Pandèmia

Crisi econòmica mundial: el lloc dels deutes i el dia després

dilluns 11 de maig| edició del dia

L’actual convulsió econòmica mundial −que a aquesta altura ja resulta la pitjor des de la Gran Depressió− es posa de manifest com un xoc entre, essencialment, dues forces. La primera: la pandèmia de Covid-19. Un fet estrictament “exogen” a l’economia encara que no a la manera específica en la qual el capitalisme desenvolupa les forces productives. Ens referim al menyspreu per la naturalesa característic de la gestió de l’agro-negoci des de fa dècades, al persistent procés de destrucció de la salut pública típic del neoliberalisme, al desdeny per la recerca epidemiològica i les orelles sordes enfront d’alertes sobre possibles epidèmies de nous coronavirus amb potencial d’emergència en humans [1]. La segona força: la feblesa llegada per les característiques de la recuperació post crisi 2008/2009. Una fragilitat que es ve expressat des de fa més de deu anys en dos grups de factors que, com veurem, resulten complementaris. D’una banda, l’apagat creixement del comerç mundial −una tendència molt anterior a les mesures proteccionistes de Trump−, el de la inversió en capital fix i el de la productivitat del treball −malgrat el desenvolupament impactant de les noves tecnologies. I, per l’altre, l’encès creixement dels deutes tant privats com públiques.

La pandèmia, per part seva, actua com una sort de substància paralitzant que s’estén pels canals establerts per la pròpia globalització, gairebé com una “venjança del destí”. La falta de preparació sanitària va exigir detenir l’economia −i en particular el flux internacional de persones i productes− per temor a un col•lapse en els sistemes de salut, una catàstrofe humanitària i la pèrdua del control per part dels Estats. La paralització sacseja al conjunt de les economies però colpeja amb particular virulència sobre els sectors més internacionalitzats: les cadenes globals de valor −modalitat en la qual destaquen particularment les empreses electròniques, automotrius i químiques− d’una banda, i els sectors de serveis com ara el turisme, l’aviació, l’hoteleria o la gastronomia, per l’altre. El quasi congelament de l’economia repercuteix, naturalment, sobre el sector petrolier, víctima al seu torn de l’aguda competència internacional entre Aràbia Saudita, Rússia i els Estats Units, en particular.

El que s’ha dit fins ara −a manera d’introducció− il•lustra part de la dinàmica present però, en un sentit, ja és passat. El que ens interessa particularment tractar aquí és la manera en la qual aquests punts crítics esmentats es troben entrellaçats i entren a jugar amb les febleses llegades per l’altra “força” és a dir, per les condicions del post Lehman [2]. Dit d’una altra manera, ens interessa abordar les dinàmiques que pot adquirir la crisi seguint els seus nuclis crítics així com deixar plantejats de la manera més explícita possible els grans interrogants i contradiccions que tenyeixen al futur.

