La coalició andalusista d’esquerres Adelante Andalucía (AA), composta per Anticapitalistas, Izquierda Andalucista, Primavera Andaluza i Defender Andalucía, ha aparegut en l’escenari polític com una opció crítica amb el govern del PSOE-UP. Inicialment en el seu manifest fundacional s’expressaven objectius rupturistes amb el règim del 78 i el sistema capitalista, apostant per l’eco-socialisme i la planificació democràtica de l’economia com a resposta a les diferents crisis econòmiques i climàtiques que sofrim. De fet, es defineixen com "Una eina política sobiranista andalusa, andalusista, de classe, antineoliberal, feminista, ecosocialista i radicalment democràtica.” (Document Polític AA, p. 14).

Dins de l’escenari polític andalús, representen una opció crítica per esquerra respecte a la integració neo-reformista en les institucions de l’Estat espanyol. En el seu programa defensen reivindicacions progressives, com la necessitat de superar el capitalisme, la reducció de la jornada laboral i el “repartiment del treball”, o la crítica al rol que ha jugat la burocràcia sindical en les últimes dècades. Per aquests motius, des del CRT hem fet una crida al vot crític a la formació andalusista per aquest 19-J. No obstant, no compartim una gran part del programa d’Adelante Andalucía, com tampoc la seva estratègia política, que en la nostra opinió s’articula al voltant d’una perspectiva policlasista i no d’independència de classe.

Et pot interessar: Davant les eleccions autonòmiques a Andalusia del 19J

En aquest article volem desgranar alguns elements d’aquesta crítica entorn a tres eixos que identifiquem com a essencials per comprendre les limitacions de l’anomenat andalusisme d’esquerres: el soberanisme i la qüestió del subjecte polític, el rol en les institucions de la democràcia capitalista i l’actitud cap al PSOE.

El “subjecte polític andalús” com a eix clau d’Adelante Andalucía

Adelante Andalucía (AA) neix com a resposta a la ruptura d’Anticapitalistas amb Podemos després de la seva entrada en el Govern de coalició amb el PSOE, com a última expressió de la seva adaptació al social liberalisme i la institucionalitat del règim del 78. La formació, liderada per Teresa Rodríguez, va construir la seva estratègia a partir d’aquesta crítica i l’aposta per l’anomenat “subjecte polític andalús”. Això és, la reivindicació del “Poble sobirà andalús”, amb identitat i condicions materials relegades i precaritzades dins del règim capitalista espanyol, com a subjecte de transformació social a Andalusia.

El “Poble andalús” ha estat identificat i caracteritzat tant en el manifest fundacional d’Adelante Andalucía com en diverses intervencions públiques dels seus representants públics com tot individu que viu i treballa a Andalusia respectant la seva identitat i cultura i integrant-se en aquesta terra. És a dir, és una identitat política “multicultural”, que no exclou per motius d’ètnia, cultura o religió als qui emigren o visquin allà sempre que respectin la convivència i comparteixin el sentiment de comunitat: “Els seus valors culturals i identitaris com a nacionalitat s’identifiquen més amb les preocupacions socials que han de ser resoltes des del seu autogovern, que amb la constitució d’un Estat propi o per l’oposició o negació a altres societats o cultures.”(Manifiesto Fundacional de AA, p.16). Les úniques exclusions que semblen fer-se són respecte a la dreta i a “els senyorets”, és a dir, els grans propietaris, els quals no serien part del “poble andalús”, perquè no comparteixen els valors ideològics bàsics per a la comunitat andalusista.

El subjecte de l’andalusisme d’esquerres és, per tant, i encara que en el seu document polític fundacional es faci referència a la classe treballadora de tant en tant, objectivament policlasista. Es pretén integrar a tot aquell que comparteixi una identitat política-cultural i la pertinença a la comunitat política independentment de la seva classe social i la seva posició en el sistema de producció -a excepció, com hem dit, dels grans propietaris-, en la cerca de defensar la nació andalusa i el respecte a la seva existència i necessitats. Per tant, és lògic usar una categoria policlasista com és la de “poble”.

En aquest terreny, Adelante Andalucía es llisca cap a una concepció populista de la política, amb eix vertebrador en el desplaçament de l’oposició principal de les relacions de classe entre el capital i el treball cap a les relacions polítiques entre el “poble” i una força predominant o bloc de poder organitzat entorn de l’Estat, els grans propietaris, o en aquest cas, “els senyorets”. Una operació ideològica que, secundant-se en els postulats de teòrics del postmarxisme com Laclau i Mouffe, en l’últim període hem vist operar en múltiples moviments polítics, des de Podemos fins a corrents sobiranistes de les nacions històriques a l’Estat espanyol, amb diferents variants, per no esmentar els populismes llatinoamericans, qüestions que excedeix aquest article.

