L’empresa fundada de la mà del franquisme en 1952 pel pare de Rafael Del Pino, el major accionista actual de l’empresa, hauria anunciat aquesta setmana la seva sortida del país, això a pesar que un dels seus principals finançadors des de la seva fundació és el mateix Estat espanyol. Actualment el patrimoni [només] de Del Pino correspon a més de 9.000 milions d’euros i ara, per estalviar-se l’impost pels dividends per les seves accions, ha decidit, amb el suport implícit de la junta d’accionistes, fer mudança als Països Baixos.
Del Pino és la tercera fortuna del país. El seu patrimoni està només per darrere del d’Amancio Ortega i de Juan Roig; i compta amb 9.570 milions d’euros, més un salari que depassa els cinc milions d’euros enguany, el major sou que ha registrat al seu nom i, per descomptat, molt més que el que qualsevol treballador percebrà al llarg de tota la seva vida.
L’al·legació principal que ha donat Del Pino ha estat que hi ha una major “seguretat jurídica” als Països Baixos per als empresaris, així com una major oportunitat de creixement per a nous mercats com als EUA, on l’actual crisi dels ferroviaris després de l’incident a Ohio permet veure a empreses com Ferrovial com a nous mercats d’inversió. El que sembla ocultar, encara que no amb massa èxit, és que el principal atractiu dels Països Baixos és l’exempció del 100% de l’impost pels dividends d’accions. Es podria dir que l’interès sobre la “seguretat jurídica” és parlar sobre la seguretat de la burgesia per continuar els seus negocis bruts.
A més, el magnat agrega que la importància de les inversions i negocis estrangers fan veure un especial atractiu a sortir del país per trobar nous nínxols de mercat. Ferrovial obté el 82% dels seus ingressos de l’últim any fora d’Espanya. Afegint també que el 90% del seu valor en Borsa procedeix de l’estranger. A més, el 93% dels inversors institucionals de l’empresa són internacionals. Per tot això és que Ferrovial considera que una nova aparició a l’estranger podria potenciar, encara més si cap, els seus beneficis multimilionaris.
Per poder realitzar aquesta sortida de manera reeixida Ferrovial defineix una fusió entre la matriu i Ferrovial International, societat anònima europea neerlandesa titular del 86% dels actius de la companyia. Això no és cap “parany” sinó que les pròpies lleis internacionals ho permeten, mostrant que, abans de res, les burgesies de tot el món es tenen l’esquena més que ben cuidades entre elles.
Però això no és una decisió individual d’un sol empresari malvat, sinó que tota la seva junta d’accionistes està encantada amb aquest trasllat, entre ells els germans de Del Pino o Christopher Hohn, britànic multimilionari, 273 de la llista Forbes de les majors fortunes del planeta, amb un 6,4% de les accions. Però també els fons BlackRock (3,18%) i Lazard (3%) que complementen el nucli dur dels accionistes.
Amb aquesta decisió els accionistes amb uns ingressos majors a 20 milions estalviaran fins a 40 milions d’euros en impostos aplicats als actius de la companyia i dels quals en els Països Baixos quedarien exempts.
Davant aquesta fugida cap endavant de l’empresa sembla que el Govern de PSOE-UP es queda, encara que frustrat, immòbil. Representants del govern recorden a Ferrovial qui va ser el principal inversor de l’empresa des de fa dècades, el mateix Estat espanyol. Des de la seva fundació la contracta majoritària de l’empresa era a càrrec de l’Administració franquista però aquests privilegis no es van donar només sota el franquisme sinó que s’han mantingut durant dècades. Només des de 1991 l’empresa ha obtingut adjudicacions públiques per prop de 9.000 milions d’euros. I no sols contractacions han afavorit a Ferrovial, des de 2020 aquesta empresa tampoc ha pagat res per l’impost de societats. A més entre 2010 i 2020 només va tributar per aquest impost sobre els beneficis en els exercicis de 2014, 2018 i 2019. És important assenyalar que, a més de les adjudicacions i de les exempcions fiscals, empreses com Ferrivial, Sacyr o ACS assenten gran part dels seus negocis en serveis públics externalitzats per les administracions central, autonòmiques i locals. Nadia Calviño, Ministra d’Economia, afegeix "No crec que sigui un escenari raonable, no hi ha cap fonament per a aquest gest, que és particularment difícil d’entendre en un grup com Ferrovial, que va néixer, va créixer i ha arribat on està gràcies a la inversió pública i les obres públiques del país".