Deutes corporatius: la baula feble

Existeix una coincidència estrident entre els sectors de l’economia més colpejats pel xoc pandèmic i els deutes corporatius no financers. Com a antecedent, cal tenir en compte que a diferència de la crisi de 2008/9 la major part del deute del sector privat no es concentra en l’actualitat en crèdits immobiliaris i hipotecaris sinó en crèdits al sector empresarial. Segons testimonia un article de Financial Times sobre la base de dades de l’OCDE, les empreses van acumular deute barat durant tota una dècada, elevant l’estoc global de bons corporatius no financers a un màxim històric de 13,5 bilions de dòlars a finals de l’any passat o el doble de la suma corresponent a desembre de 2008 en termes reals. Al seu torn i segons estimacions de la Reserva Federal nord-americana, el deute corporatiu als Estats Units es va incrementar des de 3,3 bilions de dòlars abans de la crisi de 2008/9 a 6,5 bilions en 2019. la Xina i els Estats Units encapçalen per lluny el rànquing global dels deu països amb major deute corporatiu no financera. Segons l’esmentat article de Financial Times, la causa d’aquest fenomen resideix en el fet que a causa de la baixa de les taxes d’interès post Lehman implementades pels bancs centrals, els rendiments dels bons governamentals més segurs es van esfondrar i els inversors van trobar els préstecs a empreses més riscos com una manera d’obtenir beneficis. També s’indica allí que aquest univers es troba dividit entre prestataris de nivell intermedi que fins fa uns mesos podien continuar manllevant i anar reemborsant deutes i prestataris “zombis” −una de cada sis empreses estatunidenques− que encara que sense obtenir guanys suficients per a cobrir els pagaments d’interessos, podien continuar ajornant la crisi mentre els mercats de deute continuessin permetent-los refinançar. En una altra article del Financial Times pot llegir-se que empreses com Alphabet, Apple, Facebook i Microsoft comptaven amb un total de 328 mil milions de dòlars en efectiu a finals de 2019. Qüestió que suggereix que aquest tipus d’empreses actua en els fets com a prestador d’altres sectors que concentren gran part del deute inclosos aquells que pertanyen a l’anomenada “vella economia”. L’article de Financial Times, també assenyala que el canvi en la mena d’endeutament de les empreses resulta en certa manera menys riscós per al sistema financer en el seu conjunt, pel fet que els bancs no estan tan exposats al deute corporatiu com les entitats d’inversió de la mena de companyies d’assegurances, fons de pensions o fons mutus. Dit això, no obstant això, alerta que les entitats bancàries no podrien escapar a un col•lapse més ampli que acabi augmentant els impagaments dels seus crèdits.

Tot aquest esquema és el que emergeix com un una bomba de temps en córrer de la crisi deslligada pel Covid-19. En principi, cal tenir en compte el 50% del deute corporatiu global està qualificada com BBB per agències com Moody’s, S&P o Fitch. Això significa que si bé es tracta de bons que es consideren “Investment grade” −o, “de qualitat”− resulten els pitjors dins d’aquest univers pel que una baixa de qualificació els col•loca directament en el terreny de “bons escombraries”. Per al cas dels Estats Units, mentre el 40% d’aquest deute posseeix qualificació BBB, el 22% pendent de pagament inclou “bons escombraries”. És a dir que gairebé dues terceres parts dels bons pertanyen a companyies amb un risc més alt de default, entre ells molts minoristes [3]. I succeeix que no sols el deute de les empreses amb vulnerabilitats prèvies es troba amenaçada sinó també la que anteriorment es veia com relativament sòlida. D’una banda, exhibeixen una gran vulnerabilitat les empreses que sofreixen cancel•lacions massives com les hoteleres o d’aviació. Una qüestió que inclou des d’empreses de creuers minoristes fins a gegants com Carnival i Royal Caribbean, titans de l’aviació com Boeing i American Airlines o de l’hoteleria com la nord-americana Ryman Hospitality Properties. D’altra banda, les companyies energètiques nord-americanes molt dependents de preus elevats del petroli ja es trobaven en la cornisa i estan acusant un fort cop amb preus a futur que van aconseguir nivells negatius. No obstant això, l’univers amenaçat resulta encara major. Les empreses automotrius, les d’electrònica i les companyies químiques romanen vulnerables a causa de les interrupcions en les cadenes de subministrament. També les empreses de lloguer d’automòbils o els grans operadors de cinema com l’estatunidenca National Amusements, entre moltes altres ja van veure els seus deutes degradats a terreny negatiu. També, amb tota seguretat els bancs solucionaran primer a les grans corporacions per la qual cosa és probable que les petites i mitjanes empreses resultin les més castigades. Una qüestió inquietant pel fet que les últimes solen ser baules crucials en la cadena de subministrament pel que si es trenquen els vincles resultarà molt més difícil una posterior recuperació. Per descomptat, també es tracta d’una oportunitat per a una major concentració de capital mitjançant l’adquisició d’aquestes petites i mitjanes empreses per les grans [4].

