Política Estat espanyol

DECLARACIÓ CRT

#Coronavirus. Quines mesures necessitem perquè els de sempre no paguem aquesta crisi?

El govern anuncia un pla contra el coronavirus que deixa sense resposta com es reforçarà el sistema públic de salut que ja es troba a la vora del col·lapse a les localitats més afectades, qui cuidarà dels nens o què passarà amb baixes, acomiadaments i suspensions. Per què no tocar els beneficis de les grans empreses en aquesta situació d'emergència?

dimecres 11 de març| edició del dia

La crisi del coronavirus està portant al nostre sistema públic de salut al col·lapse, en particular els serveis d’UVI i UCI. Des del govern es vénen anunciant mesures per a contenir l’expansió sense aconseguir-ho. Algunes d’elles ja suposen un greu trastorn en la vida de milions de persones, com el tancament de centres educatius en la comunitat de Madrid, Vitòria i La Rioja, i altres que es preveu que tinguin en el curt termini conseqüències econòmiques negatives.

El passat dimarts el president de Govern, Pedro Sánchez, va comparèixer per a anunciar-ne algunes més: reduccions horàries per a conciliar la vida laboral, flexibilitat laboral i ajudes a les empreses, van ser els eixos de la seva intervenció.

A més de la greu crisi soci-sanitària, una crisi social i econòmica també s’està instal·lant. Com en la de 2008, la pregunta de qui pagarà la crisi torna al debat públic.

Per un pla d’emergència per a contenir l’epidèmia i evitar el col·lapse del sistema públic de salut

Aquesta emergència soci-sanitària pot portar al col·lapse a un sistema públic de salut que arrossega una dècada de retallades i privatitzacions. És urgent un pla d’inversions que eviti el col·lapse del sistema sanitari i pugui contenir l’expansió del coronavirus en els pròxims dies i setmanes. Per a això, caldrà revertir les retallades, que el PSOE ha continuat mantenint, situant la despesa 6 dècimes per sota que al 2011.

Cal implementar tots els recursos i contractar el personal necessari de manera immediata, especialment en unitats UVI, UCI i respiradors artificials i reobrir tots els llits tancats, obrir noves i contractar a tots els llicenciats, diplomats i graduats sanitaris a l’atur.

Cal implementar tots els recursos i contractar el personal necessari de manera immediata, especialment en unitats UVI, UCI i respiradors artificials, com estan assenyalant els mateixos professionals. Per a això caldria reobrir tots els llits tancats i obrir-ne de nous; la contractació de tots els llicenciats, diplomats i graduats sanitaris en atur; la jornada completa de tots aquells que estan contractats per hores que ho desitgin; i la dotació de tots els mitjans de diagnòstic, protecció i atenció necessaris. A mig termini és necessari elevar els fons dedicats al sistema nacional de salut fins almenys el 9% del PIB -la mitjana de la UE-.

En una dècada de retallades s’han perdut prop de 21.000 milions en inversió, uns 9.000 metges i més de 5.000 places hospitalàries i segons l’Enquesta de Població Activa encara hi ha més de 80.000 treballadors sanitaris en atur. La gran beneficiada d’aquesta dècada ha estat la sanitat privada que ja representa el 30% del total. Les externalitzacions de serveis, proves diagnòstiques i la introducció de la gestió privada, ha fet enriquir-se a aquesta patronal que viu a costa de la nostra salut i mou 30.000 milions a l’any.

Per això, per a evitar el col·lapse que ja adverteixen els seus treballadors, com el Sindicat d’Infermeria de Madrid que ha denunciat l’estat de “cansament extrem”, és necessari intervenir també sobre la sanitat privada. La mateixa organització de consumidors FACUA ha plantejat una mesura essencial: que el govern intervingui tots els recursos de la sanitat privada per a posar-los al servei de la xarxa pública. És urgent i necessària la posada sota control públic de tots els hospitals i clíniques privades, així com de totes les empreses productores de material sanitaris i tota la industria farmacèutica.

Mentre els índexs borsaris es desplomen, empreses com l’espanyola PharmaMar han pujat un 15%, com altres multinacionals del sector -més de 30- que es troben ara competint entre si per veure qui aconsegueix primer la vacuna i la corresponent patent, en comptes de cooperar i posar tots els recursos disponibles per a aconseguir la més ràpida solució.

