Dimarts passat 31 de maig, a la Biblioteca Gótic Andreu Nin de Barcelona, es va celebrar una xerrada debat amb motiu del 85 aniversari dels Fets de maig de 1937 organitzada per Esquerra Diari. L’acte va estar moderat per Verónica Landa, membre del seu comitè de redacció, i van prendre la paraula els historiadors Agustín Guillamón i Santiago Lupe.
L’emplaçament no podia ser millor. L’actual biblioteca es troba a l’antic Hotel Falcon, seu dels internacionalistes del POUM situada en la plaça del Teatre, un dels espais que es van poblar de barricades obreres en aquelles jornades en les quals els treballadors i treballadores de Barcelona es van aixecar en armes per defensar la revolució social.
Guillamón és un historiador militant, expert en la revolució social del 36 i el moviment llibertari. Destaquen els seus treballs sobre els comitès de defensa de la CNT i el seu paper en la derrota del cop i la reorganització de l’economia i la societat revolucionària de les setmanes i mesos posteriors. També el rescat que ha fet de les històries de vida i militància de molts revolucionaris, i especialment de l’ala esquerra del moviment llibertari i l’agrupació Amigos de Durruti, que es van destacar en la seva lluita per una alternativa a la col·laboració de la direcció de la CNT amb el govern de la Generalitat i la República.
Lupe és historiador, director d’Esquerra Diari i militant del CRT. És un estudiós i investigador de la guerra civil, el Franquisme i la Transició, en particular dels corrents de l’extrema esquerra, des del POUM dels anys 30 als grups trotskistes, consellistes o maoistes dels 60 i 70. Va participar en la compilació i el pròleg de ’La Victoria era Posible’, part de la col·lecció de les Obras Escogidas de Lleó Trotsky editada per Ediciones IPS, en l’apèndix de les quals es recullen també altres textos de Nin, Rebull o els Amigos de Durruti.
El debat es va desenvolupar en tres blocs introduïts per diverses preguntes. La primera d’elles versava sobre com s’havia arribat al cop republicà-estalinista de maig del 37, en una ciutat en la qual a penes 11 mesos abans la classe treballadora era la propietària absoluta de les fàbriques, el carrer.
Guillamón i Lupe van abordar els antecedents que expliquen la potent resposta del proletariat ibèric contra el cop militar, especialment en ciutats com Barcelona, la capacitat creativa demostrada per la classe obrera amb la posada en marxa de la revolució del 36 i com les direccions obreres, al costat del govern republicà, van treballar des del primer moment per “primer acabar amb la revolució, i després ja es veuria que passava amb la guerra”.
En el segon bloc, Guillamón va fer un detallat recorregut sobre les jornades prèvies i els mateixos Fets de Maig, donant compte de la sostinguda i persistent resistència del proletariat català als intents governamentals d’acabar amb les conquestes revolucionàries de juliol amb la complicitat de les seves pròpies direccions. Lupe va plantejar la hipòtesi de que hauria passat si les direccions del POUM i la CNT, o un sector d’aquesta, en comptes d’oposar-se a l’aixecament, s’haguessin decidit a establir un govern de treballadors a Barcelona, i el possible efecte de contagi revolucionari que en el seu defensa es podria haver estès per la resta de la península i més enllà dels Pirineus.
Finalment, es va obrir el debat sobre les principals lliçons que va deixar plantejada la revolució espanyola i la seva derrota. Tots dos ponents coincidien que l’enorme força social de la classe treballadora per acabar amb l’ordre capitalista i posar els fonaments d’una nova societat van quedar més que constatats. De la mateixa manera que la resistència de la burgesia i els corrents al seu servei en el moviment obrer - tant els dirigents socialdemòcrates i estalinistes com la direcció de la CNT- es va mostrar com una barrera que, o es vencia o la revolució acabava desactivada o aixafada.
En aquest torn es va obrir un intens intercanvi i debat sobre l’actualitat d’aquestes lliçons, i en particular sobre la necessitat de construir una direcció revolucionària alternativa a les conciliadores de classe, en la forma de partit.
Guillamón va defensar la no necessitat d’aquesta mena d’organització i que hagués bastat amb el desenvolupament i coordinació dels comitès revolucionaris i milícies, centralitzant-se en una Junta revolucionària, tal com van sostenir grups com Los Amigos de Durruti, per aconseguir destruir per complet l’Estat republicà.
Lupe, per contra, considerava que la revolució espanyola demostra que perquè hi hagi revolucions no és necessari l’existència de partits revolucionaris. No obstant això, perquè en aquestes revolucions puguin desenvolupar-se i coordinar-se els organismes d’autoorganització, com van ser els comitès del 36 o els soviets a la Rússia del 17, era imprescindible l’existència prèvia de partits que, com el bolxevic, lluitessin conscientment per això en contra de les direccions conciliadores que treballaven en un sentit oposat.
Aquest ha estat l’únic acte celebrat a Barcelona en aquest 85 aniversari del Fets de Maig del 37. A més, de com un merescut homenatge a aquella potent insurrecció obrera, Verónica Landa ho va presentar i va tancar com un exercici de recuperació de les lliçons d’aquella gran revolució, i la seva pròpia derrota.
La història de la nostra classe és una arma carregada de futur per als qui estem convençuts que el capitalisme res ha d’oferir a la humanitat i que en el combat contra ell no podem partir de zero. Aquest sistema no només promet portar-nos noves crisis, guerres i altres catàstrofes, com les que avui omplen les portades dels diaris, sinó també noves oportunitats revolucionàries per a les quals no basta una espera passiva, sinó que ens hem de preparar conscientment perquè, aquesta vegada sí, la victòria sigui possible.
