Política Estat espanyol

EDITORIAL

Davant la crisi política: no caure en el parany del mal menor i lluitar per una altra esquerra

Ciutadans tracte de salvar-se, el PP aprofundeix la seva crisi i Vox espera el seu moment. El PSOE pot aconseguir victòries tàctiques a costa de major inestabilitat en el govern central. Unidas Podemos es confirma com la nova esquerra de l'ordre. Quina esquerra necessitem davant una crisi de règim i una crisi social que no cessa?

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dijous 11 de març| edició del dia

A menys d’un mes de les eleccions catalanes, aquest dimecres s’obria una nova crisi institucional amb epicentre en la Comunitat de Madrid i ramificacions en les principals comunitats governades pel PP en coalició amb Ciutadans: Múrcia, Castella i Lleó i Andalusia.

Un terratrèmol polític, que, d’una banda, tornarà a donar-li a la Judicatura l’última paraula en el cas de Madrid i aprofundeix la crisi d’un PP al qual se li ha reobert la ferida de Bárcenas en les últimes setmanes. Al mateix temps, reconfigura els suports del govern “progressista” cap a la dreta i deixa a Unidas Podem en una ubicació de partit d’ordre com a part de la nova “casta”.

Les manotades d’ofegat de Ciutadans aguditzen la crisi de la dreta

La moció de censura presentada a Múrcia posarà final a un dels governs autonòmics sortits de la foto de Colón. El PP perd el poder en la comunitat on Vox obté millors resultats i Cs aconseguiria l’única posició institucional de pes de la seva curta història, malgrat estar en les seves hores més baixes, com vam veure amb els resultats de les generals de 2019 o en les catalanes.

La ruptura murciana de Cs amb el PP va fer saltar les alertes en el govern d’Ayuso, que va optar per convocar eleccions anticipades per a evitar una maniobra similar en la Comunitat. Una “assegurança antidesnonaments” per al PP, però que va consumar la ruptura amb Cs també a Madrid. La crisi avança a Andalusia i a Castella i Lleó el PSOE va presentar una altra moció de censura que pot portar, si el cisma entre Casado i Arrimadas continua avançant, a la pèrdua d’un dels feus tradicionals del PP.

Cs intenta així guanyar una mica de rellevància política en algunes autonomies clau. Com a contrapartida, espera que, ara sí, Moncloa l’accepti com el nou soci preferent en substitució d’una ERC que després de les eleccions del 14F i la previsible repetició d’un govern amb JxCat, pot ser cada vegada menys sòcia. Arrimadas espera que convertint-se en un partit garant de la governabilitat pugui, almenys, sobreviure i no seguir els passos de la UpyD de Rosa Díez, és a dir, la seva liquidació.

La Judicatura s’enforteix, encara més, com a àrbitre de la política

El decret, no obstant, no va ser comunicat a la mesa de l’Assemblea, ni publicat en el BOCAM. PSOE i Más Madrid, que no comptaven amb un avançament electoral per al qual no arribarien molt ben preparats, van presentar sengles mocions de censura per a evitar-les.

El garbull jurídic està servit. El més probable és que decideixin els tribunals. La Judicatura, aquest braç de l’Estat al qual des del conflicte català se li va donar carta blanca per a empresonar o deposar governs autonòmics, tindrà l’última paraula. Un símptoma més de la inestabilitat institucional i del curs autoritari del règim espanyol, en el qual hi ha presos polítics per fer un referèndum i per cantar cançons contra la monarquia.

El PP aprofundeix la seva crisi i Vox espera el seu moment

El PP és ara com ara el principal perdedor en el tauler de la dreta. Si finalment passen les mocions de censura pot veure’s despullat dels principals ressorts de poder territorial enmig d’un nou pic d’escàndols de corrupció. Així i tot barallarà per a evitar-ho, que es puguin celebrar eleccions en la Comunitat -amb l’ajuda de Ses senyories- i intentar obtenir una majoria suficient per a governar, encara que sigui amb el suport de Vox.

Però aquests últims són els que, des de la barrera, poden acabar sent els principals beneficiaris. El garbull de mocions, avançaments, baralles judicials... pot abonar el sentiment de fastig cap a una dreta dividida entre el seu electorat tradicional. Els d’Abascal apareixen com la dreta aliena a aquesta “politiquería” i, sobretot, amb un discurs reaccionari sense complexos que apel·la al racisme i l’espanyolisme més ranci. Les eleccions catalanes confirmen que manté un deixant ascendent, emportant-se tot el vot que Cs va perdre per dreta enfront d’un PP que va batre el seu rècord a la baixa.

