Però és molt probable que si preguntem quina part del sistema sanitari en l’actualitat no és públic, la resposta no sigui tan clara i unànime. És comprensible que no es conegui al detall com funciona tot l’entramat sanitari i que sorgeixin dubtes sobre ell, però són just els espais grisos els que no surten a la foto, com la neteja, les cuines o el manteniment, els espais més privatitzats. Fer visibles aquests espais i reivindicar que siguin públics és probablement una tasca pendent que volem abordar perquè el que encara avui no és totalment públic, ni en l’àmbit estatal ni en les comunitats autònomes, arribi a ser-ho més aviat que tard.
L’origen d’aquest procés es remunta a la pròpia Llei General de Sanitat que en el seu article 90 permet l’opció privatitzadora, que ja amb posterioritat va ser desenvolupada amb la Llei 15/97 i aplicada en el nostre cas per la Comunitat de Madrid des d’una perspectiva que obertament aposta per convertir en negoci privat part de la nostra salut. Així es va implantar l’Àrea Única Sanitària que ha servit d’excusa per a destruir ocupació, separar-nos d’un model de salut comunitària, i que en un moment tan difícil com l’actual s’ha demostrat ineficient en atendre la pandèmia des d’una perspectiva espectacular i uniforme, on el prioritari ha estat generar una notícia mediàtica com la construcció de Ifema, encara que al seu torn això hagi significat el tancament temporal de desenes de centres de salut, relegant les necessitats de cada població a un pla secundari.
La pandèmia del COVID-19 ha posat les cartes sobre la taula , s’ha demostrat que allò realment important és la salut i la cura de les persones i això ha xocat radicalment amb la pròpia estructura del sistema de salut actual. Hem vist com els anys de retallades, la falta de personal i la privatització de l’estructura sanitària i de cures (hospitals, residències, etc.) han dificultat molt la resposta a la pandèmia, han suposat un sobreesforç als i les treballadores i han implicat posposar moltes de les consultes mèdiques programades
És important remarcar que just la major part de les privatitzacions en la Comunitat de Madrid han estat realitzades en àrees de la salut que podrien entendre’s com a auxiliars a la medicina. Enfront d’una majoria de la població que defensa la necessitat que el sistema sigui públic, la qual cosa ha resultat més fàcil de privatitzar són aquelles tasques menys visibles i menys valorades socialment.
Així no és casual que es privatitzessin els serveis de neteja (en el moment en què escrivim això, el servei de neteja de l’Hospital Gregorio Marañón està sota amenaça de privatització), fent que un treball feminitzat, tan essencial, i dur, sigui prestat per persones contractades per poques hores i amb salaris molt baixos, mentre que les empreses concessionàries s’emporten grans sumes de diners. Això es va anar ampliant als serveis de cuina dels hospitals, substituint-los per contractes de cátering i restauració on torna a prevaler-se l’interès privat a la salut i qualitat, oferint menús amb tota mena de ultraprocessats (galetes, brioixeria, congelats, etc.). L’alimentació (tant de pacients, familiars i professionals) és una part fonamental de la salut i no ha d’estar en mans privades. De fet se’ns ocorre que canviar el model alimentari dels hospitals podria ser un bon punt de partida per a generar un debat seriós sobre una educació per a la salut que faci èmfasi en la prevenció.
En l’actualitat també trobem una infinitat de professions i serveis que han anat sent privatitzats els uns després dels altres amb conseqüències desastroses i sobrecostos per a la sanitat: les cites mèdiques assignades a través de call centers que privatitzen i precaritzen la funció administrativa, la bugaderia central (les noves contractes reben infinitat de queixes per la brutícia a la roba), el transport i els ports de material (portant falsos autònoms, sobreexplotació i sobrecostos), els vehicles i tallers propis (destrucció d’ocupació, patrimoni i sobrecostos), manteniment (queixes per l’estalvi en materials i falta d’atenció), laboratoris (problemes amb anàlisis i proves), subministraments i farmàcia (en mans d’empreses i lobbies). I per si no teníem suficient amb tot això, segons les últimes notícies l’Hospital Infantil Nen Jesús ha entrat també en la carrera privatitzadora en voler la Comunitat de Madrid pagar l’ampliació de les seves instal·lacions amb la concessió del nou pàrquing a una empresa per 40 anys.
La categoria zelador/zeladora ha estat l’última a ser destruïda en els nous hospitals privatitzats: ha passat a dir-se TIGA (Transport Intern i Gestió Auxiliar) i ha estat inclosa en el conveni de neteja (menys sou i drets), prestada per empreses contractistes. A més, han llevant funcions com la vigilància, l’obertura i tancament de les instal·lacions (privatitzades) i altres com la gestió del correu (donades a les empreses de transport).
Tot l’anteriorment esmentat té un doble objectiu en connexió amb la ideologia neoliberal que l’ha propiciat: d’una banda precaritzar les condicions laborals de totes aquestes professions i d’altra banda obrir i obrir el públic a les empreses privades, perquè facin negoci amb aquelles àrees que puguin resultar rendibles. Així s’entén que els hospitals que eren en una bona part autònoms a l’hora d’esterilitzar gran part del material quirúrgic i sanitari (màscares i guants inclosos), ara depenguin de grans cadenes de distribució global per a proveir-se d’un material d’usar i tirar. Un negoci rodó per a les empreses, un balafiament per al sistema públic i un nou atac al medi ambient.