Donat aquest escenari −tot i que a diferència de la crisi 2008/9 la situació de la banca es manté estable− els deutes corporatius constitueixen un de les baules febles més significatives. El risc d’una sèrie de fallides en cadena que acabi repercutint sobre els bancs, penja com una Espasa de Dàmocles. Situació que es planteja en un context en el qual ja amb el succeït fins al moment, la contracció del PBI mundial −en la visió optimista del FMI− es calcula en un 3% i el pronòstic de caiguda del comerç mundial oscil•la en un ampli marge, segons l’OMC, d’entre un 13 i un 32%. A més i per només considerar el cas paradigmàtic dels Estats Units, en el millor dels casos l’economia sofriria una contracció del 6% en 2020 i els pronòstics de desocupació oscil•len entre un esgarrifós 16 i 20%. Totes dades que −excepte en el cas del comerç mundial amb pronòstic encara obert− superen àmpliament els valors de caiguda de la crisi de 2008/9. En aquest context, els estímuls sense precedents històrics que −entre mesures monetàries i fiscals− superen als Estats Units els 5 bilions de dòlars i que en termes de mesures fiscals representen el 30% del PBI a Alemanya i Itàlia i prop del 20% a Espanya, tenen l’objecte d’evitar aquest entrellaçament explosiu entre els efectes de la pandèmia i una de les vulnerabilitats més inflamables del post Lehman. També a diferència de la crisi de 2008/9, les actuals mesures d’intervenció estatal no tenen per objecte −no podrien tenir-ho− una reactivació de l’economia sinó una contenció de la caiguda. La continuïtat de la paralització econòmica pot, no obstant això, resultar més poderosa que els estímuls i és per això que la majoria dels governs intenta sortir de les “quarantenes” amb conseqüències desconegudes en termes sanitaris. Donades les circumstàncies, la “dialèctica” entre pandèmia i economia emergeix com una de les majors incerteses del moment deixant a molts analistes −segons la ironia de Michel Husson− sense lletres de l’abecedari per a “escriure” l’avenir.

El sentit profund dels deutes

Tornant als deutes corporatius no financers, interessa anar més enllà de les seves causes immediates. El creixement accelerat d’aquesta mena de deute durant els més de 10 anys transcorreguts des de l’inici de la recuperació post Lehman constitueix, francament, gairebé un mirall de l’escàs creixement de la inversió en capital fix. Vincle que representa un símptoma profund de la coexistència entre grans masses de liquiditat d’una banda, i escasses fonts per a la inversió lucrativa, per l’altre. Una contradicció que en gran part es “resol” a través del creixement del deute corporatiu com una destinació privilegiada i altament especulatiu d’aquestes grans masses de liquiditat. Volums originats ja sigui en empreses de forta rendibilitat i casa matriu en països d’alts ingressos −formulem més amunt l’exemple d’Alphabet, Apple, Facebook i Microsoft−, com en els propis programes de facilitats quantitatives dels Bancs Centrals que van rescatar a la banca privada durant la passada crisi o en les extremadament baixes taxes d’interès que regeixen en el “centre” capitalista des de fa més d’una dècada, entre altres. Com diu el geògraf marxista David Harvey, la conversió dels diners excedents que demanda la seva “lliura de carn futura” es duu a terme dins de les institucions financeres [5]. Aquestes institucions com els fons d’inversió, de pensió i també bancs, entre altres, canalitzen el crèdit cap a empreses −moltes de les quals llancen escasses o nuls guanys reals− però que utilitzant els diners per a la recompra de les seves pròpies accions eleven el seu preu de manera artificial incrementant el valor de la companyia i atraient majors masses de capital. Les empreses d’innovació tecnològica denominades unicorns que no llancen guanys però es revaloritzen gràcies a les constants aportacions de capital i que ja venien perdent dinamisme [6], constitueixen un exemple d’aquesta mena d’operacions. Tot un sistema que constitueix un embull gairebé insondable d’apostes especulatives i creació de dependència a través dels diners de crèdit, edificat sobre l’escassetat de fonts reals per a la inversió.

