Esquerra

FRANÇA

Crisi terminal de l’NPA i emergència d’un nou corrent revolucionari

El Nou Partit Anticapitalista de França es troba en una crisi terminal. La novetat, per a totes les organitzacions i lluitadors que es reivindiquen socialistes, revolucionaris, de la classe treballadora, és que en aquesta crisi està batallant i emergint un nou corrent revolucionari en el seu interior que tendeix a fusionar el balanç crític de la tradició del trotskisme francès i internacional, amb dirigents i militants d'una nova generació de l'avantguarda obrera. Tota la militància i organitzacions de l'esquerra obrera, socialista i revolucionària a nivell internacional haurien de parar esment i posicionar-se en aquesta lluita, en particular les que reivindiquen la lluita per reconstruir/refundar la Quarta Internacional.

diumenge 16 de maig| edició del dia

L’NPA va ser impulsat pel corrent provinent de la Lliga Comunista Revolucionària (integrant del Secretariat Unificat de la Quarta Internacional dirigit pel ja mort Ernest Mandel) com a “partit ampli” (fundat en 2009) que es va proposar aglutinar els sectors de la classe treballadora, la joventut i els moviments polítics i socials que giraven a esquerra, de manera independent dels partits de la “esquerra institucional”. Va adoptar un programa socialista de “ruptura” amb el capitalisme, però que avançava en el camí de diluir les fronteres estratègiques entre reformistes i revolucionaris iniciat pel corrent mandelista a mitjans dels ‘90, quan van abandonar l’estratègia històrica del marxisme de destrucció de l’Estat burgès (mitjançant la “dictadura del proletariat”) en nom d’una difusa “democràcia fins al final”. En permetre la lluita oberta de tendències en el seu interior, es van conformar diversos corrents que defensaven (cadascuna a la seva manera) un programa i estratègia revolucionària, entre elles un nucli de companys i companyes de la FT-CI que es van proposar lluitar allí per un veritable partit revolucionari internacionalista.

Després de successives ruptures i crisis, la direcció històrica, organitzada en l’últim Congrés com a Plataforma O, ha escalat en la seva política liquidadora de tot indici d’organització que tingui ni tan sols una base mínima d’independència de classe, per dues vies. D’una banda, va avançar en acords en eleccions de regions (Occitània i Nova Aquitània) amb el partit de l’esquerra institucional (centreesquerra) pro-imperialista França Insubmisa (La France Insoumise-LFI) de Jean-Luc Mélenchon, deixant fins i tot oberta la porta a acords de segona volta amb el Partit Socialista (PS) i Europa Ecologia-Els Verds (EELV), partits que han estat governant a l’Estat imperialista francès o són part d’acords governamentals en altres països d’Europa, com Alemanya. Si el NPA des del seu origen tenia límits difusos des del punt de vista estratègic i programàtic, almenys comptava amb uns certs paràmetres polítics de classe com el no fer costat políticament a l’esquerra institucional, barrera que ara està fent fallida la seva direcció històrica. L’antecedent d’aquests acords va ser la transformació del front “Bordeaux en Luttes” (Bordeus en Lluita), que va encapçalar Philippe Poutou i que es va constituir com un “front d’organitzacions socials” amb un programa globalment anticapitalista i rebutjava eventuals acords amb els Verds en segona volta, en una llista NPA-LFI de fet des de la qual es va impulsar l’acord per a les pròximes eleccions a la regió de Nova Aquitània (la capital de la qual és Bordeus) i després a Occitània.

D’altra banda, aquest salt polític a dreta acompanya un abandó cada vegada més obert de la intervenció en la lluita de classes (que va ser negat com a centre d’intervenció del partit des del seu origen) i una declinació pronunciada de la força militant del NPA, passant de més de nou mil militants en la seva fundació a poc més de mil en l’actualitat. En el transcurs van emigrar diverses tendències i militants al partit de Mélenchon, així com milers es van anar a les seves cases. Els altres corrents històrics del trotskisme francès són Lutte Ouvrière (Lluita Obrera), que combina electoralisme autoproclamatori amb una adaptació sistemàtica a la direcció burocràtica de la CGT que li impedeix convergir amb els nous sectors d’avantguarda, i el gairebé extint corrent fundada per l’històric dirigent ja mort Pierre Lambert (dividida entre dos grups).