Catalunya, Madrid... i també Moncloa: la inestabilitat institucional en la “nova normalitat”

La passada tardor el nivell d’enfrontament polític entre el govern i l’oposició de dreta i la permanència de la inestabilitat a Catalunya després de la destitució de Torra, va portar a que la Comissió Europea i Angela Merkel donessin un toc d’atenció a l’Estat espanyol. Enmig d’una crisi sanitària i econòmica sense precedents, o arreglaven una mica el pati intern o seria molt difícil tenir-los en compte per al repartiment dels Fons Europeus.

Això explica la particular “treva de nadal” viscuda fins a les eleccions catalanes i poc després. Els independentistes, amb ERC al capdavant, però seguits de JxCat, assumien el nou marc d’autonomia intervinguda. El PP se separava de Vox en la moció de censura i fins i tot semblava que arribaven acords com el de RTVE. Cs s’oferia per a treure endavant els comptes del govern.

Però poc ha durat aquest miratge d’estabilització. A Catalunya, malgrat la victòria del PSC, va fracassar l’Operació Illa i l’independentisme revalida i millora la seva majoria. A la Corona no li deixen de saltar nous escàndols de corrupció. L’auge de Vox mina les difícils enteses d’Estat i Cs tracta de salvar-se a costa dels seus fins ara socis autonòmics preferents.

El PSOE pot aprofitar l’ocasió per a intentar reforçar el seu poder territorial. Si aconsegueix arribar a la Comunitat de Madrid amb el suport de Cs, UP i Más Madrid, seria un “triomf”. Però si al final els jutges l’obliguen a competir en unes eleccions al maig, aquesta possibilitat no és gens segura. No tenen ni candidat, i encara que es manegi la possibilitat de presentar a Margarita Robles -una altra superministra sacrificada com Illa- tampoc això garanteix més.

També és una oportunitat per a reconfigurar la seva bossa de suports parlamentaris. Intercanviar els 13 escons d’ERC pels 10 de Cs afavoriria el curs a la dreta pel qual advoquen des del PSOE. Però això necessàriament no implica més estabilitat, i portaria a augmentar molt les tensions amb Podemos. Els curtcircuits en matèria territorial i econòmica de Cs amb altres socis del bloc de la investidura, des de la centreesquerra fins a altres forces nacionalistes com el PNB, poden fer encara més complicat governar en el marc d’una situació econòmica en clara deterioració, amb una recuperació llunyana i incerta i una crisi institucional amb múltiples flancs.

Encara que el PSOE pugui aparèixer com el “guanyador” de la crisi de les dretes, el seu govern de coalició pot acabar sent també una de les víctimes col·laterals d’una crisi polièdrica que reobre les bretxes del Règim del 78.

Unidas Podemos i Errejón, la nova esquerra de l’ordre

Altres que poden acabar mirant el partit des de les graderies, però enfangats fins al coll, són l’esquerra neo-eformista d’Unidas Podemos i Más Madrid. La integració dels d’Iglesias i Garzón en el govern central els ha convertit en els peons subalterns del PSOE en aquest nou capítol de la crisi de règim. Van passar de suposadament venir a impugnar-lo a apuntalar-lo, i això els està portant ara a acabar jugant el rol de socis de governs del “Podemos de dretes” -com definien en 2014 a Cs- o "cuatripartitos" com el que podria sortir a Madrid amb el mateix Aguado. Amb quina cara defensaran que aquests governs suposen una alternativa als grans problemes socials? La lògica del mal menor acaba portant a un mal cada vegada major. Definitivament són la nova “casta”.

Tot això se suma a la llista de decepcions generada a la seva base social i electoral, des de la no derogació de les reformes laborals, el rescat milionari a les grans empreses amb els Fons Europeus, les pujades de la llum en plena onada de fred i ser part del govern que és advocat de la Corona, es nega a indultar a Hasél o els presos polítics catalans, a derogar la Llei Mordassa, que reprimeix les protestes juvenils o prohibeix les manifestacions del 8M.

La fallida del neo-reformisme el deixa molt pitjor situat que quan van emergir per a poder repetir el rol de contenció i desviament al malestar social quan aquest s’expressi per esquerra i en forma de mobilitzacions i protestes juvenils, de la classe treballadora o altres sectors populars colpejats per la crisi.