La relació entre escassetat de fonts d’inversió i creixement del deute −no sols de la privada corporativa no financera sinó també de la pública [7] que juntament amb la primera representen més del 80% de l’augment extraordinari del deute total en l’última dècada i també els deutes de les famílies− té molt a dir sobre els límits actuals del capital per al seu auto-reproducció. Una qüestió que posseeix la particularitat de “inquietar-nos” no sols als marxistes sinó a bona part del “mainstream” neokeynesià. En un article recent, Martin Wolf es pregunta per què l’economia global actual es va tornar tan dependent del deute i es respon que expressa un “desig excessiu d’estalviar” relatiu a les “oportunitats d’inversió”. Wolf agrega que l’augment de la desigualtat als Estats Units es va traduir en un gran increment en el “estalvi” de l’1% superior de la distribució de l’ingrés que no es correspon amb un augment de la inversió. Per contra, afirma, la taxa d’inversió ve caient malgrat la disminució de les taxes d’interès reals. Un aspecte que, agreguem, està en la base del fenomen conegut com a “histèresi” que dóna compte de la incapacitat de l’economia de tornar als nivells de funcionament previ a la crisi malgrat les grans masses dineràries introduïdes pels Bancs Centrals. Un element característic de l’última recuperació i fonament de la tesi de l’estancament secular. Per part seva, David Harvey plantejava −uns anys abans de la crisi actual− que el creixement acumulatiu ininterromput enfront de la creixent escassetat d’oportunitats d’inversió rendible, exerceix una intensa pressió sobre la forma de capital que pot augmentar sense límits els diners a crèdit. En aquest context Harvey també desenvolupa el concepte de “servitud per deutes” com el mitjà preferit del capital per a imposar la seva forma particular d’esclavitud a través de préstecs predadors tant als treballadors com a altres capitalistes i als propis Estats [8].

Aquest sentit profund de l’increment de deutes predadors com contra cara de la progressiva escassetat de fonts lucratives per a la inversió va tenir la seva primera gran expressió en la crisi de 2008/9, emergint després sota la forma de la gran feblesa de la recuperació post Lehman que els neokeynesians defineixen amb els termes de “histèresis” o “estancament secular”. Es tracta, més precisament, de la crisi del capitalisme en el seu format neoliberal així com de les qualitats específiques de la internacionalització financera i productiva que el van caracteritzar. De fet, mentre la baixa inversió explica el lent creixement de la productivitat del treball −malgrat els grans avanços tecnològics−, l’ensopit creixement del comerç mundial es presenta, al seu torn, com un dels factors explicatius de la baixa inversió [9]. La tempesta del Covid-19 es desenvolupa sobre aquest escenari inhòspit que ja venia commogut no sols per la feblesa econòmica sinó per profundes crisis polítiques i inestabilitats geopolítiques. Les configuracions que puguin establir-se en el període pròxim constitueixen un dels interrogants més complexos i interessants a dilucidar.

Què ve després?

La manera en la qual es configuri l’escenari en el període pròxim immediat depèn en bona part dels temps de la pandèmia i de les capacitats per a controlar-la. El pronòstic més optimista el brinda −com és habitual− l’FMI considerant que la malaltia resulta doblegada en el semestre vinent i que els danys de la crisi econòmica no superen les tendències que estan a la vista. En un context d’aquestes característiques, auguren un creixement econòmic mundial del 5,6% per a 2021. Un número que, encara que sembli elevat, és en realitat molt baix perquè en incloure la recuperació de la caiguda del 3% per a l’any en curs se situa, com l’assenyala el propi FMI, per sota de la tendència estipulada prèviament a la crisi. És a dir, un escenari de “histèresi” −en els termes neokeynesians− més agut que el que va caracteritzar la recuperació de l’última dècada. L’FMI, per descomptat, considera escenaris molt pitjors encara que els hi reserva.

