“Fins a les calèndes gregues”, així es despatxava el primer emperador romà Augusto quan volia dir que algun assumpte no succeiria mai. Els romans es regien per mesos lunars sent les calèndes el primer dia de mes, qüestió que els grecs no tenien. Al no existir aquestes, tampoc existiria el moment en què es podria realitzar tal assumpte. Una mica és el que ens passa amb la República dialogada d’ERC o de Crida Nacional. La República catalana “ad calendas graecas”.
Lamentablement, ambdues formacions quan eren part de “Junts pel Sí” (us acordeu?) havien realitzat ja diversos renunciaments. Primer va ser postergar el dia en què havia de ser declarada la República. El 3O, la vaga més important que no hagi estat convocada per CCOO i UGT, no va haver-hi declaració. El 10O va ser una declaració en diferit, un “sí, però no ara”. I, finalment el 27O va ser una declaració sense efectes jurídics, ni reals. I, l’últim, ni tan sols va apagar la llum.
Després de setmanes de completa inacció davant l’ofensiva judicial i policial, tant Esquerra com el PDeCAT van entrar de ple en les eleccions del 21D convocades per Rajoy gràcies al cop de 155 promogut pel PP, el PSOE i Ciutadans. Eleccions autonòmiques que Puigdemont va ser a punt de convocar ell mateix els “fatídics” 26 i 27O. La constitució del Parlament i de l’executiu català van ser fets respectant els estrets límits del 155. Ara van adequant el discurs als fets post 1-O i al diàleg de gestos buits de Pedro Sánchez.
ERC no vol desobeir
La Conferència Nacional d’ERC realitzada a la fi de juny i principis de juliol va votar la cerca de la via dialogada del referèndum amb l’Estat espanyol. Qüestió summament complicada posat que els tres partits més importants de l’Estat (PP, PSOE i Ciutadans) han repetit múltiples vegades que no acordaran un referèndum que pugui permetre l’escissió de qualsevol territori que actualment formi part del Regne d’Espanya (el monarca tampoc).
ERC, com la resta de forces polítiques, ja està pensant en les eleccions de 2019. Oriol Junqueras ho va deixar clar en la carta que va enviar a la Conferència: “L’únic debat que ens hauria d’interessar de debò és com ho hem de fer per a construir una força imbatible que pugui doblegar la formidable aliança conservadora”. Aliança que ha començat a funcionar amb la moció de censura liderada per Pedro Sánchez, encara que sigui a trompades.
Aquesta és la forma en què Esquerra pretén materialitzar la voluntat popular de l1-O. Dialogar per pactar el referèndum amb aquells que li han dit mil vegades que no. Pedro Sánchez, Carmen Calvo i Josep Borrell han deixat clar que per a ells un referèndum d’autodeterminació és il·legal i que no es mouran de la llei. Això sona als “versos” de Rajoy. La diferència és que el Govern espanyol, ara es presta a parlar d’inversions, infraestructures, etc. La qual cosa ens porta a un altre capítol autonòmic.
La retòrica vacua de la Crida
El PDeCAT ha acordat que els seus militants se sumin a la nova marca creada per Carles Puigdemont: Crida Nacional per la República. L’experiment de Junts per Catalunya ha salvat els papers d’un decadent PDeCAT i ha aconseguit evitar que sigui sobrepassat per Esquerra el 21D passat. La “Llista del President” finalment ha aconseguit guanyar la direcció de l’antiga Convergència i contínua amb la seva fugida cap a endavant a veure si és possible arrabassar-li espai electoral a ERC.
De totes maneres les aigües no baixen tranquil·les en les files convergents. L’assemblea del cap de setmana passat va deixar en evidència que hi ha dues ales amb visions diferents i que no és possible una síntesi entre ambdues. D’una banda, estan els seguidors de Puigdemont que han estat majoria i pretenen mantenir cert pols amb l’Estat a causa dels presos polítics, els polítics exiliats i buscar algun tipus de votació. Per l’altre, les files dirigides per Marta Pascal que pretenen tornar immediatament a una política clàssica com a representants de la gran burgesia catalana.
Aquesta primera assemblea ordinària del PDeCAT va votar una esmena a la ponència política que dóna una indici de per on van els tirs. El document plantejava la necessitat d’implementar la república “de manera immediata”, però aquesta expressió va ser canviada per una més difusa “el més ràpid possible”. Aquest canvi de matís, en realitat, manifesta el canvi que es ve produint en el discurs i, sobretot, en els fets entre els dirigents de Junts per Catalunya.
La clau ara és obrir un espai de diàleg amb el President Pedro Sánchez. Un espai, on Torra teatralitzi les seves comandes de referèndum i llibertat als presos polítics; i en el qual, Pedro Sánchez teatralitzi un diàleg inexistent. No obstant això, la clau d’aquestes trobades passa pel finançament, les competències i una major fluïdesa de pressupostos en les buides arques de la Generalitat. De l’1-O no queden més que gestos.
La tornada del “peix a cove”?
En síntesi, en les seves respectives reunions han votat l’arcàdia. Hi ha cites dels dirigents que diuen haver abandonat la república per les calèndes gregues i uns altres que mai abandonaran al poble català. La veritat és el que fan. I el que fan és limitar-se als estrets marcs que el Govern, el Rei i el Règim del 78 imposen. Més enllà de la retòrica i de la voluntat de l’1-O, els dirigents d’ERC i Junts per Catalunya estan tornant al joc del “peix al cove” al que tant “van jugar” Jordi Pujol i Artur Mas.
No són ells els qui lideraran el moviment democràtic català a exercir de manera efectiva el referèndum d’autodeterminació. Ja ho han provat en els fets, ho han demostrat als seus congressos i en el diàleg amb Pedro Sánchez que podrà versar de moltes coses, però cap referent a l’1-O i el referèndum d’autodeterminació. El suport d’ERC i el PDeCAT a Pedro Sánchez s’assembla més al “Peix al cove” de Pujol.