Aquest gest no reflecteix cap mena de preocupació de part de PSOE o dels seus socis de govern pels treballadors de Ferrovial, sinó per un perill d’efecte domino entre les grans empreses del país que vegin via lliure per “estalviar impostos”, que podem traduir en augmentar els seus beneficis realment. Com a administradors dels negocis de la burgesia si aquesta es baixa del tren, no quedarà tren al qual tirar carbó i el motí pot ser possible, per a continuar la metàfora ferroviària.
El PP assenyala que aquesta possible sortida de grans empreses del país es degui per una falta de rebaixes fiscals que tant li agrada a la dreta trumpista del país. Resulta curiós que el PP li recrimini tant al PSOE la falta de rebaixes fiscals comptant que durant aquests anys de Govern de PSOE-UP les empresa han gaudit d’una llarga llista de beneficis: com les ajudes milionàries durant la pandèmia perquè l’impacte es descarregués sobre la classe treballadora i l’Estat, la reforma laboral pactada amb la CEOE que blanquejo la de 2012 i 2010, el manteniment del sostre salarial segons els dictats de la patronal i en general, al contrari del que diu Ferrovial, el baixos imposats molt per sota fins i tot d’altres països d’Europa a les grans fortunes i empreses.
Aquesta sortida expressa de l’empresa no es tracta d’un pla malèvol, una falta de patriotisme (com assenyalen sectors de la progresía) o un mer escàndol de frau financer, són els moviments naturals del capitalisme. El fet que una empresa pugui abandonar de manera lliure un país a la recerca de majors oportunitats per a enriquir-se no és una qüestió moral sinó de mer mecanismes per a l’acumulació del capital. Semblés que molts sectors suposadament progressistes volguessin frenar aquest tipus de moviments del gran capital tractant d’estovar el cor dels grans capitalistes i fons d’inversions mitjançant arguments planyívols al mateix temps que ridículs.
El Govern tem que les altres empreses puguin començar a sortir del país, això significa un menor ingrés per a l’Estat, que no pot permetre’s ara que ha de mantenir-se una inversió continua en la maquinària guerrerista com bé mostren els PGE del 2023. Aquest xantatge de la burgesia pot acabar tenint com a conseqüència, que les empreses que ja ens tenen amb l’aigua al coll, ofeguin encara més a la classe treballadora amb el favor del Govern perquè aquestes no fugin a altres punts d’Europa per a estalviar impostos.
En aquest sistema les empreses són lliures d’explotar, així com de manipular als titelles en congressos i senats, en aquells països que poden permetre-li-ho, per a poder continuar esprement encara més a la classe treballadora. Les lleis econòmiques nacionals i internacionals són una xarxa molt ben filada per al correcte funcionament del capitalisme. Això és necessari comprendre-ho perquè la pròxima vegada que un polític o influencer acusament de falta de patriotisme a aquests empresaris puguem recordar-li que tant la mà dreta com l’esquerra del Règim del 78 estan per a escanyar a la classe obrera i per a negociar amb la gran burgesia.
Enfront d’aquest tipus de moviments les i els treballadors hem de barallar per l’expropiació immediata d’aquestes empreses, que s’han enriquit mitjançant l’explotació descarnada de la classe treballadora tant en l’Estat espanyol com fora, així com per la internalització immediata de tots els treballadors d’aquells sectors que han estat privatitzats per a ser regalats a aquests grups empresarials. Al mateix temps en el cas de Ferrovial mostra com moltes de les empreses i famílies que van sostenir i es van beneficiar del franquisme continuen avui dia gaudint d’una relació carnal amb el poder polític. És per això que en aquests moments en els quals a més s’està jugant qui paga les conseqüències de la guerra i l’escalada militarista dels Estats imperialistes hem de preparar-nos per a ser capaços de retornar cop per cop els atacs del gran capital que compta com a aliat, com no podia ser d’una altra manera, al govern de torn.