Aquest model és a més un brou de cultiu per a l’enfrontament, l’individualisme i la falta de solidaritat entre els qui fan aquests treballs “externalitzats”, ja que pertanyen a diferents empreses i la seva continuïtat laboral està sempre en risc. Amb aquestes privatitzacions que no paren de degradar condicions laborals, on queda el benestar complet físic, mental i social de les i els treballadors de la salut?
Entenem la Salut més enllà de la falta de malaltia i creiem que solament un sistema integral de salut públic al 100% pot donar una resposta adequada a les necessitats de la població (tant als qui la usen com als qui treballen en ella).
La Comunitat de Madrid porta més de vint anys fent propaganda i polítiques neoliberals en la sanitat, i això té unes conseqüències clares: unes llistes d’espera interminables, falta de personal, professions privatitzades, oposicions cada dècada (i no és exageració), falta de recursos, centres de salut i hospitals amb una gestió cada vegada més piramidal i amb pressupostos segons els interessos econòmics, plantes tancades, centres degradats i abandonats, reducció de l’horari d’obertura dels centres de salut (mesura en prova), hospitals i residències al límit de la seva capacitat i un deute immens i etern amb les empreses privades. A tot això cal afegir una falsa il·lusió de llibertat i atenció individualitzada amb l’Àrea Única que ha portat la lliure elecció de professional i de centre, a l’una que s’han provat nous canvis subtils com crear llocs administratius en taules sense mampares pensades per a donar protagonisme al pacient, però deixant de costat criteris mèdics tan clars com l’exposició i el contagi (òbvia dir que en època de covid s’han hagut de canviar a marxar forçades).
Tota aquesta obstinació a fer-nos usuaris individualitzats, allunya i dificulta la posada en pràctica d’una medicina comunitària que per a nosaltres és clau perquè els problemes socials no es converteixin en problemes de salut crònics que es visquin en solitud. Posar en comú els problemes ajuda a entendre que el que ens passa els passa a altres persones i pot tenir orígens similars, així que fer èmfasis en la prevenció i en una bona educació per a la salut en el recurs assistencial més pròxim, com són els centres d’Atenció Primària, pot evitar que s’acabi acudint a altres centres més especialitzats. Però tristament la inversió en Atenció Primària està molt per sota del que es destina a l’atenció hospitalària, a la tecnològica, i a la indústria farmacològica.
Per a nosaltres el projecte del Centre de Salut Vicente Soldevilla de Vallecas és un mirall en el qual mirar-nos. Van partir d’un reconeixement de l’entorn poblacional i residencial, i des d’aquí van desenvolupar estratègies per a millorar integralment la salut de la població, a més d’establir en aquest camí ponts amb el teixit associatiu local. Com comenta Mª José Garcia Berral [1], infermera familiar i comunitària de l’equip que va formalitzar aquest projecte: «Quan la població es va adonar que també érem aquí per a donar-los suport, venien a la consulta ja no sols per a parlar de les seves malalties, sinó per a exposar els problemes que tenien com a col·lectiu i a aportar solucions. A partir d’aquí es van començar a crear òrgans de participació i comencem a fer munts de coses interessants que no han parat en més de 30 anys d’història del centre».
Després d’indicar tot l’anterior i haver viscut una pandèmia des del cor de la sanitat pública madrilenya, apostem clarament per derogar les lleis que permeten privatitzar els centres i recursos sanitaris, per tornar al model d’Àrees de Salut per zones bàsiques de salut, perquè tot el personal relacionat amb els serveis de salut passin a ser personal estatutari de la sanitat madrilenya i que es reforcin totes les estructures sanitàries, especialment les de medicina comunitària, atenent cada cas particular i dotant de recursos als centres segons les necessitats concretes de cada població. No costa molt imaginar, i menys encara amb la crisi econòmica i social que tenim damunt, que les conseqüències del confinament no seran les mateixes per a les persones que viuen en grans cases i que tenen bons treballs, que per a les persones que per contra viuen en habitatges precaris o infrahabitatges, o que han perdut els seus treballs, o que sofreixen violència de gènere, o que viuen de l’economia informal, o que no cotitzen totes les hores que treballen, o que tenen problemes amb la seva situació administrativa, o que simplement no arriben a fi de mes i no poden ni comprar-se màscares.
Per això en aquests dies de pandèmia global la idea i l’objectiu de fer realitat el missatge d’una Sanitat 100% pública, de qualitat i universal ens sembla fonamental, perquè parlar d’això significa centrar el focus en les solucions col·lectives i posar a les persones i les cures en el centre mateix de la nostra societat.
Pablo y Aitor, zeladors del SERMAS
[1] Pàgina del crowdfunding per realitzar un documental sobre el Centre de Salut Vicente Soldevilla: https://www.goteo.org/project/loscuidados
