La criminalització dels i les joves ha estat a l’ordre del dia des que es va iniciar la pandèmia. L’augment de les polítiques restrictives ha estat la tònica comuna del govern central i els autonòmics a l’hora d’atallar la crisi sanitària. Una gestió policial de la situació que es descarrega sobre la joventut.

Les contradiccions salten a la vista. En les universitats, van imposar una docència digital parcial o total - sense garantir els recursos necessaris a qui no els té- amb l’excusa de reduir el risc de contagi. No obstant això, els i les estudiants han de continuar agafant el transport públic abarrotat o anant a treballar en llocs sense condicions de seguretat per a poder pagar les matrícules abusives.

L’oci, un producte més per al capitalisme

Volen que anem de casa a classe, de classe al treball i del treball a casa. I l’oci? El tancament de bars i discoteques, la prohibició de festes i les limitacions d’activitats esportives i culturals ha reobert el debat sobre la posició que ocupa l’oci en la nostra societat.

La limitació de la presencialitat en les universitats i instituts no sols degrada la qualitat de l’ensenyament, sinó que fomenta el desenvolupament d’una personalitat més individualista i aïllada de la comunitat. Així mateix, les possibilitats d’autoorganització també es veuen limitades, perquè els centres d’estudi són un dels principals espais on els i les estudiants es reuneixen i discuteixen políticament sobre les seves problemàtiques i com enfrontar-les. El desenvolupament d’identitats individualistes és perfecte per a un sistema capitalista que necessita afeblir la solidaritat entre treballadors.

Et pot interessar: La joventut doblement colpejada: acomiadaments i criminalització

L’oci i esplai, una qüestió que afecta directament la salut mental com ha demostrat la pandèmia, es converteix en el capitalisme en un producte més per a la indústria. Així veiem com la música, el cinema o l’esport són cooptats per les lògiques neoliberals i convertits en grans negocis. Les opcions que tenim de poder gaudir d’ells estan intervingudes pels diners, des de la qüestió més simple com poder prendre’t alguna cosa en un bar, fins a veure una òpera en viu, passant per gaudir d’un partit de futbol per televisió.

La diversió sota vigilància policial

La gestió policial de la pandèmia ha limitat encara més les opcions d’oci de la joventut, que ja eren escasses abans del coronavirus. El famós "botelló" representava l’alternativa assequible per a molts i moltes joves que no volien o no podien permetre’s anar a bars o discoteques amb preus absolutament abusius. A més, la indústria de l’oci nocturn manté estereotips masclistes, racistes, classistes i LGBT-fòbics en els seus criteris d’entrada.

Encara que ara s’ha posat l’accent a prohibir beure al carrer, consumir begudes alcohòliques en la via pública tampoc estava permès abans. Els i les joves que optaven per aquesta via com a única alternativa ho feien estant constantment alerta per a evitar ser multats per la policia, sofrint un tracte discriminatori per qüestions racials o de vestimenta.

Et pot interessar: Crònica d’un rebrot anunciat: tornada a les classes a Catalunya

Els centres okupats autogestionats representen una de les poques opcions assequibles per a la joventut, però també estan en el punt de mira de la policia. Els "ajuntaments del canvi" tampoc se separen aquí de la vella política i així ho demostra l’ordre de tancament del Casal Tres Lliris a la ciutat de Barcelona governada per Ada Colau.

L’oci no escapa a la classe: alliberament per a uns, alienació per a uns altres

L’oci és una necessitat per a la salut mental. La pandèmia no sols ha afectat al laboral, sinó també al psicològic. Segons un informe publicat per l’OIT, un 50,2% dels i les joves entre 18 i 29 anys en l’àmbit mundial presentaven possible ansietat o depressió.

En el sistema capitalista, es pretén crear un oci que o bé sigui alienador, o bé sigui inaccessible econòmicament. Milers de joves de barris pobres, després de créixer envoltats de precarietat i misèria, acaben caient en fortes addiccions tractant d’evadir-se de la misèria del dia a dia. Convertir a la joventut obrera i estudiantil en addictes i dependents és preferible per al capitalisme abans que la possibilitat que aquesta s’organitzi contra aquest sistema. L’Estat -bon gestor dels interessos del capital- contribueix a aquesta realitat negant-se a tirar cap endavant polítiques no repressives totalment gratuïtes en l’àmbit sanitari per als qui sofreixen addiccions.

A més, manté la hipocresia de legalitzar certes substàncies com la nicotina o l’alcohol, mentre il·legalitza altres com el cànnabis, en lloc de legalitzar les drogues amb un control sobre la seva qualitat i la distribució d’informació científica sobre els seus efectes, qualitats i perills.

Et pot interessar: No més docència online! Recursos per a les classes presencials ja!

Les diferències de classe també es noten aquí. Els i les joves de classe privilegiada agafen menys el transport públic, tenen segones residències a les quals anar, diners per a reservar locals privats, llogar cases als afores i, si volen, fer-se un control de la Covid amb major freqüència que els qui treballen en residències d’ancians.

L’altra cara de la moneda, la joventut de classe treballadora, la que viu en pisos petits en barris amuntegats i se li diu que vagi de casa a la universitat -si se la pot permetre- de la universitat al treball i del treball a casa.

Ja n’hi ha prou de tanta persecució i hipocresia! Pretenen responsabilitzar-nos de la mort dels nostres avis i àvies els mateixos que van retallar milers de milions en sanitat pública. Ens diuen que s’ha de salvar el Nadal, quan en realitat volen dir salvar els beneficis dels capitalistes enviant-nos a treballar amb major precarietat. És totalment cínic.

El coronavirus ha deixat clar que per als capitalistes i els governs que gestionen els seus negocis tan sols som mà d’obra per mantenir sana fora del treball per a poder tornar a produir l’endemà. Sobreviure per a treballar i treballar per a sobreviure. Mai el concepte de l’alienació marxista va ser tan cru.

Una altra societat, un altre oci

Volem alternatives d’oci segures i assequibles, però sabem perfectament que això no pot ser una cosa aïllada, sinó una demanda integrada en la lluita contra el capitalisme de conjunt. Abans hem d’assenyalar a empreses i governs com els veritables responsables de gestió criminal de la pandèmia; barallar per mesures sanitàries i no policials, per contractar a més professorat en condicions dignes i habilitar espais per a l’estudi per a garantir el màxim grau de presencialitat possible.

Però per a barallar per l’oci, cal barallar per l’autoorganització. Una autoorganització de la joventut junt amb la classe treballadora en lluita, dels explotats del demà amb els explotats del present, per a lluitar per una sortida revolucionària que tombi aquest sistema capitalista i ens permeti construir una societat on ens alliberem del treball assalariat i utilitzem la tecnologia perquè el treball humà necessari per a subsistir sigui cada vegada menor, ampliant així el temps de dedicació a l’oci i gaudi de la vida.