La jornada d’aquest dissabte està sent un punt de d’inflexió a França. Autopistes, aeroports, avingudes i fins a llocs de prefectura van ser bloquejats per les armilles grogues. Les imatges transmeses des de la Plau de l’Etoile a la zona de l’Arc del Triomf plenes de fum dels gasos lacrimògens llançats per la policia simbolitzen l’enorme crisi política que està aguditzant-se al país.
Participant del Cim del G20 a Buenos Aires, Emmanuel Macron tenia pactada una conferència de premsa i no va poder més que referir-se a la protesta i la repressió a París. Com era d’esperar-se, va voler reduir l’enorme procés de protesta social a “grups de violents” els qui, va amenaçar, “seran portats a la justícia”. “Els culpables d’aquesta violència no volen cap millora, volen el caos” va afirmar. I va agregar: “Mai permetré la violència”. Paradoxals declaracions davant la brutalitat policial que vam veure avui a París.
Un dels manifestants va declarar davant la cadena BFM TV: “Això és el que passa quan el poble té gana”, explicant de manera contundent les raons socials profundes que hi ha darrere de les protestes. L’augment dels preus del combustible es va transformar en la puntada de peu d’un procés de mobilització de masses que ara com ara demana la renúncia de Macron.
El govern si bé va aconseguir aprovar la reforma laboral antiobrera l’any passat, va pagar un alt cost amb el desgast de la seva imatge presidencial davant els carrers replets de treballadors en cadascuna de les jornades de lluita contra la “loi du travail” (llei del treball).
I aquest any, primer amb la mobilització dels estudiants contra la reforma de l’ingrés universitari i després amb l’enorme lluita dels ferroviaris, la imatge positiva de Macron va caure a menys d’un 25%, la més baixa des que va assumir. En un context de molta brega de les masses, amb un 9% de desocupació, el descontentament social està esclatant als carrers, no només de París sinó de tota França. Ciutats com Toulouse, Marseille, Nantes i Nice, entre unes altres, també van tenir protestes i bloquejos, i els manifestants van ser reprimits, sobretot a Toulouse.
Però els fets que se succeeixen a París mostren una enorme disposició a la lluita. Exemple d’això és que, malgrat la brutal repressió, el nombre de manifestants no va disminuir amb les hores sinó que va créixer, reconegut per les xifres del propi Ministeri de l’Interior. Les imatges dels cotxes cremats, les barricades, la policia detenint a més de 250 persones (fins al moment), ferint a almenys un centenar, no van acoquinar a les armilles grogues que van sortir als carrers amb més força, mentre les centrals sindicals feien una marxa absolutament folklòrica i allunyada de la brega popular.
Et pot interessar (en castellà): Crema París: armilles grogues, joves i treballadors al carrer contra Macron
Et pot interessar (en castellà): Crema París: armilles grogues, joves i treballadors al carrer contra Macron
El govern de Macron està cada vegada més afeblit davant l’esclat social que està ocorrent, i expressa una enorme crisi del règim polític, a nivell de l’Estat. La crisi de governabilitat a França excedeix al govern de Macron, encara que des de ja que ho inclou. Ja François Hollande havia acabat el seu mandat amb només un 12% d’aprovació, copejat sobretot per la lluita del moviment obrer contra la reforma laboral i els atacs terroristes, la més baixa d’un president durant la V República. I recordem que el propi Macron va arribar a la presidència armant un partit per a l’ocasió (La República en marxa) guanyant en la segona volta enfront de la ultradretana Marine Le Pen. Aquesta elecció ja expressava la falta de representativitat dels partits tradicionals a França, sobretot, l’enfonsament del Partit Socialista.
Encara està per veure’s com es desenvolupa el moviment de les armilles grogues, que no té clars dirigents, només portaveus autoproclamats, que té un fort component espontani encara que amb una clara disposició a la lluita i el començament d’una unió amb el moviment obrer organitzat, com els ferroviaris. El que sí és clar és que al govern francès la lluita de classes li va esclatar en la cara. I l’única resposta és la repressió.