Contrària a aquesta decadència, el Corrent Comunista Revolucionari del NPA, que va néixer d’un grapat de militants adherents a la FT-CI, ha vingut desenvolupant-se com a corrent d’intervenció decidida en els processos de lluita i de cerca d’inserció i fusió amb els sectors avançats del moviment obrer francès, que es destaquen per ser els més combatius d’Europa i potser a nivell internacional, així com amb companyes i companys que són part de les millors tradicions de l’“extrema esquerra” francesa. Recordem el procés de lluites que va viure el país des de 2016, amb fites com la lluita de les Armilles Grogues en 2018 i la històrica vaga dels transports (ferroviaris i colectiveros) contra la reforma de les jubilacions en 2019. D’aquesta última van emergir nous dirigents obrers que assumeixen el desafiament de construir un veritable partit revolucionari, com Anasse Kazib i companyes i companys ferroviaris, xofers, de l’aeronàutica, petroliers de la refineria de Grandpuits (que vénen d’una enorme lluita on van aconseguir aliances amb la joventut ecologista), docents, de la salut, etc. Un partit construït en la lluita de classes i en la lluita política, amb un programa i una estratègia clarament revolucionària, acabant amb la història de claudicacions que arrossega el NPA des de la seva fundació. Aquesta militància obrera, juntament amb el CCR, impulsen una política hegemònica cap a les causes dels altres sectors oprimits de la societat. Per això, comparteixen aquesta batalla noves generacions de joves estudiants i professionals (en particular advocats/as al servei de la classe obrera), activistes ambientalistes, del moviment de dones i LGTB. Defensant aquesta perspectiva estratègica, el diari digital Révolution Permanent (part de la Xarxa Internacional L’Esquerra Diari) ha conquistat un ampli auditori, arribant a ser considerat com un dels principals portaveus dels moviments de lluita i de l’extrema esquerra francesa, “un mitjà militant en ascens”, amb pics de milions de visites mensuals.

Treballadors, docents, estudiants referents del CCR en el NPA amb la campanya: “Unite a nosaltres en la batalla per a construir un Partit Revolucionari dels Treballadors!”.

La il·lusió del reformisme que acaba enfortint a la dreta

Enfront de la tensió entre un règim polític que gira a dreta, on es preanuncia una batalla per la presidència en les pròximes eleccions d’abril i maig de 2022 entre l’actual dretà Emmanuel Macron i la ultradretana Marini Le Pen, i processos de lluita que veuen néixer noves generacions d’avantguarda obrera i juvenil, la direcció del NPA cedeix a la il·lusió d’un candidat de la “gauche” (Mélenchon) que arribi a segona volta. Il·lusió que no per ser dretana té majors chances de concretar-se: el bloc PS/Verds no accepta al dirigent de la LFI com a candidat “unitari” de tot l’arc de l’esquerra institucional. Competint separats, és gairebé impossible que arribi algun candidat de l’esquerra institucional a la segona volta.

El Partit d’Esquerra (Parti de Gauche) de Jean-Luc Mélenchon, fundat després de la seva ruptura amb el PS, així com la posterior formació en 2016 de França Insubmisa (LFI), són part dels moviments que van emergir davant l’impacte de la crisi iniciada en 2008 i l’experiència amb la socialdemocràcia social-liberal, però amb noves estratègies reformistes “antineoliberals” i de “radicalització de la democràcia” que no poden presentar una alternativa seriosa als plans d’austeritat, la precarització laboral i l’opressió imperialista que exerceixen les potències europees en el món. Acaben així transformant-se en “nous” gerents de l’Estat al servei d’aquestes polítiques. Syriza a Grècia va arribar al govern en 2015 però en poc temps va claudicar davant la “Troica” (BCE, CE, FMI) que dirigeix els destins de la Unió Europea, i va aplicar un nou pla d’austeritat. La desil·lusió va donar pas a un nou govern de dreta en 2019. La tragèdia es repeteix a l’Estat Espanyol: la integració d’Unidas Podemos al govern encapçalat pel PSOE per a administrar l’Estat capitalista imperialista en crisi sense tocar els interessos del gran capital, acaba enfortint a la dreta “dura”, com es va veure en el triomf “per pallissa” de la trumpista Isabel Díaz Ayuso a Madrid, i l’enfonsament i “renúncia” de Pablo Iglesias.

