El primer debat a quatre d’aquesta campanya electoral va concloure anit amb gairebé res nou sota el sol. Els quatre candidats van sintetitzar en les breus intervencions els missatges i argumentaris que venim escoltant en les últimes setmanes des de la convocatòria anticipada d’eleccions.

Iglesias va saludar des de la seva entrada als treballadors d’RTVE i es va referir al debat com un exercici útil perquè els ciutadans puguin votar amb criteri el pròxim 28A. No obstant això, el propi debat ha confirmat que aquest dia cap de les paperetes entre les quals triar representarà una sortida als grans problemes socials i les demandes democràtiques que s’han vingut expressant als carrers des del 15M.

Iglesias va deixar clar en la seva intervenció que Podemos, en aquests cinc anys de vida, s’ha convertit en el major defensor de la Constitució del 78 i el soci incondicional del braç “esquerre” del vell bipartidisme, el PSOE. La carta Magna i els exemples fiscals dels països de la UE -la mateixa institució que va ofegar al poble grec i va imposar els plans d’ajust des de 2010- van ser els referents que Iglesias va enarborar per a explicar el seu projecte de “govern d’esquerres” al costat dels social-liberals del PSOE.

Els dos primers blocs del debat van versar sobre les polítiques fiscals, econòmiques i socials de cadascun dels candidats. Es va viure un intercanvi d’acusacions, a cadascú més cínica, entre el PSOE i el PP sobre qui havia aplicat els pitjors ajustos. Cs per la seva part retreia a tots dos no haver anat per més en les “reformes”, és a dir en l’ajust neoliberal. Podem, com a aspirant a soci de Sánchez, va optar per perdonar-li al PSOE haver estat el responsable de la reforma laboral del 2010, el pensionazo de 2011 i el primer pla d’ajust contra els funcionaris, sobre els quals no va dir ni una paraula.

En matèria fiscal, PP i Cs van proposar les seves receptes de rebaixa d’impostos a les rendes més altes i les empreses, abolint imposats com el del patrimoni –que grava a les grans fortunes- i successions. En matèria econòmica es van contenir bastant a exposar al detall el seu programa de noves reformes laborals, contracte únic i privatització de serveis públics. Es veu que aquest programa no embeni molt.

El PSOE per la seva part va voler rendibilitzar les mínimes concessions del breu govern Sánchez, una bona cortina de fum per a tampoc explicar que no té la més mínima intenció de revertir els ajustos de Zapatero i Rajoy en matèria laboral, de pensions i retallades. Tampoc sembla que sincerar-se en aquest punt fos la millor via de sumar vots.

Podemos va jugar el paper de soci “exigent”, encara que amb poca credibilitat. Va retreure al PSOE no haver acceptat algunes de les seves propostes en matèria de control del mercat de l’habitatge o imposar impostos a la banca fins a recuperar els 60.000 milions del rescat. No obstant això, en cap moment va plantejar aquestes propostes -amb les quals està tractant de fer una campanya més a l’esquerra que el que ha estat la seva *performance parlamentària des de 2015- ni tan sols com a condició mínima per a tornar a donar suport a un nou govern del PSOE. Com passés amb els Pressupostos, tot apunta al fet que aquestes exigències quedaran de nou en el calaix després del 28A fins a la següent campanya electoral.

Et pot interessar: Programa de Podemos: promeses de campanya i nou conformisme

En la qüestió territorial Vox va marcar tendència. A pesar que del partit d’Abascal gairebé no va ser nomenat pels candidats, les polítiques de Casado i Rivera bé les podria haver defensat el partit d’extrema dreta. Més 155, intervenció de l’educació catalana, Llei de Partits… van ser la tònica, així com l’acusació al seu tercer soci en aquesta matèria -el PSOE que va donar suport sense fissures a Rajoy després del 1-O i que avui és part de l’acusació en el judici del Suprem- de tramar algun indult per als dirigents independentistes.

Sánchez es va mantenir en una posició d’oposició a l’independentisme, però sense reproduir el discurs ultra. Respecte als indults no va voler pronunciar-se. Desconeixem que passarà, però lluny de qualsevol il·lusió en què el PSOE destensarà o obrirà a una sortida menys repressiva, més aviat sembla que no vol tancar-se les portes a un possible suport necessari dels diputats catalanistes. Si la situació ho torna a meritar, és a dir si el moviment democràtic català torna a posar contra les cordes al Règim, el PSOE tornarà a estar en primera línia de la reacció monàrquica com en 2017.

En aquest punt, Iglesias va evidenciar més clarament la seva conversió en un partit de l’ordre constitucionalista. Es va negar en tot moment a realitzar la més mínima condemna a la repressió contra el moviment democràtic català i li va tirar un cable a Sánchez en dificultats en el tema de l’indult. Va donar suport a la seva negativa a pronunciar-se sobre l’indult i va beneir el judici del Suprem, dient que calia deixar actuar a la justícia, una posició increïble enfront d’un judici orquestrat pel règim amb l’única fi de disciplinar al moviment català, mitjançant l’empresonament dels polítics independentistes.

El punt de “regeneració democràtica” va passar sense pena ni glòria. Que el PP, Cs i el PSOE no entressin a qüestionar el Règim del 78 era d’esperar. Podemos es va sumar a aquesta defensa de l’estatus quo enarborant la Constitució com a estendard i afirmant que ja no es tractava de reformar-la sinó simplement de fer-la complir.

Finalment, va arribar el tema dels pactes. Cs va mantenir la seva proposta al PP de govern de coalició i Podemos va fer el propi cap al PSOE. Dues incògnites van quedar sense respondre. La primera és què farà el PSOE si suma amb Cs, l’opció preferida de l’establishment i a la qual Sánchez no va voler tancar la porta.

Iglesias es va queixar que l’actual president del govern no volgués respondre-li, però al mateix temps, ell no va aclarir alguna cosa que caldria preguntar-se Donarà suport a un nou govern del PSOE a pesar que aquest es negui a assumir ni tan sols les reformes parcials amb les quals Podem està fent una campanya? Tot apunta al fet que tornarà a ser un nou soci incondicional, la crossa que necessitarà la pota esquerra del Règim per a una sobre-vida.

Et pot interessar: Declaració del CRT davant el 28A: Ni la dreta ni el “mal menor” tenen res a oferir-nos: construïm una esquerra de classe i anticapitalista