Repressió

TRIBUNA OBERTA

De veritat, Espanya no és racista? Sobre el racisme institucional i la necessitat de combatre’l

Diumenge 7 de juny; milers de persones es manifesten en contra del racisme en diverses ciutats d'Espanya. Al mateix temps que uns criden que les seves vides importen, uns altres, tirant de refranyer espanyol –“consells venc que per a mi no en tinc”– qualifiquen les protestes d'irresponsables, al·ludint, a més, a la falsa idea que, en veritat, les protestes poden esperar, perquè, aquí, a Espanya, això del racisme, “no existeix”.

dissabte 13 de juny| edició del dia

Les concentracions havien estat convocades per la Comunitat Negra Africana i Afro-descendent a Espanya. Amb òbvia precaució, els convocants, van reiterar l’assistència amb màscara. “Consell categòric” que sens dubte s’ha complert. Encara que les veus s’han alçat, les boques sempre han estat responsablement cobertes.

No obstant això, la COVID sembla passejar-se per les manifestacions al mateix temps que apareix absent en els comerços, els restaurants, les terrasses, els treballs, el transport públic, etc. Sembla que el consum ens proporciona immunitat, i que els drets ens reporten morts. Perillós seria, i és, agafar por a l’espai públic i santificar l’espai comercial. Molt de teixit industrial i poc teixit social. Molta terrassa i poca justícia. Molta empresa i poc dret laboral.

Per descomptat no s’oblida d’on es ve, no s’abandonen les mesures sanitàries, i per això mateix, per salut, s’ha cridat avui. L’OMS, defineix la salut com un estat de complet benestar físic, sí, però també, mental i social. Poc benestar social i, en conseqüència, poca salut hi ha, en aquelles societats en les quals el racisme i la discriminació és el dia a dia de massa persones.

Qui fora imaginar, que un constructe com la raça, tan instrumentalitzat per occident, i pel poder en general, anés a estar absent a Espanya. Clar, que això que dic, no pot ser més fals.

Per molt que diguin alguns, i que expressin uns altres, a Espanya, sí; sí que hi ha hagut i hi ha racisme. I no fa falta fer memòria d’un passat colonial o d’una dictadura fonamentalista. Sinó que el racisme encara persisteix avui dia. Si bé el passat ens ajuda a comprendre el perquè del present. No ens fa falta acudir als rumbs del passat per a mirar amb ràbia l’ara.

Mentida sembla, i indignant és, que calgui “justificar i legitimar” les protestes succeïdes per tota la geografia. Moltes són les persones que, a Espanya, sofreixen de discriminació racista i xenòfoba. Ja sigui per racisme biològic, o per racisme cultural, massa són els que se senten discriminats.

Del dia a dia són les discriminacions contra gitanos, els insults contra llatinoamericans i les agressions contra negres… Del dia a dia són les expressions de fonamentalisme, i les paraules de supremacisme. I el silenci, que moltes vegades embolica aquests fets, no és menys criminal, o més tolerable.

Segons denuncia SOS racisme en 2018 es van produir 347 casos d’agressions i
discriminacions racistes. Encara que caldria afegir, com bé es diu en l’informe, que moltes de les agressions ocorregudes no són denunciades.

Bona part d’aquestes agressions, denunciades o no, són comeses indirecta o
directament per l’Estat Espanyol. La Llei d’Estrangeria existeix, i els casos com els de Samba Martine, a qui se li va negar assistència mèdica en el CIE d’Aluche en 2011, ens recorden les seves terribles conseqüències.

Conseqüències que també es van presentar a Ceuta en 2014 quan Guàrdies Civils van disparar pilotes de goma contra immigrants que intentaven arribar a costes espanyoles, 14 persones van morir aquest dia. I 1.091 van morir en 2019 en el mediterrani davant el silenci d’Europa, aquest silenci que recordàvem criminal. L’estigmatització del migrant també es va cobrar la vida Mmame després d’una batuda de la policia en 2018… en fi, moltes són les conseqüències del racisme institucional.

Al mateix temps que es “venen consells” perquè diversos milers de persones protestaven a Madrid contra el racisme, pocs “consells s’apliquen” en els camps de Huelva, on milers de jornalers viuen en situacions d’esclavitud i sense mesures sanitàries. I l’Estat, lluny de revertir la situació, es limita a oferir “permisos” temporals de treball, perquè sembla que la “legalitat” d’una persona depèn de la seva contribució al PIB i no de la seva dignitat com a ésser humà.

Mentre la ultradreta s’alegra en el racisme i parla de suprimir la sanitat per als immigrants “il·legals” al mateix temps que estigmatitza als menors no acompanyats; la policia, per part seva, infon la por en els barris de majoria migrant. A Lavapiés, un dels barris mes multiculturals de Madrid, no sorprèn veure a la policia, cada pocs minuts, patrullant el districte de dalt a baix; però poc va fer la policia davant la mort de Mohamed Abul Hossain, un home, que, per discriminacions idiomàtiques acabo morint per COVID després de cridar en reiterades ocasions al número d’atenció per Coronavirus de la Comunitat de Madrid.

Tampoc cal creure que la discriminació sol s’acarnissa amb la població migrant, perquè també són moltes les persones que sense ser immigrants són discriminades per motius racials a Espanya. La població gitana, per citar un cas paradigmàtic, és contínuament estereotipada i discriminada en aquest sentit. Els denominats “micro-racismes” són el pa de tots els dies.

Posant exemples podríem escriure massa fulles, sense ni tan sols acabar. Són
moltes les raons per la qual protestar contra el racisme a Espanya, i contra el racisme exercit pel propi Estat espanyol. “Sense justícia no hi haurà pau” perquè sense justícia, per moltes màscares que usem no hi haurà salut, ni física, ni mental, ni social. El racisme és una realitat, que, amb pandèmia, o sense pandèmia, cal combatre com a un virus.




temes relacionats

George Floyd   /    Racisme institucional   /    Repressió    /    Repressió policial   /    Llibertats democràtiques   /    Racisme   /    Societat

Comentaris

Comentar