El mapa d’irrupció del moviment de masses a l’Amèrica Llatina en l’actualitat és molt més estès que el del cicle 2000-2003, o el de 2013 que per aquestes latituds es va centrar en el Brasil. Des de Puerto Rico, Honduras, Haití, l’Equador, Xile, Colòmbia, fins a la resistència al cop a Bolívia, vénen marcant l’escenari de la lluita de classes. Es tracta de processos, que amb les seves especificitats i dinàmiques particulars, venen travessant per diferents moments i situacions però constitueixen un cicle que tot semblaria indicar que ha arribat per a quedar-se.
En articles anteriors hem abordat alguns aspectes distintius d’aquest nou cicle de la lluita de classes a nivell internacional. La crisi històrica que travessa el capitalisme no colpeja homogèniament sobre el conjunt dels explotats i oprimits, ni en general, ni a l’interior de cada país. Aquesta heterogeneïtat la definiem amb la distinció entre els perdedors relatius i absoluts de l’anomenada “globalització”. La convergència de tots dos sectors, especialment l’entrada d’aquests últims, li imprimeix el caràcter més violent i explosiu a aquest cicle comparat amb el de 2010-13, almenys en el que fa als països “occidentals”.
Ara bé, aquell caràcter heterogeni, i les formes “ciutadanes” en les quals tendeix a expressar-se el moviment -a pesar que molts dels seus protagonistes són part de la classe treballadora- són utilitzats per governs i règims per a maniobrar -amb la insubstituïble col·laboració de les burocràcies sindicals- i desagregar sectors de classe combinant concessions parcials amb repressió. Un veritable laboratori en aquest sentit. Així com abans va ser també França durant la rebel·lió dels Armilles Grogues, ara ho està sent Xile, el principal procés que travessa avui Amèrica Llatina i que ja porta més de 40 dies de desenvolupament.
Ara bé, la qüestió estratègica és com aquestes explosions de lluita de classes no s’esgoten en aquella dinàmica sinó que aconsegueixen derrotar als règims en qüestió i obren la possibilitat de constituir un nou ordre social. Com configurar un bloc polític-social capaç de fer-ho? L’hegemonia obrera per a unir als diferents sectors en lluita és clau. No troba un camí buidat per al seu desenvolupament ni molt menys, però els processos actuals plantegen renovades condicions per a això.
Allò que ha canviat i allò que no de la classe treballadora
Multituds de teories han proclamat que la classe treballadora està desapareixent o que ha canviat tant que s’ha afeblit irremeiablement. Des de l’“adéu al proletariat” d’André Gorz, passant per “la fi del treball” de Jeremy Rifkin, fins als que sostenen en l’actualitat que sota el capitalisme les noves tecnologies substituiran al treball assalariat. En l’autonomisme de Toni Negri la classe treballadora deixa el seu lloc a “la multitud”. En el post-marxisme d’Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, el punt de partida obligat és l’abandonament de l’“essencialisme de classe”. Segons ells, si la classe obrera és heterogènia i està fragmentada, la seva unitat en termes de classe no és més que una unitat simbòlica, no té cap fonament estratègic més que el dogma, i que d’aconseguir-se aniria en contra d’una articulació democràtica.
La veritat és que la classe treballadora, en les últimes dècades, s’ha estès com mai abans en la història, però de la mà de l’ofensiva imperialista neoliberal, es va fer molt més heterogènia i ha patit un ampli procés de fragmentació (efectius, contractats, terceritzats, sense contracte, desocupats, nadius, immigrants, etc.) generant una divisió entre treballadors “de primera” i “de segona” (aquests últims conformen gairebé la meitat de la classe treballadora a nivell mundial, amb especial pes de les dones i la joventut). Aquest procés ha sigut donat de la mà de la reculada dels sindicats, que igualment continuen sent les organitzacions obreres més esteses. Ara bé, allò que no ha canviat -i fins i tot s’ha desenvolupat encara més- és el més profund que li dóna la seva força distintiva: la classe treballadora continua posseint totes les “posicions estratègiques” que fan funcionar la societat (el transport, les grans indústries, serveis, etc.).
