels interessos imperialistes”.

Però la veritat és que des de l’anomenada “Revolució taronja” (pels colors del partit prooccidental Nuestra Ucrania), i més encara des de la revolta de la Plaça Maidán que va esclatar a finals de 2013 i el seu desenvolupament posterior amb la brutal repressió del govern (pro-rus) de Yanukóvich i el copament del moviment opositor per forces reaccionàries –i d’ultradreta– pro-occidentals, es va consolidar l’esquerda de la societat ucraïnesa. La mateixa es ve desenvolupant des de la caiguda de l’URSS i l’auge del nacionalisme de dreta, especialment contra la minoria russoparlant que comprèn al voltant del 30% de població situada a l’est i el sud del país. Després de la caiguda de Yanukóvich en 2014 grups armats pro-russos van prendre el parlament de Crimea en Simferópol i també els governs de Donetsk i Lugansk. A continuació Rússia s’annexaria la península de Crimea. El govern de Zelenski ha estat particularment repressiu sobre la minoria rus parlant, incloent fins i tot el desconeixement de l’idioma.

En aquest marc, una política independent que encari conseqüentment el problema nacional a Ucraïna implicaria no sols la lluita contra els sectors proimperialistes sinó també incloure el dret a l’autodeterminació de Donetsk i Lugansk i la població russoparlant. Sense això difícilment seria possible aconseguir la unitat del poble treballador ucraïnès capaç de derrotar la invasió de Putin sense que sigui de la mà de l’OTAN afirmant altres cadenes, i lluitar per una Ucraïna independent. Això implica també oposar-se a l’ocupació a la regions pro-russes i lluitar contra la demagògia putinista que diu “protegir-les”. Per a la lluita contra la invasió i per una veritable autodeterminació, és fonamental una política independent que superi les divisions de les direccions subordinades a Putin i als imperialismes nord-americà i europeus que és el pèndol que ha travessat la política ucraïnesa des de la caiguda de l’URSS i que és funcional a les oligarquies capitalistes de tots dos costats de l’esquerda. En aquest sentit, com mostra la història dels últims 100 anys, la lluita per l’autodeterminació nacional del poble ucraïnès està estretament lligada a la perspectiva d’un govern de la classe treballadora i d’una Ucraïna socialista, unida, lliure i independent.

L’internacionalisme i la lluita contra la guerra a Ucraïna

Diumenge passat 27 de febrer a Alemanya centenars de milers de persones van sortir als carrers de Berlín contra la guerra a Ucraïna. En menor escala van començar manifestacions en altres ciutats d’Europa. A Rússia, malgrat el ferri control repressiu del putinisme i els milers d’empresonats per manifestar-se, també es va començar a expressar el repudi a la invasió. No obstant això, en els moviments contra la guerra que comencen a sorgir està plantejada una dura disputa contra la seva intrumentalització per part del militarisme imperialista. De fet, el mateix dia de la mobilització de Berlín, el canceller Olaf Scholz anunciava el rearmament de l’imperialisme alemany. Especialment als països europeus, on hi ha més mobilitzacions contra la guerra, existeix una enorme pressió des dels mitjans massius i l’stablishment polític contra qualsevol que gosi denunciar a l’OTAN, sent atacat gairebé automàticament de partidari de Putin, si més no. La lluita per una política independent que intentem discutir en aquestes línies és una qüestió central.

La guerra i l’armamentisme han tornat al centre de l’escena mundial. La misèria d’allò possible sota el capitalisme que professen els discursos neo-reformistes, “populistes d’esquerra”, “postneoliberals”, cada vegada és més miserable i menys possible. Avui hem de reprendre les millors tradicions internacionalistes del moviment socialista, com l’esquerra de la Conferència de Zimmerwald que enfront de la Primera Guerra Mundial va alçar la seva veu contra tots els bàndols imperialistes, i constituir un pol contra la guerra a Ucraïna que plantegi la unitat internacional de la classe treballadora amb una política independent, pel retir de les tropes russes, contra l’OTAN i l’armamentisme imperialista. Enfront d’un sistema que té per a oferir més guerrerisme, misèria i destrucció del planeta, cada vegada es fa més necessari activar el “fre d’emergència” per a posar fi a la barbàrie capitalista.

Notes

[1] Aquest tipus de plantejaments poden ser interpretats com l’aplicació de la teoria de la revolució democràtica de Nahuel Moreno al problema de l’autodeterminació nacional. D’allà la seva tendència a separar la lluita per unes certes demandes democràtiques, en aquest cas l’autodeterminació, dels problemes democràtic-estructurals, que en les semicolònies impliquen necessàriament la lluita conseqüent contra tota opressió imperialista. Segons Moreno, enfront dels “feixismes i règims contrarevolucionaris” era necessari posar-se com a objectiu “una revolució en el règim polític: destruir el feixisme per a conquistar les llibertats de la democràcia burgesa, encara que fora en el terreny dels règims polítics de la burgesia, de l’estat burgès” (Las revoluciones del siglo XX, Bs. As., Ediciones Antídoto, 1986). Per a una crítica a aquestes tesis, veure: La crisis del Movimiento al Socialismo, lecciones para el presente.


Facebook Twitter

Matías Maiello

Nació en Buenos Aires en 1979. Es Lic. en Sociología y docente de Sociología de los Procesos Revolucionarios (UBA) desde 2004. Militante del Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS) y miembro del staff de la revista Estrategia Internacional. Es coautor junto con Emilio Albamonte del libro Estrategia Socialista y Arte Militar (2017).

Contra el 155 a l'escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Contra el 155 a l’escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s'espiés a l'independentisme

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s’espiés a l’independentisme

El govern justifica l'espionatge a l'independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

El govern justifica l’espionatge a l’independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

L'espionatge i el clavegueram de l'Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

L’espionatge i el clavegueram de l’Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

El rei emèrit torna a Espanya impune i emparat pel Govern «progressista»

El rei emèrit torna a Espanya impune i emparat pel Govern «progressista»

 L'IPC es modera a l'abril però segueix en nivells històrics

L’IPC es modera a l’abril però segueix en nivells històrics

Espionatge a l'independentisme: el govern només desclassificaria els informes del CNI davant un jutge

Espionatge a l’independentisme: el govern només desclassificaria els informes del CNI davant un jutge

Cau la directora del CNI, però la substitueix la segona de Margarita Robles

Cau la directora del CNI, però la substitueix la segona de Margarita Robles