Si bé l’escenari anterior no pot descartar-se, és probable que la situació resulti més intricada. El desenvolupament de la malaltia i el seu control relatiu es produeix per regions, qüestió que −més enllà de l’esdevenir de les tensions geopolítiques− implica desigualtats que compliquen una convergència. L’inici, per exemple, de l’aparent recuperació de l’economia coincideix amb el pitjor moment de la pandèmia i la crisi als Estats Units. A més, resulta impossible afirmar que la major part de les economies que comencen a intentar tornar a la normalitat es trobaran exemptes de rebrots. Pel que podrien estar exposades a recuperacions i noves caigudes que sumat a les desigualtats internacionals, configurin un escenari desigual, incert i encara més ressagat en termes de recuperació econòmica [10]. D’altra banda, assenyalant que l’abandó dels bloquejos constitueix un procés i no un esdeveniment, un article de The Ecomomist, incorpora el concepte de la “economia del 90%”. És a dir, una situació en la qual per temor a contagis i rebrots −fins que no es descobreixi la vacuna o es dissipi la por− l’economia no pugui tornar per complet a la normalitat, considerant un menor consum de bars, restaurants, hoteleria, viatges i transport públic, entre altres rúbriques. Considerant aquest escenari general, de cap manera pot descartar-se que en un embull de rebots i reculades i impossibilitat de tornada a la normalitat, la baula feble del deute corporatiu acabi finalment explotant i de lloc a una recessió molt més profunda fins i tot que el que mostra la tendència fins al moment.

D’altra banda, el rumb de la Xina i la seva economia emergeix com a gran incògnita que alhora condiciona els possibles escenaris esdevenidors. Encara que es parla d’una recuperació a major velocitat que l’esperada, el creixement del PBI xinès pronosticat per a l’any en curs −sempre sobre la base de l’escenari més optimista− a penes supera l’1%. És complex suposar que en aquestes condicions pugui jugar el mateix rol de motor internacional de l’economia real que va desenvolupar enfront de la crisi de 2008/9. El pla d’estímul fiscal d’aproximadament 600 mil milions de dòlars que en aquell moment va determinar un molt sòlid rebot de la seva economia, s’enfronta a contradiccions com la sobre-inversió interna, la sobre-capacitat i el sobre-endeutament −encara que en iuans, és cert−, absents en aquell moment. De totes maneres, res està dit encara. la Xina és una economia nova i encara després de la crisi pot recobrar vigor. El distintiu és que, en el cas que això succeeixi, prendrà gairebé amb seguretat un format molt diferent al dels primers anys posteriors a la crisi de Lehman. Com a mínim és esperable una major confrontació pels espais mundials per a la inversió de capital que impliqui una intensificació de la baralla per zones d’influència.