Per exemple, a Xile, bressol del neo-liberalisme, des del Plan Laboral redactat en 1978 per José Piñera, germà de l’actual president, i el Código de Trabajo, es va consagrar un model de despotisme patronal i precarització laboral, continuat sota els governo de la Concertació. El “subcontracte” -tercerització a través de contractistes-, estès massivament, estructura al capitalisme xilè. En diverses àrees com les telecomunicacions és gairebé generalitzat. En la mineria hi ha més “subcontractats” que treballadors de planta. A Codelco, per exemple, en 2010 hi havia poc més de 19 mil obrers de planta i més de 40 mil subcontractats. Ara bé, els miners continuen conformant la branca que aporta més del 10% del PBI de Xile, i produint el 27% del coure del món. Els portuaris de San Antonio continuen operant un dels principals ports del Pacífic sud. D’aquella legió de subcontractats continuen depenent totes les telecomunicacions del país. El mateix podríem dir dels ferrocarrils, la indústria i tots els ressorts fonamentals de l’economia xilena.
Ocupar les “posicions estratègiques” li dóna a la classe treballadora la capacitat de paralitzar-les i amb ella el funcionament mateix de la societat. No hi ha cap altra força -d’un altre moviment o classe- que tingui tal capacitat definitòria i decisiva; fonamental si estem pensant en termes de revolució. No només això, sinó que ocupar aquestes posicions estratègiques la situa en un lloc privilegiat per a articular un poder independent capaç d’aglutinar al poble explotat i oprimit a partir de les unitats de producció (empresa, fàbrica, escola, camp, etc.) amb la seva pròpia autoorganització i autodefensa per a derrotar a l’Estat capitalista. Així com, a partir del control d’aquestes posicions claus per a la producció i reproducció social, crear un nou ordre (socialista) per a substituir al capitalisme, capaç d’avançar en alliberar a la societat de l’explotació i l’opressió.
És a dir, la classe obrera no s’ha afeblit irremeiablement. Ha canviat i s’ha fragmentat, però conserva la seva força estratègica. Per descomptat, aquesta força pot ser utilitzada en forma corporativa pels sectors específics que la posseeixen al marge dels interessos de la resta de la classe i poble, pot no ser utilitzada o bé ser continguda gràcies a la burocràcia sindical i el xantatge patronal. Però en tots els casos, llavors, l’hegemonia obrera retorna al terreny d’allò profà i passa a ser un problema polític i estratègic. Allò veritablement nou és que la irrupció del moviment de masses i el nou cicle de la lluita de classes que estem vivint planteja noves i millors condicions per a resoldre-ho.
La classe treballadora, la joventut i els “moviments”
Guy Standing va escriure recentment que les rebel·lions que travessen el globus, i en particular la de Xile, són rebel·lions del “precariat”. En el seu llibre El precariado, una nueva clase social explica aquest concepte, amb el qual es refereix en particular a la joventut treballadora que compta amb un treball insegur, inestable, contractes precaris, i està sotmès a una vida inestable de conjunt. La descripció s’ajusta a molts dels protagonistes de les mobilitzacions i les accions que han marcat la situació de Xile en els últims 40 dies. Joves que en la seva majoria no tenen ni dret “legal” a fer atur en el seu lloc de treball ni sindicat, però que surten dels seus treballs i marxen a les mobilitzacions convençuts de no deure res al règim hereu de la dictadura pinochetista. Clar que en l’esquema de Standing, es tracta d’erigir al “precariat” en una nova classe per a esborrar del mapa a l’altra part [1]. Però què passaria si aquesta joventut colpeja definitivament en la consciència del moviment obrer “estable”, si es dirigeix a l’interior de les unitats de producció i mira cap a les “posicions estratègiques”?
De fet, un dels sindicats combatius que ha estat protagonista de les aturades generals des que va començar la rebel·lió, la “Unió Portuària”, té quelcom a dir-nos sobre això. Manca d’existència legal però compta amb un enorme poder real per la posició estratègica que ocupa. Com assenyala Frank Gaudichaud, no només ha protagonitzat històriques vagues en solidaritat, sinó que ha aconseguit asseure a negociar a l’empresariat més potent del país per sobre de les contractistes intermediàries: “En el cas dels portuaris l’afiliació es conserva a pesar que els contractes amb les empreses d’estiba tenen una durada de 8 hores i res assegura que al dia, setmana o mes següents, puguin ser contractats de nou. La segona característica i dificultat que els diferencia del sindicalisme tradicional és que per a poder negociar la seva acció han de, ara sí, aixecar el vel i forçar a que la contrapart patronal real es constitueixi com a tal. Els subcontractats per a realment aspirar a negociar han de preocupar-se d’obligar a que l’ocupador real aparegui, mostri la cara i accepti negociar”.
