El Govern de coalició comença a plantejar-se ajudes directes a pimes en crisis, però dubte davant l’elevat d’aquesta factura traduït a deute públic i la seva negació a atacar els beneficis de l’IBEX 35 i els grans capitals. En realitat, només la nacionalització dels bancs i una fiscalitat agressiva cap a les grans fortunes permetrien abordar el volum necessari d’ajudes directes a treballadors i petites empreses locals davant la desfeta de l’emergència social i sanitària.
El Govern de Sánchez-Iglesias s’està plantejant aprovar mesures per a impulsar ajudes directes, en forma de préstecs participatius i reestructuracions del deute, per a alleujar les càrregues financeres i millorar la situació de les pimes dels sectors més afectats per la crisi sanitària. Fins ara només s’havia aprovat una ajuda directa de 10.000 milions per a grans empreses estratègiques, mentre que les pimes s’havien de conformar amb els ERTO i les moratòries i ajornaments fiscals i de les quotes de la Seguretat Social, una cosa de la qual també es beneficien les grans empreses. Per contra, Alemanya, França o Itàlia, amb major marge fiscal, han aprovat ajudes directes a l’hostaleria i el comerç en major o menor volum. Aquest contrast suposa un important desgast polític per al Govern del PSOE i Unidas Podemos.
Nadia Calviño, Vicepresidenta d’Assumptes Econòmics, va assenyalar el divendres passat en el Congrés que en els pròxims dies hi haurà mesures per a afrontar la sagnia del tancament d’empreses, davant la inactivitat econòmica i la caiguda de l’impuls inversor conseqüència de la tercera ona i el retard en la vacunació.
Les possibles mesures es basaran en reestructuracions del deute recolzades en la reforma de la Llei Concursal per a agilitar els tràmits de liquidació de les empreses no viables i centrar la recuperació en les quals sí que puguin tirar endavant. En aquest aspecte, sembla que la intenció és incentivar les quitacions de deute i els acords extrajudicials d’algun tipus, que permetin acords entre creditors i empreses per a garantir la continuïtat de l’activitat productiva.
Respecte a les línies d’ajuda directes podrien consistir en préstecs participatius calculats sobre la base del benefici de l’empresa en l’últim període. És una eina que es considera útil per ser aquests préstecs els últims a retornar-se en cas de fallida, per la qual cosa de facto són una millora sobre el capital i la solvència de les pimes. El Banc d’Espanya està elaborant un estudi que faciliti els criteris de decisió al Govern central. Mentre que la patronal bancària està preparant un altre estudi per a fer un mapa d’empreses “viables” amb dificultats de finançament o excés de deute i problemes de liquiditat, i empreses “no viables”.
D’altra banda, la Comissió Europea ha relaxat la regulació de les ajudes estatals a les empreses, facilitant la seva possibilitat per a les quals tinguin una caiguda d’almenys el 30% de negoci, comptin amb fins a 3 milions en costos fixos d’ajuda possible. A més, la UE accepta ajudes reemborsables directes de fins a 800.000 euros per a les pimes. És clar que Alemanya -sobretot- i França, que s’han bolcat a donar ajudes directes a les seves empreses, han propiciat el marc legal a la UE per a facilitar les ajudes directes, habitualment més restrictives per, segons solen argumentar, evitar atacar la lliure competència entre empreses.
La desfeta econòmica de la tercera ona a l’espera de la vacunació i els fons europeus
A l’espera dels fons europeus i que avanci el pla de vacunació, si és que això realment acaba sent suficient, l’economia espanyola està sofrint enormement en el primer trimestre de 2021 a conseqüència de la tercera ona de la pandèmia. Sense superar la segona totalment -la incidència es va quedar en una mica més de 150 casos per 100.000 habitants- ara s’ha sumat una tercera onada amb més força i acompanyada de les temibles variants del virus. El que ha provocat que la petita recuperació del final de 2020 -0,4% de pujada del PIB de l’últim trimestre gràcies a la “relaxació nadalenca”- hi hagi caigut en picat durant el primer trimestre de 2021 i llast l’evolució econòmica i social.
Els números de la tercera onada són devastadors. Amb més de 800.000 nous contagis al gener i els hospitals i les UCI, sobre tot aquestes últimes, col·lapsats com en la primera ona, i una incidència en el pic de gairebé 900 casos per 100.000 habitants, ens tornen les imatges a la retina dels moments més durs de la primera ona. Quelcom que tot el personal sanitari de l’Estat venia advertint, però així i tot no es pren cap mesura seriosa per a enfrontar-la; ni es contracten més sanitaris, ni rastrejadors, ni s’augmenta la freqüència del transport públic, com no s’ha fet en cap moment. Només s’estableixen mesures restrictives de dubtosa efectivitat que, fet i fet, acaben col·laborant que s’aprofundeixi la crisi econòmica.
Tampoc s’aproven mesures per a pal·liar els efectes socials de la pandèmia: rendes salarials anti-covid per a les i els treballadors, prohibició real dels acomiadaments i desnonaments, o impossibilitat davant impagaments del tall dels subministraments domèstics essencials-llum, aigua, gas, telèfon-, etc. La sensació és d’autèntica desfeta sanitària, social i econòmica, de la qual només es pot responsabilitzar al règim polític i social de conjunt, davant la seva incapacitat per a atacar els beneficis i els interessos de les grans empreses de l’IBEX 35 i les grans fortunes, i posar els recursos necessaris obtinguts dels més rics al servei de la lluita contra la pandèmia i l’emergència social conseqüent.
Però aquest fracàs per a solucionar la crisi sanitària i social, no és exclusiu de l’Estat espanyol, sinó que també ho és de la UE i del conjunt del capitalisme mundial. Només cal veure la que s’ha embolicat amb l’insuficient subministrament de les vacunes i la defensa dels beneficis de les grans companyies farmacèutiques per part dels Estats imperialistes, malgrat els incompliments contractuals de les empreses i els suports públics directes rebuts per al desenvolupament de les vacunes.
Així com l’acaparament de les dosis, multiplicant fins per quatre la totalitat de la seva població, per part dels països imperialistes rics, enfront dels països econòmicament febles, que a penes els arriben dosis per a la quarta part de la seva població. Quan, d’altra banda, no ha parat d’assenyalar-se pels experts que només la vacunació mundial ofereix garanties sanitàries per a tots.
Al final per a les vacunes s’ha imposat el “salvi’s qui pugui”, com va succeir amb el material sanitari durant la primera ona mundial de la pandèmia, en prevaler en exclusiva els interessos econòmics dels més poderosos com succeeix sempre sota el capitalisme.
Pla d’emergència social i nacionalització de la banca
L’única sortida progressiva a la crisi d’emergència social i sanitària passa per un pla anticapitalista d’emergència social que atengui les necessitats de la classe treballadora i les classes populars. Per a això, és necessari un enorme pla d’inversió pública sostingut sobre una fiscalitat agressiva que greu les grans fortunes i empreses, evitant la desfeta de les finances públiques; el repartiment de les hores de treball sense disminució salarial per a atallar la desocupació; l’establiment d’una renda anti-covid per a les i els treballadors desocupats i amb reducció de renda; la prohibició dels acomiadaments i els desnonaments; la prohibició del tall de subministraments domèstics bàsics-llum, aigua, gas, telèfon-; implementar un fort increment en la despesa sanitària, educatiu i transport; nacionalitzar a la banca, sense indemnització i baix control dels treballadors, per a posar a disposició recursos en condicions òptimes per a les classes populars, les microempreses i petites empreses locals.