Aquests corrents, que es van presentar com a oposició a la socialdemocràcia, fan recordar com a farsa la tragèdia de l’eurocomunisme, que en la dècada del ‘70 va significar la conversió dels Partits Comunistes (començant per l’italià i el francès, seguits per l’espanyol) a la socialdemocràcia, abandonant el programa històric dels PC de “dictadura del proletariat” (encara que ja no el practicaven des de l’adaptació del Front Popular com a estratègia en els ‘30). Es van aliar a la socialdemocràcia quan aquesta iniciava un curs “social-liberal”, convertint-se en els ‘80 en els aplicadors del neoliberalisme (Mitterrand a França, Felipe González a l’Estat Espanyol, etc.), defensant a l’OTAN, atacant tot reclam no sols obrer sinó democràtic (com els drets del poble basc) i perseguint les organitzacions d’esquerra. Les actuals formacions no tenen res a veure des del seu origen (mai van ser “comunistes”) ni des de la seva composició de classe (els PC dirigien les principals organitzacions obreres), però coincideixen a canalitzar les il·lusions de les “noves esquerres” cap a aliances amb els seus vells enemics socialdemòcrates. El cas de Mélenchon combina registres d’un neo-reformisme amb un “soberanisme d’esquerra” atacant la Unió Europea, amb el qual pretén competir amb l’extrema dreta de Le Pen en les classes populars.

El corrent “mandelista” francés sembla voler seguir la trista senda de la seva representant espanyola, Anticapitalistes, que va ser fundadora entusiasta (aportant el gruix de l’estructura inicial) de Podemos amb Iglesias al capdavant i una perspectiva “neo-reformista” de transformació per via institucional del propi Estat imperialista espanyol. Anticapitalistes sol es va atrevir a “retirar-se” amablement de Podemos quan es va concretar l’acord de govern d’Unidas Podemos amb el PSOE, encara que mantenen a Andalusia (on concentren el seu major pes, amb Teresa Rodríguez com a principal figura) una política similar per la via d’una coalició de caràcter regionalista andalusa amb la qual es proposen, al seu torn, establir acords encara més “amplis” amb altres sectors de l’esquerra institucional. És a dir, continuen intentant repetir els experiments reformistes que acaben enfortint a la dreta.

[Vídeo pels 3 anys del diari Révolution Permanent]

L’oposició d’esquerra al NPA

En oposició per esquerra a la direcció històrica de l’NPA (ex pfU), a més del CCR, estan les tendències L´Etincelle (L’Espurna, ex Fracció de Lutte Ouvrière), A&R (anticapitalisme i Revolució) i DR (Democràcia Revolucionària). Tota aquesta oposició ha arribat gairebé al 50% dels delegats en l’últim Congrés, actuant en comú en múltiples oportunitats contra les polítiques més de dreta i antidemocràtiques de la pfU, i es calcula que podrien arribar al 60% en la pròxima Conferència Electoral prèvia al Congrés (que es va imposar en el partit contra tota lògica, ja que el debat estratègic serà posterior a l’electoral) si es triessin les i els delegats democràticament.

Tres d’aquests corrents (LI, A&R i DR) vénen de publicar una declaració comuna on critiquen els acords amb la LFI, rebutgen els atacs al dret de tendència, les sancions i amenaces d’expulsió que planteja l’ex pfU, però acaben convocant a elegir un “candidat del NPA” per a les pròximes eleccions presidencials sense importar la seva pertinença i posicionament en l’actual debat partidari. L’única oposició que van plantejar en posteriors reunions és a Philippe Poutou, proposat per la ex pfU, ja que es tracta d’un portaveu dels acords en regions amb la LFI. Sostenen que pot ser un altre/a candidat pertanyent a la ex majoria. No van acceptar que el CCR debati i participi d’aquesta declaració, perquè critiquen el llançament de la pre-candidatura d’Anasse Kazib, quan aquesta havia estat informada en totes les instàncies de direcció del partit.