Però no es tracta només de la joventut obrera. El moviment de dones que ha emergit com un poderós moviment de masses en molts països, té a Xile com una de les expressions més importants a nivell internacional. Sense anar més lluny, el 8M d’aquest any a Xile va tenir lloc la mobilització més gran d’Amèrica Llatina i una de les més massives del país des de la caiguda de la dictadura. Alhora, el moviment estudiantil xilè ha protagonitzat algunes de les lluites estudiantils més importants dels últims temps. En el 2006 van ser “els pingüins” lluitant contra la privatització de l’educació inaugurada pel pinochetisme. Li van seguir les massives lluites universitàries per l’educació gratuïta de 2011. No casualment va saber catalitzar amb l’“evasió massiva” la brega que va acabar encenent la metxa de la rebel·lió actual. També les comunitats maputxes que lluiten per la devolució de les seves terres ancestrals, el dret a l’autodeterminació nacional i contra la repressió estatal. El passat 14N es van realitzar les mobilitzacions en record, ara fa un any, del brutal assassinat de Camilo Catrillanca per part dels carabiners.
Per descomptat que a Piñera i el règim li convé que totes aquestes forces s’expressin en forma desorganitzada, com conjunt de demandes particulars inconnexes, i negociar “per dalt” amb les burocràcies de la Mesa de Unidad Social i els parlamentaris del Frente Amplio i el PC. Té raó Gaudichaud quan assenyala que: “Sense els assalariats organitzats, les lluites territorials, indígenes, educacionals, ecologistes, feministes i pobladores no podran superar el model, i menys encara ‘esfondrar-lo’, encara que han demostrat gran capacitat de mobilització i fins i tot de conquistar victòries notables enfront de l’Estat o grans empreses extractives. Però sense els altres moviments socials i les comunitats en lluita, el moviment obrer està condemnat a seguir enfonsat en la fragmentació i a reivindicar només per a algunes fraccions assalariades quotes de millores parcials”.
L’articulació estratègica de forces materials i els seus enemics
Davant la pregunta sobre com harmonitzar diferents reivindicacions i formes de lluita dels treballadors de la ciutat i del camp, dels desocupats, de les dones treballadores, pagesos arruïnats, i els “milions de necessitats i ignorats per les organitzacions reformistes” quan es posen en marxa els grans processos de la lluita de classes, Trotsky sostenia en el Programa de Transició: “La Història ha contestat ja aquesta pregunta: per mitjà dels soviets. Els soviets unificaran als representants dels diferents sectors en lluita. Ningú ha proposat una altra forma d’organització diferent per a aconseguir aquestes finalitats, i sembla impossible inventar una altra millor”. Avui, a més de 80 anys d’escrites aquestes paraules, no s’ha inventat una altra millor i més democràtica. Per això continua vigent l’assenyalament de Trotsky que no pot existir cap programa revolucionari sense el plantejament de posar dempeus organismes d’autoorganització i front únic de masses com els “soviets” o consells.
D’aquí la importància del desenvolupament de coordinadores i organismes d’autoorganització, que en perspectiva puguin ser el germen de futurs consells, d’un poder alternatiu de la classe treballadora i els oprimits. Però no només això és clau per la perspectiva que obre, sinó que els organismes d’autoorganització, fins i tot en les seves formes inicials, són fonamentals perquè els sectors més avançats del moviment puguin influir sobre els més endarrerits, així com contrarestar l’acció del règim que, justament, es val per a la seva política de les bretxes que obre la fragmentació en la pròpia classe treballadora i en els seus aliats. També per a enfortir les perspectives de tàctiques com la del Front Únic Obrer (“colpejar junts, marxar separats”) enfront de la burocràcia per a imposar la unitat d’acció del moviment obrer. I alhora, per a articular les “posicions estratègiques” amb el territori, els sindicats amb els “moviments”, la joventut amb la resta dels treballadors, etc., així com per a organitzar l’autodefensa enfront de la repressió.