L’adopció d’aquest subjecte plural indeterminat (el “poble andalús”), posa límits i genera friccions amb alguns dels postulats del propi manifest fundacional d’Adelante Andalucía. Una tensió que es reflecteix especialment en la diversitat d’opinions polítiques dels qui integren la formació i han consensuat el programa. Seguint una perspectiva sobiranista, Adelante Andalucía ha prioritzat el reagrupament de sectors andalusistes afins per sobre de mantenir una línia de la independència de classe. És per això que si bé en el document polític fundacional es reconeix formalment la centralitat de la classe obrera en la lluita per les transformacions polítiques i econòmiques (el seu rol per controlar i democratitzar la producció), en el programa electoral aquesta desapareix completament per deixar lloc a la ciutadania andalusa.

El pas del manifest fundacional al programa electoral del 19 de juny expressa una sèrie de transformacions que exposen com és aquest subjecte policlasista el que defineix de manera clara la direcció política de la formació. D’una banda, la centralitat de la classe obrera desapareix per donar pas al “ciutadà” com a subjecte de drets, com una forma lògica d’incloure a tot aquell que pugui sentir-se apel·lat per la idea del poble andalús.

Però, d’altra banda, aquesta operació permet que el programa (un document llarguíssim de 200 pàgines) es transformi en una sumatòria de reivindicacions que busquen satisfer les aspiracions “populars” sense cap articulació de classe. O quelcom que és el mateix, donar resposta a les demandes de diversos sectors de classe amb interessos antagònics, mitjançant una bona gestió de les institucions de la democràcia capitalista andalusa.

La desaparició de la classe obrera com a subjecte no és una qüestió anecdòtica o de forma, sinó una precondició ’per a articular un programa policalsista. Això és immediatament visible si s’examinen una part important de les mesures econòmiques que es proposen. Per exemple, les que insten que l’Estat burgès redistribueixi els seus recursos per afavorir l’expansió i renovació del teixit empresarial andalús, en defensa en part del “petit empresari” enfront de la gran empresa exempta d’impostos. Una lògica que poc es diferencia de Podemos i la defensa dels “petits i mitjans empresaris” . O el foment d’aquells sectors públics o privats que s’entengui com a necessaris per diversificar l’economia andalusa i fer-la més competitiva. Això sí, sempre des d’una vaga idea d’“economia social”, que en concret significa que des que l’Estat se subvencioni a aquells sectors que atorguin ocupacions més estables. O el pas de la reivindicació del “control obrer” i la “democratització de la producció” a l’ampliació de la participació de la ciutadania en com es gestionen les empreses públiques i a la idea de tornar més horitzontal l’Administració Pública. De la ruptura amb el capitalisme a l’aposta per un neokeynesianisme que renovi el model productiu andalús amb una perspectiva ecològica. Aquesta ha estat, com veiem, la deriva d’Adelante Andalucía entre el seu manifest fundacional de 2021 i el seu programa per a les eleccions del 19-J.

Per descomptat tot programa anticapitalista i socialista ha de donar una sortida a la crisi de la petita burgesia, a risc que si no sigui l’extrema dreta qui li ofereixi una perspectiva. Per això és just plantejar, per exemple, una Banca Pública Andalusa que assumeixi també la tasca de la gestió de crèdits públics, com fa Adelante Andalucía en el seu “Plan Industrial Sostenible”. Però si això no està controlat per la classe obrera, aquest tipus de mesures només acabaran afavorint a un sector no-monopolista de petits i mitjans explotadors, que després seran els primers a demanar reducció de salaris i salvatajes per als seus negocis.

Com sosté Trotsky en el Programa de Transició, “l’elaboració d’un pla econòmic, així sigui el més elemental, des del punt de vista dels interessos dels treballadors i no dels explotadors, és inconcebible sense control obrer, sense que la mirada dels obrers penetri a través dels ressorts aparents i ocults de l’economia capitalista.”

