Amancio Ortega és, actualment, la persona més rica d’Espanya i la sisena a nivell mundial, amb un patrimoni pròxim als 63.000 milions d’euros. Com tot gran empresari, la seva fortuna és fruit de l’explotació laboral sense escrúpols ja des dels seus inicis, aprofitant-se de les gallegues precàries que cosien per a ell fa ja gairebé mig segle. Les condicions que hi havia a Galícia eren idònies per a un sector tèxtil precari, amb dones de l’àmbit rural sense treball més enllà de la llar, capaces de treballar durant hores i amb grans coneixements de costura.

La primera botiga de Zara va ser oberta al maig de 1975, a Coruña, i la marca es va veure beneficiada pel “boom” tèxtil dels anys 80 a Galícia. Amb això, l’equip d’Amancio Ortega va promoure la formació de petits tallers i cooperatives de costureres, prometent que hi hauria treball, però forçant-les durant el seu torn al fet que hi hagués “exclusivitat”, és a dir, que no cosissin per a ningú més i enfortint així una futura dependència laboral. Centenars de dones gallegues del medi rural van treballar durant aquella època amb subcontractes per Zara mentre aquesta no parava de créixer, arribant a formar la multinacional Inditex al 1985.

Amb el temps, l’ambició d’Amancio Ortega va fer que exigís cada vegada més quantitat de peces a les costureres gallegues, i a menor preu. Augmentava més i més la pressió cap a aquestes dones, les quals es veien obligades a augmentar les seves hores de treball ja que aquestes començaven a entreveure les veritables intencions de l’empresari: deslocalitzar la producció i deixar a totes al carrer. Les va forçar fins a tal punt que es van haver de donar per vençudes i van cessar la seva activitat per no poder complir els requisits que els imposava.

A partir de l’any 2005 és quan va començar la deslocalització cap al sud, concretament a Portugal i el Marroc. A mesura que Inditex guanyava poder, els tallers es van anar localitzant també en països com Bangladesh, Cambodja o la Xina, on la força de treball és summament més barata en comparació. Avui dia, moltes de les costureres que queden a Galícia tenen certa por de parlar públicament sobre Inditex o Amancio Ortega per temor a les possibles represàlies.

Menors, esclavitud… i coronavirus

La següent etapa de l’extensió d’Inditex es basa en l’ús de les febleses de les (antigues) colònies de l’imperialisme europeu per a l’aprofitament, com moltes altres empreses, dels seus recursos naturals i les seves gents com a mà d’obra barata. En països com Bangladesh o Cambodja, el treball en la indústria tèxtil és el manteniment de la gran majoria.

Un dels problemes més greus és el treball infantil, permès en molts dels països d’Àsia del Sud, el subcontinent indi i el sud-est asiàtic. Per exemple, a l’Índia i Bangladesh l’edat mínima per a poder treballar és de 14 anys, i a Cambodja de 15. Les grans empreses com Inditex són totalment coneixedores d’aquesta situació i una bona part de la roba que comercialitzen està confeccionada per nenes i nens obrers.

D’altra banda, les dinàmiques de pressió a les treballadores que vam veure a Galícia es repeteixen de la mateixa manera, només que a una escala molt superior en aquests països. En una entrevista realitzada per Jordi Évole en el programa televisiu Salvados, la costurera cambodjana Van Chou al•legava el següent: “Ens tracten com a animals, com un gos o un gat, no ens tracten com a persones. Ens criden, donen cops en la taula i ens pressionen per a anar més ràpid.” Aquesta mateixa treballadora reconeixia que feia 1500 pantalons cada dia en 10 hores de treball, cobrant 128 dòlars al mes i no coneixia les vacances.

La poca seguretat laboral també és una cosa comuna en aquesta mena de tallers. Existeix un gran risc de cremades o inhalació de gasos nocius en la majoria de naus al no haver-hi equips de protecció adequats i amb condicions de salubritat i higiene que posen en perill la vida de les treballadores. Fins i tot les naus en les quals es fa el treball són poc segures, i com a prova tenim l’accident de Granota Plaza (2013) a Bangladesh, on van morir més de 1100 persones, o l’incendi 3 anys després en una fàbrica tèxtil del mateix país que va deixar altres 36 morts. Totes aquestes condicions, sumades als abocaments de residus químics als voltants de les fàbriques, provoquen un terrible mal al medi ambient i, de nou, a la salut de tots els habitants d’aquestes regions.

Inditex s’aprofita d’aquesta forma de la situació de pobresa als països semicolonials, provocades durant dècades d’espoli imperialista, per a emprar mà d’obra barata. Però fins i tot als països desenvolupats les condicions d’aquests treballadors i treballadores del sector són molt deficients, provocant així lluites obreres en l’últim període a Itàlia o l’Estat Espanyol. En aquest últim, Ortega va estar fins i tot a punt de realitzar un enorme ERTE a 25.000 empleats durant la pandèmia de coronavirus, però es va suspendre amb activitat sindical.