Els nostres companys i companyes del Partido de Trabajadores Revolucionarios (PTR) a Xile són part impulsora d’iniciatives en aquest sentit. La més important, sense dubtes, és el Comité de Emergencia y Resguardo a Antofagasta, capital de la regió que representa al voltant del 50% de la producció minera nacional. El comitè articula treballadors de l’educació, públics, portuaris, estudiants, pobladors, organitzacions de drets humans, professionals de la comunicació, entre altres, així com organitzacions socials i polítiques. Realitza l’assistència mèdica als ferits, l’assistència legal enfront de la persecució de l’Estat. També ha impulsat importants accions de Front Únic, com la marxa de 25 mil persones el 12N juntament amb sectors de la CUT. Aquell dia altre element d’articulació important van ser els piquets que van realitzar els pobladors en les rutes cap a les mines, possibilitant que treballadors miners poguesin parar i concórrer a les mobilitzacions. Alhora, el Comitè ve sostenint la perspectiva de la vaga general fins que caigui el govern de Piñera i tota la seva repressió, cridant a no confiar en la política del govern amb les seves farses de constituent i avançar cap a una assemblea constituent lliure i sobirana on sigui el poble treballador i pobre qui decideixi i organitzi les solucions per a les problemàtiques de les grans majories.
Es tracta encara de petits exemples, inicials, però de generalitzar-se i desenvolupar-se organismes del tipus del Comité de Emergencia y Resguardo, plantejarien la possibilitat concreta d’una articulació estratègica de forces a través de l’autoorganització i el Front Únic. Com en els anys ‘70 van començar a desenvolupar els Cordons Industrials, encara que no van arribar a transformar-se en un veritable poder (armat) alternatiu, en bona part per la política del PC i el PG.
Per descomptat aquestes tendències compten amb enemics. La superació de la fragmentació està lluny de ser automàtica. No sols es tracta d’una fractura social, sinó que tota l’estructura de l’Estat capitalista està configurada per a reforçar-la. La estatització de les organitzacions de masses amb les seves respectives burocràcies és un element essencial, començant pels sindicats -que en el cas de Xile la burgesia es va encarregar d’afeblir sistemàticament-, però també dels “moviments”. Per descomptat operen conjuntament un altre tipus de mecanismes, per exemple, com planteja Perry Anderson, “les coaccions econòmiques que actuen directament per a reforçar el poder de classe burgès: entre altres la por a la desocupació o a l’acomiadament”.
Quan tot això va tendir a fallar, com va succeir en aquella jornada d’atur del 12N, la més important des de la caiguda de la dictadura, els partits burgesos es van tancar immediatament a negociar un nou engany major, l’anomenat “Acuedo para la paz social y la nueva constitución”, que va incloure a un sector del Frente Amplio com a protagonista, buscant treure dels carrers a una part del moviment. Paral·lelament, contra la joventut que roman mobilitzada i enfronta la repressió, motoritzen la “llei anti-encaputxats”, així com la llei que habilita a les forces armades per a “resguardar infraestructura crítica” sense necessitat d’imposar un estat d’emergència com a forma de posar en guàrdia a l’Estat en les “posicions estratègiques”. En aquest marc, en la recent aturada del 26N, la Mesa de Unidad Social es va encarregar de garantir que no passi d’una mesura de pressió i l’endemà es va asseure a negociar amb el govern. També aquest 26N el govern va actuar a través de brutals repressions en les pròpies poblacions per a impedir que els pobladors surtin i realitzin piquets com els d’aquell 12N.
Tota una sèrie de mesures gairebé en mirall per a desarticular la unitat que s’havia mostrat en aquella jornada d’atur del 12 de novembre, entre treballadors, joves i sectors populars, i que va atreure a un important sector de les classes mitjanes a les mobilitzacions. El que no va impedir que aquest divendres milers de persones es tornessin a congregar en les principals places del país contra la repressió.
Classe, partit i direcció
Per descomptat, l’acció del moviment de masses, parafrasejant a Clausewitz, no actua sobre un material inert, “sinó contra un de viu que reacciona”, d’aquí el joc d’“acció i reacció” que va configurant diferents moments d’un procés de lluita de classes, moments d’avanç i reculada, on el moviment està més a l’ofensiva o a la defensiva. La pròpia burgesia per descomptat pren nota d’això, així Piñera va passar de l’“estem en guerra” inicial a la concessió d’engrunes amb la seva “agenda social” per a anticipar-se a la jornada d’atur i mobilitzacions del 23 d’octubre. Després del punt d’inflexió del 12N, el règim va llançar la maniobra de l’“Acuerdo para la paz social y la nueva constitución”, per a després aprofundir la repressió sobre els qui continuen mobilitzats. Fins i tot al Brasil, el país de la regió on l’ofensiva antiobrera és més profunda, el ministre d’economia de Bolsonaro, Paulo Guedes, s’ha encarregat d’anunciar que posterga determinats atacs com la reforma administrativa pel context regional de lluites.