Finalment, tot aquest procés de reestructuració i rellançament de la sanitat pública hauria d’estar dirigit per comissions formades per les organitzacions sindicals i professionals, comitès d’empresa, associacions de pacients i usuaris, que garanteixin un sistema de salut al servei de les necessitats de la classe treballadora i els sectors populars.

Davant el tancament de centres educatius: llicències pagades per a la cura de menors

Una de les primeres mesures que commociona a les famílies assalariades és el tancament de tots els centres educatius des dels 0 anys fins a la universitat. Fins ara la mesura s’ha aplicat a Vitòria i poblacions pròximes, La Rioja i Madrid. Només en aquesta última més d’1 milió de menors quedaran sense classes a partir d’aquest dimecres 11.

Es tracta doncs de mesures preses sense atendre les seves conseqüències directes en els sectors més humils, que s’acompanyen d’altres que freguen el ridícul. Com les recomanacions del Govern basc de viatjar en transport públic deixant un metre de distància, sense considerar que, sense un augment de les flotes de bus, metro i rodalies, i una reducció de les freqüències continuarem viatjant amuntegats a les hores punta.

És urgent establir com a obligatori que totes les empreses permetin el gaudir de llicència amb sou a un dels membres de la unitat familiar per a la cura de menors.

El tancament dels centres escolars és una mesura que colpeja de ple a les famílies treballadores, les que no poden pagar un servei de cangur i tenen els treballs més precaris, on ni el teletreball -que fins abans d’aquesta crisi a penes representava un 4,3% de les ocupacions- ni la conciliació d’horaris són possibles. Les dificultats per a atendre els seus fills poden tenir conseqüències encara més greus, si finalment s’acaba recorrent a avis i àvies. Es tracta de deixar a una de les poblacions de major risc passant hores i hores amb un dels sectors més asimptomàtics dels infectats, els nens, però igualment transmissor.

Totes aquestes conseqüències es descarregaran de manera primordial sobre les espatlles de les dones d’aquestes famílies. El govern, que es vana de “feminista”, ha aprovat mesures per a mitigar-les, que resulten totalment insuficients.

Fins ara l’única cosa que s’ha anunciat és “facilitar la reducció de jornada”, sense aclarir quin grau d’obligació tindran les empreses per a acatar-la i si això implicarà reducció salarial, tal com dicta la legislació vigent sobre mesures de conciliació familiar. Aquest dimecres han avançat també que estudien l’aprovació d’una prestació, sense assenyalar la quantia, però sí que, en cap cas serà a càrrec ni de les empreses ni de les seves mútues.

És urgent establir com a obligatori que totes les empreses permetin el gaudi de llicència amb sou a un dels membres de la unitat familiar per a la cura de menors. Una llicència que no hauria d’implicar cap mena de perjudici ni reducció salarial, com succeeix amb les baixes mèdiques o les excedències per a la cura de familiars.

Una altra qüestió important és atendre les condicions laborals de les persones que cuiden a nens, persones majors i malalts: treballadores de la llar, cuidadores a domicili i cangurs, en la seva majoria són dones i immigrants les que cobreixen aquests llocs. En aquests dies s’està multiplicant la demanda d’aquests treballs, en condicions d’extrema precarietat i sense condicions sanitàries adequades.

Prohibició dels acomiadaments, 100% de salari en baixes, confinaments i suspensions, no consumir la desocupació i reducció de la jornada laboral sense disminució salarial

Els efectes del coronavirus sobre l’economia mundial s’estan fent sentir en les Borses i l’agudització dels aires recessius. En països com l’Estat espanyol -que fins ara es vanava d’esquivar-los però que es troba al costat d’Itàlia en el centre de la crisi actual europea- la recessió pot tenir un impacte immediat en destrucció d’ocupació i suspensions en sectors claus de l’economia.

Ens referim en primer lloc a tots els sectors del sector privat que comencen a veure’s afectats com l’hostaleria o espectacles. L’Ajuntament de Madrid anunciava aquest dimarts el tancament de tots els teatres. Per part seva, el turisme representa el 15% del PIB i ha generat el 20% de les ocupacions, després de la crisi de 2008, la majoria d’una gran precarietat. La Confederació Empresarial d’Hostaleria parla ja d’una caiguda del 15% de les vendes. En el sector aeri en aquests dies s’ha produït una baixada del 2,3% del nombre de vols, quelcom que es preveu s’agreugi. Air Europa ha anunciat un ERTE després de la decisió de l’anul·lació dels vols amb Itàlia. Segons l’FMI s’espera una reculada, en el sector aeri internacional, similar al viscut després dels atemptats del 11S.