Finalment, no podem deixar d’esmentar que, en el marc de la crisi sanitària actual, molts dels tallers en els quals produeix Inditex continuen treballant actualment enmig de la pandèmia del coronavirus en naus amuntegades i sense les més mínimes condicions de seguretat. Bangladesh, per exemple, manté la producció tèxtil malgrat al tancament del país pel coronavirus. És per això que els sindicats, agrupats en la plataforma Bangladesh Garments Sramik Sanghati, estan exigint el tancament immediat de la indústria tèxtil per aplacar la pandèmia. En les aproximadament 4.000 fàbriques de Bangladesh treballen prop de quatre milions de persones.

Elusió fiscal i les “generoses” donacions de Amancio Ortega

L’imperi d’Inditex no només ha traslladat les seves fàbriques i tallers, també ha dissenyat un gran entramat d’empreses i filials per tot el món per a veure’s beneficiat pels diferents sistemes fiscals. Holanda, Suïssa, Delaware (els EUA), Puerto Rico… són només algunes de les zones “offshores” en les quals hi ha activitat de la multinacional tèxtil, la qual té totes les seves societats en aquests països o paradisos fiscals. Aquesta enginyeria fiscal li ha permès eludir una enorme quantitat d’impostos en múltiples països europeus. Com una de les proves d’això tenim l’informe “TAX SHOPPING” elaborat pels Verds en el qual denuncien el no pagament de 585 milions d’euros en impostos a diversos països, 218 d’ells a Espanya, entre els anys 2011 i 2014, mitjançant “tècniques agressives d’evasió d’impostos corporatius principalment als Països Baixos, Irlanda i Suïssa” [1].

Si a més comptem amb la seva creixent influència en el mercat immobiliari i altres sectors, el patrimoni total d’Ortega aconsegueix els 72.640 milions d’euros, augmentant els seus beneficis constantment. Durant l’any 2019, les seves vendes van créixer un 8% (28.000 milions d’euros en total) i el benefici net va créixer un 6% aconseguint la xifra de 3.639 milions d’euros, tot això a costa del treball dels seus empleats precaris per tot el món. A més, sembla ser que el que s’emporta d’una banda de la classe treballadora, ho atorga (en una irrisòria proporció) en forma de donacions, i aquesta és una altra de les conegudes maniobres del multimilionari espanyol.

Mentre en una part del món explota incessantment a tot membre de les famílies més pobres, apropiant-se del fruit del seu treball per salaris de misèria, en unes altres es mostra com un generós empresari, atorgant quantioses donacions a entitats públiques. Una mostra dels pocs escrúpols i falsa honradesa que caracteritza a Ortega. Tal com ho expressava Friedrich Engels en referència a la burgesia del segle XIX: “Com si anés a ajudar al proletari el començar per explotar-lo fins a sagnar per a després poder desagreujar-ho amb complaença i fariseisme amb la vostra pruïja de caritat i presentar-vos davant el món com a grans benefactors de la humanitat, mentre retorneu a aquest desgraciat que heu espremut fins a la medul•la, la centèsima part del que li correspon!” [2].

En els últims anys, Ortega ha donat considerables sumes de diners a entitats públiques o obres socials, principalment a la sanitat pública. Recentment, més de 63 milions d’euros es van atorgar per a material i equips mèdics necessaris per enfrontar la pandèmia de Covid-19, que se sumen a altres 308 milions donats durant els tres anys anteriors per a la compra d’equips mèdics contra el càncer. Obviant que aquestes sumes de diners desgraven i Ortega veurà de tornada al voltant d’un terç del donat, cal que no les vegem com una mostra altruista de solidaritat, sinó amb la intencionalitat que les caracteritza: tapar els foscos fonaments sobre els quals se sosté Inditex i el sistema capitalista.

Tota aportació de capital per part de la burgesia cap a “bones obres” no és més que una inversió, una tàctica empresarial en la qual la mercaderia és la millora de la imatge del capitalista o de la seva marca, ja sigui per a augmentar els seus guanys en aconseguir publicitat o per a revertir la seva mala imatge per accions realitzades en el passat, el present, o que fins i tot en un futur. Aquests poderosos capitalistes tenen molt a tapar, com hem vist. Són la versió moderna, però no menys perversa, d’aquella antiga reialesa que sortia als foscos carrers del seu regne a repartir unes quantes monedes de coure, amb l’objectiu de veure augmentades les bones opinions i confiances cap a ells mentre el poble moria de fam i epidèmies. - Que amables són! - cridaven llavors els plebeus, però res han d’envejar aquests suposats filantrops d’avui dia mentre tinguin tota la maquinària de la premsa burgesa a la seva disposició.

I és que, tal com podem observar durant la pandèmia, són els principals mitjans de comunicació els qui sempre surten a fer-li el joc a Inditex en cada nova operació de falsa solidaritat. I no sols a Ortega, ell mateix es reprodueix en episodis tràgics com va ser el gran incendi de Notre Damme, que avui dia no ha rebut ni el 10% del promès. La premsa burgesa sempre serà aquí per a donar publicitat i protegir a les grans elits del sistema capitalista, ja que la seva supervivència (i els seus guanys) depenen del fet que aquest persisteixi.