Des del punt de vista de la classe treballadora es tracta d’això mateix però a l’inrevés. Per això, la importància de construir un partit revolucionari no comença el dia de la presa del Palau d’Hivern. És necessària una organització política revolucionària que sigui capaç de modelar a l’avantguarda a través de cadascuna d’aquelles situacions i moments de la relació de forces. I d’aquesta forma forjar corrents propis en els sindicats, en el moviment estudiantil, de dones, a les organitzacions de masses, sota la perspectiva de desenvolupar organismes d’autoorganització (Consells), capaços d’articular volums de força per a combatre amb èxit a les burocràcies i trencar les fronteres que mantenen escindida a la classe treballadora mateixa i als seus aliats.
Aquesta, i no cap altra, va ser la història del bolxevisme conduït per Lenin. Des dels seus orígens en la socialdemocràcia russa, nodrir-se constantment de l’experiència (teòrica i pràctica) del moviment socialista internacional com a part de la II Internacional, plantejant-se a principis del segle XX intervenir en l’onada de vagues superant la idea que els treballadors només havien de dedicar-se a la lluita econòmica i buscar forjar veritables “tribunes del poble”, desenvolupant un periòdic i una xarxa de quadres a través de tota Rússia. Després, aprenent a passar a l’ofensiva en la revolució de 1905, assimilant la novetat dels soviets, organitzant la insurrecció a Moscou. A la derrota posterior li va seguir la lluita per conservar les bases revolucionàries del partit en plena reculada, contra l’escepticisme que colpejava sobre les files de la socialdemocràcia. Després, enfront de l’ascens obrer de 1912, el partit va obrir les seves portes de bat a bat per a organitzar als treballadors que sortien a la lluita, es va crear el Pravda, una diari d’àmplia circulació que rebia 11 mil denúncies obreres a l’any, sostingut econòmicament per centenars de cercles obrers. Les experiències d’utilització revolucionària de la tribuna parlamentària (Duma) en diferents períodes. En 1914, davant la Primera Guerra Mundial, la lluita en minoria de Lenin per l’internacionalisme revolucionari.
Anys després, al febrer de 1917 esclataria la revolució, derrotant al règim tsarista. Lenin i la majoria dels principals dirigents bolxevics estaven a l’exili. Trotsky es preguntava posteriorment, qui va dirigir llavors la revolució de febrer? I responia: els obrers formats per Lenin. Es referia justament a tota aquesta història prèvia d’avanços i reculades on el Partit Bolxevic va anar modelant aquella avantguarda. Els mateixos militants bolxevics i la mateixa avantguarda en la que Lenin es va recolzar en el seu retorn a l’abril de 1917 per a imprimir-li un curs revolucionari al Partit Bolxevic, amb el plantejament de “tot el poder als soviets”, contra la política conciliadora de tot un sector de la seva direcció. Amb aquella avantguarda va enfortir el partit des de la seva base, així com la seva direcció amb la incorporació de dirigents com Trotsky, que van permetre l’èxit de la insurrecció a l’octubre. Sense tot això no pot entendre’s el triomf de la revolució russa.
Un partit revolucionari no pot improvisar-se en el moment de la revolució; sense l’aprenentatge dels moments d’avanç i reculada de la lluita de classes, sense l’assimilació de les més diverses experiències, no és possible construir-lo. Els processos actuals, com hem anat ressenyant, plantegen noves i millors condicions per a lluitar per l’hegemonia obrera, fonamental per al triomf del moviment de masses i per a obrir la possibilitat de constituir un nou ordre social. En el cas de Xile, la irrupció massiva d’una joventut disposada a enfrontar al règim, és una mostra d’això. És entorn d’aquestes lluites, des d’ara i a través dels diferents moments del procés, que els nostres companys i companyes del PTR vénen lluitant, en la mesura de les seves forces, per posar dempeus un partit revolucionari. Juntament amb ells, des del PTS i les nostres organitzacions germanes en diferents països som part d’aquestes lluites. Del que es tracta és d’aprofitar l’experiència de cada país, de cada procés, des d’una perspectiva internacionalista. Estem convençuts que per fora d’aquestes experiències, d’aquest aprenentatge i les seves conclusions, i per més acords diplomàtics en el paper que es facin, no pot haver-hi avui una lluita real per la reconstrucció de la IV Internacional.
Notes
[1] Per a una discussió amb les tesis de Standing veure: Del Caño, Nicolás, Rebelde o precarizada, Buenos Aires, Ariel, 2019.