Donat l’escenari plantejat per la direcció històrica, la candidatura d’Anasse va ser un crit de guerra de l’esquerra revolucionària del partit que va entusiasmar a centenars d’activistes obrers i militants. Per tractar-se d’un obrer fill d’immigrants marroquins i lluitador conseqüent contra el racisme, va rebre àmplies mostres de suport entre referents i activistes del poderós moviment antiracista que es va desenvolupar a França contra la violència policial a la calor del Black Lives Matter. Va trepitjar el tauler dels plans de la direcció històrica d’utilitzar el poc prestigi i força militant que li queda al NPA al servei dels acords amb Mélenchon. D’allí es poden entendre les amenaces d’exclusió per part de la direcció històrica al CCR. En aquesta reacció dels promotors de l’acord amb els reformistes es veu qui els enfronta de manera conseqüent.

La candidatura d’Anasse Kazib significaria una veritable novetat en l’extrema esquerra francesa, i podria generar l’entusiasme necessari per a aconseguir les 500 signatures d’alcaldes que exigeix la justícia per a poder presentar una candidatura presidencial, malgrat el fortament antidemocràtic del procediment. Probablement una candidatura d’un/una desconeguda no entusiasmi al partit i no s’arribi a complir aquest difícil requisit, amb la qual cosa quedaria el camí lliure a un suport de fet a Mélenchon. Malgrat això, el CCR ha convocat als altres corrents d’oposició de l’NPA a impulsar una política comuna cap a la Conferència electoral que està a punt de convocar-se: repudiar els acords amb la LFI i promoure una candidatura unitària de l’esquerra del partit elegint un/una candidat pertanyent als corrents que s’oposen a la ex majoria, sense posar com a condició la d’Anasse, com està expressat en aquesta carta. Aquesta política comuna ha d’incloure la política i candidatures de l’esquerra del NPA no sols en les presidencials sinó també en les eleccions parlamentàries que li segueixen a les poques setmanes, encara que l’ex majoria no vulgui debatre-les en aquesta Conferència (amb l’argument que “hi ha temps”, per a així tenir les mans lliures per a eventuals nous acords legislatius amb la LFI). Es tracta de proposar-se derrotar, sense titubejos, a la direcció històrica no sols rebutjant la seva política sinó també les seves candidatures. Si no, les agrupacions d’esquerra de l’NPA acabaran en la més amarga impotència, com va ocórrer amb corrents germans de les franceses a l’Estat Espanyol, a Andalusia, opositors timorats a la direcció que van ser després expulsats, quedant reduïts a un petitíssim grup (IZAR) que no constitueix cap alternativa seriosa, rebutjant fins i tot actuar en bloc amb el CRT.

Debat en el moviment trotskista internacional

L’experiència del NPA és debatuda en el moviment trotskista des que va sorgir. Fins i tot corrents que tenen nul·la inserció a França en general i en aquest partit en particular, s’estan posicionant, reconeixent la transcendència internacional del que ocorre.

En una nota a part, donem compte de les posicions dels corrents que es reivindiquen trotskistes a l’Argentina i les seves respectives tendències internacionals.

Rescatar les millors tradicions del trotskisme francès

Com vam dir al començament, l’actual batalla en l’NPA va contornejant l’emergència d’una refundació del trotskisme a França. Allí estan convergint dirigents i activistes de la nova avantguarda obrera, amb companys i companyes de llarga trajectòria en el moviment trotskista francès. Aquest és el cas de Jean-Philippe Divès, militant des dels ´70, membre actual del CPN i del Comitè Executiu de l’NPA, que va arribar a dirigir la seva revista teòrica. En l’últim Congrés va ser integrant de la plataforma Z al costat del CCR i ara actuen en un bloc comú.

Com ha sostingut un vell camarada, no és la primera vegada que el corrent mandelista sofreix una crisi aguda, però sí que és la primera vegada que existeix una tendència amb una certa inserció en l’avantguarda obrera i una certa acumulació de dirigents i quadres capaç d’oferir una alternativa viable per al desenvolupament d’un poderós corrent revolucionari cuartainternacionalista. La batalla està en curs. Convidem als nostres lectors i lectores a seguir-la.




Comentaris

Comentar