Quina esquerra necessitem davant una crisi de règim que no cessa?

La crisi del Règim del 78 segueix el seu curs. La inestabilitat institucional és, avui, el seu vector més dinàmic, encara que no l’únic. Els diferents partits del règim actuant com a camarilles al servei de garantir la seva pròpia supervivència, encara que això agreugi el conjunt de la crisi, amb poca visió d’Estat dirien els comentaristes de l’establishment: aquesta és la millor constatació.

Això pot preocupar només als qui desitgen 40 anys més de prosperitat i estabilitat per al règim hereu del Franquisme i garant d’aquesta democràcia per a rics. Per això l’“esquerra” que va prendre com a nord aconseguir una nova restauració “democràtica”, els Iglesias, Errejón i Garzón, estan tan preocupats i ofereixen els seus serveis per a aconseguir alguna estabilització.

Però aquesta nova restauració, encara que tingui rostre “progre” o “progre” ataronjat si és amb Cs, res ha d’oferir a la classe treballadora i els sectors populars. Ho hem vist en el primer any de govern de coalició. Amb una gestió de la pandèmia que es negava a prendre qualsevol mesura contra els grans capitalistes encara a costa que això agreugés la crisi sanitària. Amb un pla que ha tornat a regar de milions de diners públics a les grans empreses i condemnat a milions a l’atur, la precarietat i la pobresa.

La fallida d’aquesta “esquerra” no opera en el buit. Es produeix al mateix temps que s’enforteix Vox com a principal beneficiària de la crisi de la dreta, però també amb una demagògia reaccionària que interpel·la a una part dels sectors “perdedors de la crisi”, a l’estil d’altres fenòmens com Trump o Salvini. Aquest auge de l’extrema dreta no pot combatre’s sumant-se com a soci d’esquerra a l’establishment en crisi o el seu flanc “progre”. Això només alimenta la identificació de l’esquerra amb l’statu quo, desactiva i desmobilitza les forces socials necessàries per a enfrontar a la dreta – com vam veure amb la baixada de mobilitzacions del 8M – i posposa sine die la lluita per una sortida a la crisi en favor de les grans majories.

El que necessitem és una esquerra sense complexos, que defensi obertament un programa perquè aquesta crisi la paguin els capitalistes. Que defensi mesures com el repartiment d’hores sense reducció salarial per a acabar amb l’atur, la derogació de totes les reformes laborals, també les del PSOE, l’avançament de l’edat de jubilació, imposats a les grans fortunes, l’expropiació sense indemnització dels habitatges dels especuladors i grans tenidors o la nacionalització sota control de les seves plantilles de les empreses que acomiadin o tanquin i els sectors estratègics.

Un programa anticapitalista que no sigui una llista de desitjos, i que s’articuli d’un full de ruta de classe, de lluita per desenvolupar l’autoorganització i mobilització de la joventut, la classe treballadora i els sectors populars. Que es proposi combatre a la burocràcia sindical que actua com una cotilla reaccionària perquè la classe treballadora segueixi sense entrar en escena. I que articuli totes aquestes forces socials en una lluita contra aquest règim monàrquic, imposar processos constituents lliures i sobirans i la perspectiva de conquistar repúbliques socialistes on les i els treballadors governin sobre la base dels seus organismes d’autoorganització, i deixin de fer-ho les grans empreses i famílies per mitjà de les diferents estructures de l’Estat capitalista.

L’actual crisi institucional pot donar noves oportunitats perquè una esquerra pugui començar a fer-se escoltar. Tant si hi ha eleccions anticipades a Madrid, com si s’acaben conformant nous governs que ampliïn la coalició “progre” fins a la dreta “cool” de Cs. Des del CRT venim plantejant a diferents organitzacions de l’esquerra anticapitalista i de l’activisme la necessitat d’avançar en agrupaments d’aquest tipus, com vam fer recentment en les eleccions catalanes amb la nostra proposta per un front anticapitalista i de classe. La crisi política reactualitza i fa encara més necessari fer passos en aquesta direcció. És urgent que l’esquerra que no combrega amb aquesta nova versió a la dreta del mal menor i es proposi barallar per una perspectiva així comenci a debatre i treballar per a fer-ho possible.




temes relacionats

Isabel Díaz Ayuso   /    Comunidad de Madrid   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Ciutadans   /    Política Estat espanyol   /    Madrid   /    PSOE   /    Partido Popular (PP)

Comentaris

Comentar