Finalment la qüestió Xina condueix a esbossar almenys unes breus línies sobre la destinació de la “globalització”. El nivell de dependència de les economies nacionals respecte de la internacionalització del capital i les anomenades cadenes de valor resulta molt elevat. De fet, la pandèmia va fer visible que els Estats Units depèn de la Xina per al seu proveïment de medicaments elementals i implements bàsics de salut. L’estancament de la globalització que, com assenyalem, porta una mica més d’una dècada i el seu qüestionament que va adquirir formes polítiques i econòmiques durant els últims anys, es manifesta més explícitament ara com un problema de “seguretat nacional”. L’alt grau d’internacionalització de les fraccions de capital dominant aprofundeix la seva contradicció amb l’estructura dels Estats nacionals que, en última instància, els garanteixen les condicions globals i locals per a l’acumulació. Sense cap dubte hi haurà pressions per al desarmament de determinades cadenes de globals de valor en particular en el que té a veure amb el sector salut i amb seguretat es produiran modificacions en determinades àrees. No obstant això, per a plantejar-se en una escala major un problema −que estarà tenyit, a més, per l’any electoral nord-americà− és necessari tenir en compte almenys tres factors. El primer, la resistència del capital més concentrat enfront de pressions contràries a la internacionalització. El segon, que per a re-industrialitzar i rearmar la producció als països centrals seria necessari conquistar en el “centre” salaris com els que les grans transnacionals nord-americanes i d’altres països obtenen, com a mínim, a la Xina. El tercer, és que el desarmament de les cadenes de valor −una configuració extremadament complexa i fins i tot difícil de percebre pels investigadors− implicaria una inversió massiva de capital en el centre és a dir, superar una de les febleses més profundes durant l’última dècada i mitja. Recordem que el major procés d’inversió en noves tecnologies estalviadores de treball als països centrals durant els últims quaranta anys, va tenir lloc durant la dècada del ‘90 i els primers anys ‘2000 en forma complementària a la deslocalització del treball manufacturer amb destinació a Mèxic, el Sud-est Asiàtic, els països d’Europa de l’Est, l’ex URSS i la Xina [11]. Existeix una contradicció aguda en la divisió internacional del treball establerta durant tot aquest últim període, però la seva transformació dista molt de solucions senzilles.

Per a acabar, resulta evident que dins d’aquestes complexitats s’inscriuen les polítiques en curs per a avançar cap a un aprofundiment de la flexibilització laboral. Un atac que a mesura que les condicions recuperin certa normalitat haurà d’enfrontar la continuïtat dels processos de lluites de classes que van emergir com a característica més significativa del món pre-pandèmia. De fet, aquesta crisi va mostrar el rol categòric del treball humà com a motor de l’economia. Els avanços de la tècnica són molt profunds però encara continuen sent complementaris. En el període pròxim, a més d’enfrontar els atacs a les condicions laborals, estarà plantejat per a la classe treballadora inscriure en el seu programa la baralla per qui s’apropia dels avantatges de les noves tecnologies: si els grans capitals, augmentat l’explotació i els patiments, o les grans majories, millorant les condicions de l’existència humana.

NOTES Al PEU

[1] Ver, Malamud, Andrés, “La globalización en peligro”, Le Monde Diplomatique, N°250, 4/2020 y Wallace, Rob, Liebman, Alex, Chavez, Luis Fernando y Wallace, Rodrick, “El Covid-19 y los circuitos del capital”, Ideas de Izquierda, 29/3/2020.

[2] Ens referim al període obert darrere la fallida del banc d’inversió Lehman Brothers, el setembre de 2008, que va provocar l’expansió a nivell internacional de la recesió que havia comenzat als Estats Units l’any anterior.

[3] Lund, Susana, “¿Estamos en una burbuja de deuda corporativa?”, Proyect Syndicate, 19/06/2018.

[4] Informació extreta de “Will the coronavirus trigger a corporate debt crisis?”, Financial Times, març 2020.

[5] Veure, Harvey, David, Marx, El capital y la locura de la razón económica, Buenos Aires, Akal, 2019.

[6] Veure, Srnicek, Nick, Capitalismo de Plataformas, Buenos Aires, Caja Negra, 2018.

[7] Veure, Bach, Paula, “Crisis económica mundial: ¿escaparán los espíritus subterráneos?”, Ideas de Izquierda, 3/2020.

[8] Harvey, David, ob. cit.

[9] Veure, Bach, Paula, ob. cit.

[10] Veure, Husson, Michel, “¿Rebote o caída?”, A l’encontre, 4/2020, disponible en línia i Roberts, Michael, “The scarring”, thenextrecession.wordpress.com, 5/2020.

[11] Veure, Bach, Paula, “¿Fin del trabajo o fetichismo de la robótica?”, Ideas de Izquierda 39, julio 2017.




temes relacionats

Pandèmia   /    Crisi coronavirus   /    Crisi econòmica   /    Economia   /    Xina   /    Estats Units   /    Internacional

Comentaris

Comentar