Durant la tardor passada, la joventut va tenir un enorme pes en les mobilitzacions contra la sentència del procés. Les universitats es van buidar durant diversos dies, els carrers es van omplir i els Mossos d’Esquadra van reprimir.
Els enfrontaments amb la policia o els esbroncs a Rufián eren símptoma de la ràbia motivada pel fracàs d’una via marcada pel seguidisme a ERC i al PdeCat. El malestar va ser en augment a mesura que creixia la repressió per part dels cossos de seguretat dirigits pel propi Govern. Ja no hi havia excuses, ja no era només l’estat espanyol, sinó que els partits que es consideraven aliats ordenaven la repressió.
Així, un sector de la joventut independista es va enfrontar al govern central i a la Generalitat. Mesos més tard i en un context de pandèmia, aquests mateixos governs i els partits que els integren avui són els responsables de la gestió que ha deixat milers de morts a Catalunya i la resta de l’Estat.
Des de l’angle estatal, la defensa de la unitat nacional era utilitzada per a ocultar les reformes laborals, les lleis d’estrangeria, les privatitzacions, les retallades en sanitat i una infinitat de polítiques neoliberals per part dels governs de torn. Amb l’arribada de la pandèmia, els discursos d’unitat del país anaven dirigits a situar-nos a tots en el mateix bàndol, mentre el govern del PSOE i Unidas Podemos finançava ERTOs (alguns encara sense cobrar) i es negava a intervenir la sanitat privada al 100%, sense si més no sufragar la més mínima despesa amb un impost extraordinari a les grans fortunes. Ràpidament, el nombre de morts en els barris més pobres i l’augment dels acomiadaments van deixar clar que no tots estàvem pagant la crisi per igual.
Ara bé, la situació a Catalunya no va ser diferent abans de la pandèmia ni tampoc ho ha estat després. Mentre PdeCat i ERC advocaven per la unitat de l’independentisme, poc semblaven importar els anys de retallades, privatització dels serveis públics i més polítiques a la mesura de la burgesia catalana. Una vegada recuperades les competències després de l’estat d’alarma, els rebrots van mostrar les conseqüències d’aquesta línia i de la seva continuació en plena crisi sanitària. Subsidi a les patronals, falta de rastrejadors, acomiadaments de personal extra contractat durant el pic de la pandèmia, contractació de Ferrovial per a tasques associades al seguiment dels casos de covid… Tot això ha donat com a resultat que els primers rebrots siguin en zones agrícoles amb gran participació de treballadors migrants sense condicions de seguretat i higiene, com el cas dels voltants de Lleida, i focus de contagi prop de Barcelona en alguns dels barris més precaris d’Hospitalet, com Torrassa, Collblanc i La Florida.
Davant aquest escenari, els missatges de responsabilitat individual tornen a prendre pes en els discursos de la Generalitat i del govern central. Per descomptat que hem de prendre precaucions individualment, però si els rebrots es donen en barris populars i en zones lligades a la precarietat, hi ha un element que no podem obviar i que va més enllà: les condicions precàries d’habitatge i treball d’una gran majoria no són un problema de responsabilitat individual.
Per això, hem de tractar de recuperar aquell esperit de la joventut catalana que va participar en les mobilitzacions contra la sentència: ni amb els partits del Règim del 78, ni amb els tradicionals de la burgesia catalana. La pandèmia i el procés han deixat clar que la unitat nacional que pretén el Congrés d’Espanya i la unitat nacional amb els partits que representen els interessos de les patronals catalanes no donaran resposta als problemes de la classe treballadora i els sectors populars.