Aquesta lògica s’expressa també en el terreny de la negociació amb l’Estat pels recursos. De la ruptura amb les institucions del règim del 78 que es plantejava tímidament en el manifest inicial, es passa a la utilització de les institucions de la Junta d’Andalusia per negociar majors quotes d’autogovern amb el govern central per resoldre la crisi d’infrafinançament que sofreix Andalusia (un fet cert, no obstant això, que només nega Vox), en representació del “poble andalús” (inclosos els seus empresaris), i no de la classe treballadora i el poble pobre.

Com veiem, la idea del “Poble andalús” com a subjecte polític només pot donar lloc a un programa que tracta de consensuar interessos enfrontats objectivament, però en el qual els qui surten perdent són les i els treballadors. Per dir-ho d’una altra manera, en el marc del programa d’Adelante Andalucía, la classe obrera no tindria tan fàcil exigir les seves reivindicacions, ja que mesures elementals de lluita pels seus propis interessos com parar la producció per exigir augments de salaris anirien contra la “unitat del poble”. Tenint en compte el teixit productiu andalús, plagat de petits i mitjans empresaris hiperexplotadors, això és obvi per a qualsevol.

Cal reconèixer que Adelante Andalucía ha estat del costat de les lluites obreres que hi ha hagut en el territori andalús, això no està en dubte. Però la seva capacitat per dirigir i donar suport a aquests conflictes obrers té un límit insalvable en abdicar d’una perspectiva en la que la classe treballadora tingui centralitat i lluiti per l’hegemonia sobre la resta dels sectors populars.

La nostra defensa de la centralitat obrera i el principi de la lluita de classes com a fil conductor de la política socialista revolucionària no sorgeix de cap fanatisme esencialista sobre la classe obrera. Sorgeix en primer lloc de considerar científicament que si la classe obrera pot hegemonitzar un projecte polític que superi el capitalisme, és perquè els seus propis interessos no poden ser atesos per complet sense acabar amb aquest sistema d’explotació i opressió, i que la seva ubicació estratègica en la producció i distribució de capital li confereix una capacitat única per fer-ho. Però també sorgeix de la pròpia experiència pràctica: els moviments polítics “d’esquerra” que manquen d’un ancoratge de classe sòlid i que no es guien per aquests interessos, han seguit un camí inevitable: transformar-se en instruments de l’interès dominant, de la mateixa manera que els partits socialdemòcrates es van tornar agents del capital. En oposició a aquesta lògica, des del CRT defensem una estratègia que es fonamenta en la concepció marxista del subjecte revolucionari i la lluita de classes com a eix articulador de la política.

Quan assistim a la fallida del projecte podemista, resulta insòlit que Adelante Andalucía, que ha fet de la crítica d’Unidas Podemos una de les seves banderes, estructuri el seu discurs al voltant d’una política que recrea l’estratègia policlasista del neo-reformisme negant, o almenys relativitzant, el caràcter de classe del polític.

Adelante Andalucía i les institucions

Malgrat el seu declarat caràcter anticapitalista, la pràctica política d’Adelante Andalucía consisteix en la participació “normal” en les institucions de la democràcia capitalista. Aquesta no és una afirmació gratuïta. És l’única conclusió possible de la principal experiència de gestió institucional de la qual ha participat el seu principal impulsor, Anticapitalistas. Ens referim a l’Ajuntament de Cadis i l’actuació de José María González ’Kichi’. En el seu llarg recorregut de ni més ni menys que 8 anys com a alcalde de Cadis, que es prolongarà en la pròxima legislatura (malgrat haver promès el contrari i això li ha suposat crítiques entre els seus afins), és notable que ‘Kichi’ no ha complert les expectatives rupturistes que promovia el seu programa polític.

Des d’episodis més anecdòtics com la medalla a un símbol religiós, a qüestions de molt major calat com el suport a la construcció de vaixells de guerra per vendre’ls-hi a l’Aràbia Saudita i que aquesta els usi per massacrar al poble iemenita, a la seva posició vergonyosa davant la lluita nacional catalana, o la seva actuació durant la vaga del metall oferint-se a la Junta com a "mediador" en les negociacions, donant un aval a una taula de negociació tramposa, la seva actuació com a alcalde no ha suposat el més mínim afront a la normalitat democràtica burgesa. Al contrari, ha utilitzat l’excusa dels límits de la política parlamentària per mantenir-se dins dels marges de l’acceptable en les institucions.

