Internacional

De l’apoderament de les armes a l’esclat social a Colòmbia

Tretze morts és el saldo dels tres dies de protesta contra la violència policial després de l'assassinat de Javier Ordoñez per part de la policia colombiana. La protagonista va ser la joventut en una rebel·lió contra els òrgans repressius els qui disparaven armes de foc directament contra els manifestants. Aquí analitzem el significat d'aquestes jornades i la situació oberta.

Milton D'León

Caracas @MiltonDLeon

dimarts 15 de setembre| edici� del dia

Una setmana d’agitació i revolta a Colòmbia. Tot es va accelerar, però va ser el crit de la protesta el que va arribar abans en forma de fúria incontenible. A la protesta per un assassinat policial l’Estat repressor va respondre amb més crims. Les víctimes, joves entre 17 i 27 anys, van morir per impactes de bala en el tòrax i l’abdomen, tiraven a matar com a part d’una política d’un Estat militarista i assassí. És el resultat de l’apoderament de les armes que en els temps de pandèmia del Govern de Duc va accentuar.

El compàs de la quarantena a penes havia estat un interregne després de l’últim novembre, però en el món subterrani continuava desenvolupant-se la crítica situació de Colòmbia. El control social a través dels cossos repressius dels quals es va valer el Govern de Duc, donant-los carta blanca per als atropellaments i tota mena de criminals accions, va fer eclosió i va explotar el malestar social que s’ha anat intensificant durant anys, com ja s’havia avançat en l’última tardor de mobilitzacions i aturs nacionals.

Allí va fer els seus primers assajos i es va foguejar una joventut que per fi havia perdut la por davant un estat repressor i la impunitat dels braços armats de les elits poderoses que durant dècades sotmetien amb el terror. A Colòmbia existeix una policia militaritzada i un exèrcit policial. La policia va ser braç de l’exèrcit en la guerra contra la insurrecció que a les ciutats imposava el seu terror, i va continuar sent-ho perquè fins al dia d’avui depèn del Ministeri de Defensa.

Sobre aquesta militarització basta esmentar la unitat d’operacions especials militars coneguda com el grup de Comandos Jungla, que són part de la Policia Nacional de Colòmbia, equipats i entrenats pels Estats Units com a part del Pla Colòmbia, i compten amb sofisticats armaments. No és casualitat que tingui un homònim a Xile, famós per violar drets humans.

Durant les protestes el mateix govern comptabilitza que un terç dels 156 Comandos d’Atenció Immediata (CAI) de Bogotà han estat incendiats i destruïts. Per als joves els CAI, creats en 1987, són focus d’abusos, violacions de drets humans, violacions sexuals, corrupció i tràfic de drogues. Per això sabien a on dirigir-se i allí van canalitzar tota la seva ràbia.

El fastig de la joventut colombiana no és nou, la resposta sí. Ja no era possible contenir la irritació davant justificacions governamentals de massacres i assassinats. Ni els escàndols ni els homicidis per abusos en la policia colombiana són nous: entre 2017 i 2019, cada mes van morir una mitjana de 18 civils a compte de presumptes abusos policials, d’acord amb l’ONG Temblores. Hi ha un element en comú en la majoria dels casos, joves i pobres.

Com escriviem en un article en el segon dia de la revolta, "el focus de la ràbia és aquesta maleïda policia que gaudeix de completa impunitat a la Colòmbia repressiva i assassina de joves, de lluitadors socials, dirigents comunals, d’indígenes, sindicalistes, en fi, contra aquell que s’atreveix a sortir a protestar i defensar el seu dret. No és casual que el primer que va fer Duc va ser sortir a defensar a aquestes forces policials assassines, i el seu mentor, Álvaro Uribe, cridant a més militars al carrer."

L’assassinat d’Ordoñez i les jornades de protestes contra la brutalitat policial tenen lloc en el marc d’una nova ona d’assassinats en tot el país, que tenen la marca de les màfies i els narco-paramilitars. Recents massacres i assassinats de líders socials, comunals i de desmobilitzats han anat tenyint la realitat nacional. Almenys 218 morts en 55 massacres perpetrades durant el corregut de 2020, segons xifres de l’Observatori de l’Institut d’Estudis per al Desenvolupament i la Pau (Indepaz). Entre les víctimes de les matances de les últimes setmanes hi ha menors d’edat, joves universitaris, indígenes, lluitadors socials, sindicalistes, entre altres.

Però a més de la repressió policial cap a la joventut, està l’assot sobre els joves per la situació laboral. D’acord amb estudi sobre precarietat laboral de Cuso Internacional, al país el 86,1% de les persones que resideix a les ciutats d’entre 14 i 28 anys, d’estrats 1 i 2, treballen sense poder tenir els seus drets com a treballadors, ni gaudir dels beneficis d’un contracte convencional. Parlem de 3,2 milions de joves que treballen en precarietat, que com diu un analista de l’estudi esmentat, això produeix que aquesta joventut "visqui en unes condicions semblants a un forat negre de la pobresa i l’exclusió".

En un article per a Idees d’Esquerra al novembre de l’any passat, escrit a la calor de la rebel·lió d’aquest mes, dèiem que "A Colòmbia, les lleis laborals són de les més neoliberals possibles, dels 6 milions de persones en edat avançada 4 milions no tenen una pensió ni mitjans de supervivència, i una joventut ha crescut literalment sense futur, a no ser mà d’obra barata per als capitalistes i en la major de les precarietats, situació pitjor és la que es viu en el camp. Totes aquestes condicions del capitalisme colombià s’han imposat a base del terror d’Estat, que com és sabut es val no sols de la repressió judicial, policial i militar oficial, sinó també dels grups paramilitars, veritables esquadrons de la mort. Una política en la qual s’han involucrat a tal nivell la classe dominant i els seus partits, que fins fa poc una porció enorme del parlament estava investigada pels seus vincles amb el paramilitarisme."

Colòmbia continua sent un país de grans desigualtats en tots els terrenys, en una joventut precaritzada i a la qual se li nega el futur, on els treballadors romanen en la misèria producte de lleis laborals que afavoreixen als grans empresaris i als inversors estrangers, i sobretot, quant a l’accés a la terra es refereix.

Aquests esdeveniments recents pre-anuncien crisis més profundes en una Colòmbia l’economia de la qual és colpejada per la pandèmia i amb forces de repressió volent contenir la protesta amb assassinats pel mig. No és casualitat l’anomenat de desesper a la "reconciliació" com fa l’alcaldessa de Bogotà, Claudia López. "Vaig convidar al President perquè juntament amb el seu gabinet i les famílies de la víctimes i ferits ens unim en aquesta jornada de perdó a l’inici del matí", va afirmar la mandatària de la capital. Temen una irrupció major que qüestioni al règim de conjunt i que se’ls faci difícil contenir, obrint crisis superiors.

Però tot indica que les lluites dels explotats i els oprimits tendeixen a ocupar el centre de l’escenari polític. A Colòmbia hi ha demandes estructurals econòmic-socials molt profundes i és el que s’ha posat en moviment amb aquesta joventut als carrers i avui es planteja desplegar la força social capaç de derrotar als enemics de les masses i les forces de repressió de l’Estat a la calor de la revolta.




temes relacionats

Colòmbia   /    Repressió policial   /    Repressió   /    Internacional

Comentaris

Comentar