Estem ja en 6a onada i al Sta Caterina tot continua sent un desgavell. Més que mai els treballadors de trinxera ens trobem desamparats pels comandaments, menys per honroses excepcions. Portem més d’un any que es fa servir al personal com ninots, avui vens, demà no, ves cap aquí i ara cap allà. Contractes escombraria i poca consciència que els treballadors som persones i no números. També alguna vulneració de drets, al marge ja, de la infinita temporalitat.
Vam ser molt indulgents amb alguns càrrecs durant la primera onada, perquè entenem que tots som persones i que en aquell moment tothom ho va fer tan bé com sabia, però s’ha acabat. És allò que dones un dit i t’agafen el braç.
La setmana passada entra amb potència la 6a onada i es queda l’hospital col·lapsat, no hi ha llits d’uci disponibles a Girona i s’acaben assumint pacients sense el personal necessari.
I parlem d’UCI perquè llastimosament és l’únic servei que té ratios fixades i no s’han complert. L’excusa que no hi ha personal, ja no cola, sabem prou bé que hi ha currículums a sobre la taula. Es valen que al Sta Caterina el que hi ha és una UCIM (Unitat de Cures InterMitges), i les ràtios varien, però és clar, si els pacients que s’hi atenen, degut a la situació sanitària actual, son d’UCI (Unitat de Cures Intensives), les ràtios també han de ser d’UCI. Els altres serveis ja porten setmanes amb una ocupació per sobre les seves possibilitats, i també sense treballadors suficients (50 pacients per 3 auxiliars i 3 infermeres, molt per sobre de les ràtios europees), pràcticament sense llits lliures, que provoquen unes urgències igualment col·lapsades (com mai s’havia vist) un divendres a la tarda, i amb aquest panorama, les direccions brillant per la seva absència o la seva ineficiència. A veure quin dia aprenen a arremangar-se i baixar al fangar (repetim que un parell o tres de supervisores i un cap de servei, no s’ho van pensar i es van plantar al seu servei a treballar, no estaria bé que paguessin justos per pecadors).
Estem a mitjans desembre i encara hi ha gent que no sap si treballarà al Gener. Les direccions asseguren que no li faltarà feina a ningú, però a part que no totes les vegades que ho han dit ha sigut cert, la gent també ha de saber quins horaris farà, de dies, de nits? Un 75% de caps de setmana? Perquè sí, tenim vida fora de l’hospital i ens hem d’organitzar.
Fa dies i mesos que ho parlem amb companys. El problema és que els gestors son gent de despatx. Alguns han sigut metges o infermeres, però estan desfassats, no saben el que es cou als llocs de treball i no saben quines solucions es necessiten, tampoc ens ho pregunten als que estem fent la feina. Alguns s’atreveixen a voler imposar el seu criteri en àmbits en els que ni tan sols en son experts. Estan desconnectats de la realitat i s’han acostumat a tirar-se a l’esquena els problemes dels que estan a l’altre costat de la porta. Tenim la sensació que l’hospital trontolla per dalt i el terratrèmol arriba a la base, que som els que hem l’hem aguantat durant aquesta pandèmia, malgrat la desprotecció i el menyspreu. Hi ha un degoteig constant de treballadors que renuncien al seu contracte per anar a treballar a qualsevol altre lloc, on segurament tampoc els tractaran bé, però no aguanten quedar-se al lloc on ho han donat tot i on son tan maltractats.
En definitiva: La nostra feina com a sanitaris, demana d’una vocació, si no, seria del tot inviable. D’aquesta vocació se n’aprofita el sistema explotant cada cop més als professionals.
I en aquests moments crítics, es posa en relleu la manca de capacitat dels gestors sanitaris per pal.liar la manca d’estabilitat laboral dels professionals. Primer aplaudiments, després agraïments tant polítics com del mateix sistema sanitari. Però això ja no val. El que era excepcional s’ha convertit en quelcom normalitzat i basat en el negoci que suposa tot això. La Sanitat no es pot vendre i el seu personal, tampoc!
Salt, 14 de Desembre de 2021