Com diem en una recent declaració del CRT sobre les eleccions andaluses, l’alcaldia de Cadis és “una posició institucional conquistada en 2015 que es va destacar per la seva adaptació passiva i reformista al règim burgès, sense que hagi aconseguit en tot aquest període cap millora substancial per a la vida de les masses. I pitjor encara, ni tan sols hagi intentat seriosament desenvolupar la lluita per conquistar-les, subordinant-se als límits imposats per la institucionalitat capitalista.”

Però no només a Cadis s’ha mostrat l’actitud. De la mateixa forma, l’actuació dels parlamentaris de AA en l’última legislatura ha tingut episodis polèmics que reflecteixen on el soberanisme xoca amb la independència de classe, com el silenci davant la proposta d’una base militar a Andalusia o l’intent de solucionar de manera institucional el conflicte d’Airbus a Cadis. En aquest últim cas, si bé els parlamentaris van acudir al lloc del conflicte i han donat veu als treballadors, en cap moment es van plantejar per exemple i malgrat la seva influència política, tractar d’estendre el conflicte més enllà de la ciutat i enfrontar-se d’aquesta manera a la burocràcia sindical que ofegava el conflicte.

Previsiblement la possibilitat d’acords amb el PSOE en cas que donin els números per a una investidura pot portar a una paràlisi d’Adelante Andalucía com a força crítica, ja que si és la por a la dreta el que condiciona el seu suport al PSOE quant marge té aquest últim per a estirar el cable? Qui es juga més en cas que es trenqui la corda? En l’adaptació a les institucions està el suïcidi de qualsevol projecte emancipador com pretén ser Adelante Andalucía.

PSOE, d’entrada no

Una de les principals línies vermelles d’Adelante Andalucía és el seu rebuig al cogovern amb el PSOE, alguna cosa que va portar a la ruptura amb Unidas Podemos en la comunitat i a la guerra interna dins del grup parlamentari en la passada legislatura. Aquesta postura s’ha reivindicat en múltiples ocasions com la negativa a donar cobertura política al social liberalisme i a les polítiques de neo-liberalisme progressista que s’han desplegat durant dècades a Andalusia. Una postura correcta que els situa a l’esquerra d’Unidas Podemos i com una opció crítica amb l’actuació del govern PSOE-UP.

No obstant això, una mirada més atenta tant al manifest com al programa d’Adelante Andalucía, així com a les declaracions dels seus representants, llança ombres sobre aquest posicionament polític. Ja que si bé, es rebutja el cogovern no es rebutja en si investir un govern del PSOE i passar a l’oposició immediatament. Tal com s’expressa en el manifest: “No participarem en governs liderats per forces neo-liberals, inclòs el PSOE, però mai permetrem que governi la dreta. Fins que el poble andalús tingui força suficient com per governar-se per si mateix, combinarem la independència política amb la vocació d’arribar a acords concrets que millorin la vida de la nostra gent.” (Document Polític de AA, p.23)

Si Adelante Andalucía és conseqüent amb aquesta posició del seu Document Polític, la seva posició bel·ligerant amb el PSOE pot quedar en una impostura més primerenc que tard. Tant perquè aquest últim utilitzi, com ja fa, la por a la ultradreta, o perquè puguin arribar a un acord concret. D’aquesta manera, Adelante Andalucía reprodueix la mateixa idea que l’agrupament germà d’Anticapitalistas a Portugal, on van acabar sostenint al govern de Costa i avalant mesures antiobreres. Una postura que podria portar a Adelante Andalucía a un atzucac si es tracta de combatre als qui han destruït els serveis públics andalusos i han condemnat a les classes populars al model hiper explotador del turisme.

Aquesta línia guarda relació directa amb l’adaptació a les institucions i el rol que ja ha jugat Endavant Andalusia en elles, com dèiem abans. En la mateixa lògica que presentar un programa complet de gestió de les institucions de la democràcia capitalista, a pesar que en teoria es pretén superar-les, es mou aquesta idea d’aconseguir acords concrets amb el PSOE. La idea que intenta justificar aquesta política és “ser útils” als votants, d’aconseguir millores parcials gràcies a la participació en les institucions, subordinant qualsevol iniciativa emancipadora a aquesta línia amb la condició de continuar acumulant forces.

La nostra visió és l’oposada: no fer cap compromís amb els partits de la burgesia i impulsar la lluita de classes en defensa dels interesses de la classe treballadora, assenyalant a cada pas a la classe treballadora que, sense la conquesta del poder de l’estat, els contubernis polítics parlamentaris són estratègicament impotents i només ajuden al fet que els capitalistes i els seus agents, les burocràcies polítiques i sindicals, continuïn imposant la seva hegemonia.