Les nostres vides valen més que els seus beneficis

Com hem vist, Inditex i Amancio Ortega assenten la seva fortuna en l’explotació de famílies pobres, ja sigui a milions de quilòmetres o al seu país natal, i en una extinta ètica i moral envers la societat. Amb això, el capital d’aquest empresari creix cada dia -al 2019 va facturar 28.000 milions- mentre els seus més de 170.000 treballadors i treballadores tenen cada vegada més problemes per a la seva subsistència.

Però la multinacional tèxtil Inditex és només una expressió de l’obscena concentració de la riquesa en mans d’un grapat de paràsits capitalistes en el món. Si veiem la distribució de la riquesa mundial, observem, mitjançant l’informe de la fundació Oxfam de 2020, que l’1% de la població més rica acumula més del doble de la riquesa que el 99% restant. D’altra banda, si ens centrem en el creixement de cadascun d’aquests dos grups, podem observar al seu torn que les fortunes dels capitalistes van augmentar un 31% anual entre 2011 i 2017, i els salaris reals (ajustats als nivells d’inflació) dels treballadors van créixer a un ritme de tot just 3,1% anual [3].

Inditex i els seus mètodes, per més grotescos que ens semblin, són part d’un sistema que perpetua la divisió de la societat en classes, per a augmentar contínuament el cúmul de capital en mans de la burgesia a costa del treball i pobresa del proletariat.

La burgesia, per mitjà de les seves empreses, es veu “obligada” a reduir costos laborals per a poder així oferir un producte a un menor cost als seus consumidors i obtenir un major nombre de beneficis. L’enorme contradicció d’això és que la tendència general des de les albors del sistema capitalista a una acumulació i concentració de capital cada vegada major en cada vegada menys mans provoca la reducció del consum d’una població cada vegada més empobrida.

L’adveniment de l’època imperialista a inicis del segle XX, i la consegüent divisió del món entre països exportadors de capital financer i països colonials i semicoloniales, en els quals es va estendre el saqueig i l’explotació capitalista, va donar lloc durant a la formació d’una “aristocràcia obrera” als països centrals que obtenia majors ingressos pel seu treball (encara que sempre molt menys que els capitalistes), fomentant un major consum en aquests països. Però aquest esquema fa temps que ha entrat en crisi, a la calor de la restauració capitalista neoliberal de les últimes quatre dècades.

Encara que el nostre bon capitalista Ortega i altres poden pagar nòmines per una misèria a Cambodja o Bangladesh, mentre venen els seus productes, en altres països per un preu desorbitat, globalment el capital ve avançant en precarizar i degradar les condicions de vida del conjunt de la classe treballadora, fins i tot als països centrals. Aquestes contradiccions no faran més que anar en augment, portant inexorablement a situacions cada vegada més agudes en el terreny de la lluita de classes.

La pandèmia del coronavirus a escala planetària ha posat potes per a dalt el precari equilibri que vènia mantenint el capitalisme a nivell mundial des de la crisi de 2008, amb l’augment de les tendències recessives de l’economia, les tensions geopolítiques i, no l’oblidem, també la irrupció d’un nou cicle internacional de revoltes.

La magnitud històrica de la crisi actual, i especialment el col•lapse dels sistemes sanitaris -després de dècades de degradació (i mercantilització) als quals els ha sotmès l’ofensiva neoliberal-, està deixant en evidència els limitis insalvables d’un sistema l’única fi del qual és preservar els beneficis dels capitalistes a qualsevol cost.

En paraules d’Engels: “La divisió de la societat en una reduïda classe fabulosament rica i una enorme classe d’assalariats que no posseeixen res, fa que aquesta societat s’asfixiï en la seva pròpia abundància, mentre la gran majoria dels seus individus a penes estan garantits, o no ho estan en absolut, contra la més extrema penúria. Amb cada dia que passa, aquest estat de coses va fent-se més absurd i més innecessari. Ha de ser eliminat, i pot ser eliminat.” [4] Quina enorme actualitat tenen en aquests moments les paraules del vell amic i company de Marx. La necessitat del canvi d’aquest sistema injust és urgent, ha de ser eliminat. I juntament amb el tots els Amancios Ortegas que s’han enriquit amb la sang i la suor de la nostra classe.

NOTES AL PEU

[1] The Greens/EFA Group in the European Parliament (2016). Tax Shopping. Exploring Zara’s Tax Avoidance Business.

[2] Friedrich Engels (1845). Fragmento de La situación de la clase obrera en Inglaterra.

[3] Oxfam Internacional (2020). Tiempo para el cuidado: El trabajo de cuidados y la crisis global de desigualdad

[4] Friedrich Engels (1891). Fragmento de la introducción a la edición de 1891 de Trabajo asalariado y capital, de Karl Marx (1849).
CATE