La lluita per una perspectiva revolucionària d’independència de classe

En aquest article hem intentat donar compte d’alguns eixos fonamentals de debat polític i programàtic amb Adelante Andalucía. Molts altres no els hem abordat, com la crisi de l’eix territorial. Encara que l’element central de diferència amb Adelante Andalucía està en el nivell de l’estratègia i quin tipus d’organització política és necessari construir per superar la crisi del neo-reformisme, una última qüestió en la qual volem detenir-nos.

En el seu Document Polític, Adelante Andalucía sosté que són “un espai ampli en el qual ens trobem posicions polítiques diverses, però que estem d’acord en la necessitat d’unes reformes radicals del sistema econòmic, productiu i social i/o processos revolucionaris que permetin la superació del capitalisme depredador que oprimeix pobles i gèneres a més de posar en risc la vida mateixa.” (Document Polític AA, p. 14). És a dir, reconeix explícitament que és un partit en el qual conviuen reformistes i revolucionaris.

Això és evident quan s’aprecien declaracions d’uns altres dels integrants d’Adelante Andalucía, com Pilar González dirigent de Primavera Andaluza, que en el programa Café en Andalú fa dos anys considerava que la idea de trencar amb el capitalisme està “obsoleta a Europa”, i que les revolucions ja no podien donar-se en el nostre context. L’única cosa que quedava per fer, per tant, era canviar el règim des de dins, des de les seves pròpies institucions, d’acord amb els objectius del projecte polític de cada formació.

Així, Anticapitalistas, que comanda Adelante Andalucía, segueix els passos -encara que en clau sobiranista andalusa- de la seva organització germana a França, l’antiga Lliga Comunista (LCR), en fundar l’NPA en 2009, els qui van creure que per créixer era necessari diluir el programa, l’estratègia i les referències ideològiques, per adaptar-se millor al mitjà al qual es volia arribar, fundant una organització sense delimitació entre reformistes i revolucionaris.

Avui la crisi de l’NPA és terminal, havent perdut milers de militants, transformant-se en poc més que un apèndix extern de la política de la Unió Popular de Mélenchon (el “Pablo Iglesias” francès), com han criticat les nostres companyes i companys de Rèvolution Permanent, expulsats de l’NPA per haver lluitat contra la liquidació del NPA i defensat una política d’independència de classe.

La nostra critica a aquest posicionament estratègic és pública, així com a l’orientació d’Anticapitalistas que va portar a la fundació de Podemos. Per a nosaltres, la clau per enfrontar la crisi social i econòmica que es descarrega sobre la majoria de la classe treballadora, amb especial impacte sobre la classe treballadora i el poble andalús, és posar sobre la taula un programa de lluita que “trepitgi el tauler” del possibilisme, com plantegem en la nostra declaració davant el 19-J, que representi una sortida obrera i popular enfront del projecte polític de la dreta i l’extrema dreta, com davant l’esquerra social liberal i projecte neo-reformista.

La lluitar per un programa així pressuposa la construcció d’un instrument polític que serveixi a tal fi. Quan el fracàs del neo-reformisme i l’estratègia del cogovern de l’estat imperialista espanyol ha demostrat ser la millor via perquè creixin les dretes populistes i l’extrema dreta, fa falta assajar amb urgència una nova hipòtesi política que posi en el centre la lluita de classes i la independència política de tots els actors del règim, inclosa la seva pota esquerra: Podemos, Izquierda Unida i el PCE. Per al CRT, aquesta hipòtesi se sintetitza en la necessitat de construir un partit revolucionari de treballadors i treballadores amb una clara delimitació programàtica i estratègica de classe, que es prepari per intervenir en els esdeveniments de la lluita de classes que es venen donant i els que estan per venir.

La construcció d’aquest partit no és una tasca senzilla. No creiem que serà el resultat de la pròpia evolució del CRT, sinó el d’un procés de debat obert i, sobretot, d’experiència comuna en la lluita de classes, amb altres grups i sectors de l’avantguarda obrera i juvenil que ens unifiqui una estratègia i un programa revolucionari comú. Les i els activistes juvenils, obrers i dels moviments de lluita que han fet una experiència amb el neo-reformisme i no tenen cap confiança en l’esquerra del règim -moltes i molts dels quals segurament tenen simpatia per Adelante Andalucía-, són la base per a avançar en aquest camí, que és la tasca estratègica que té l’esquerra que es revindica revolucionària, anticapitalista i socialista.