Són necessàries mesures com la prohibició dels acomiadaments, que en les baixes, confinaments i suspensions es garanteixi el 100% del salari sense consumir l’assegurança de desocupació i la reducció de la jornada laboral sense minvament de sou als sectors més afectats.

En el sector hoteler s’ha vist reduir les reserves que són habituals des d’aquests mesos per a les vacances de Setmana Santa i estiu, i un 75% de les empreses estan sofrint cancel·lacions. Només la cancel·lació dels viatges de l’IMSERSO anunciada pel ministre de Sanitat, suposa una reducció en la contractació de 900.000 places menys. Els acomiadaments i, sobretot, la no contractació a l’inici de temporada, deixaran a desenes de milers al carrer.

Un altre gran afectat comença a ser el sector de l’automòbil, que suposa el 5% del PIB i el principal motor industrial. Diverses empreses han anunciat que poden quedar-se en les pròximes setmanes sense subministraments de peces provinents de la Xina davant la paralització d’aquestes fàbriques. La Volkswagen de Navarra ha preanunciat un possible ERTE per als pròxims dies, la SEAT de Martorell afirma que només podrà aguantar fins a començaments d’abril i altres auxiliars, com Denso o Fujitsu que exporten per a Toyota des de Màlaga, es troben en una situació similar. Els sindicats adverteixen que, de seguir així, els anuncis de suspensions poden produir-se en cadena i de manera massiva.

El govern no ha anunciat cap mesura per a atendre aquesta imminent onada d’acomiadaments i suspensions, a l’espera de negociar-les amb la patronal i els sindicats aquest dijous. Només aquells treballadors directament afectats pel virus o per confinament, podran acollir-se a una baixa per accident laboral, quelcom que implica una rebaixa del 25% dels seus ingressos. Davant aquest escenari són necessàries mesures molt més contundents, com la prohibició de tots els acomiadaments, que en cas de baixa o confinament i de suspensions (ERTEs) per restriccions sanitàries o impossibilitat de continuar amb l’activitat, es garanteixi el 100% del salari i sense consumir l’assegurança de desocupació i la reducció de la jornada laboral sense minvament de sou, especialment en aquells sectors que vegin caure la seva activitat per a conservar els llocs de treball.

Qui ha de pagar el cost d’aquestes mesures?

La crisi de 2008 la vam pagar la classe treballadora i els sectors populars en forma d’acomiadaments massius, retallades, contra-reformes i un dèficit fiscal per a rescatar a les grans empreses i la banca, que ha quedat com a hipoteca per a tres generacions.

En aquesta ocasió passarà el mateix? hi ha una altra alternativa? Síi, que les mesures d’emergència i els seus costos econòmics i socials recaiguin sobre els grans capitalistes i no sobre les majories socials. Però això sembla que està fora de l’agenda de Sánchez i Iglesias si ens atenim als anuncis fets fins ara.

Mesures com les que proposem podrien ser un primer paquet d’emergència per a contenir les conseqüències col·laterals de l’impacte del virus i garantir les mesures sociosanitàries per a combatre’l.

Els diners necessaris per a abordar aquesta crisi hauria de sortir d’impostos a les grans fortunes, als beneficis empresarials i mesures com la nacionalització sense indemnització de sectors com la banca.

La patronal, per la seva part ja ha sortit amb les seves pròpies receptes; vol aprofitar la crisi per a treure profit. Reduir cotitzacions a la Seguretat Social i l’Impost de Societats, que es facilitin els ERTE i assumeixi tot el cost salarial l’Estat o anul·lar el preavís de 15 dies per a presentar EROs, són algunes de les seves principals propostes. El govern de moment no les ha fet seves al complet, encara que s’ha mostrat obert a les rebaixes d’impostos i cotitzacions. També han filtrat als mitjans que no es plantegen derogar enguany res del llegat d’ajustaments del PP i el més probable és que es prorroguin els Pressupostos de Mariano Rajoy.

La patronal té molt clar d’on sortirien els fons per al seu pla davant el coronavirus: de la butxaca de la classe treballadora, els diners públics i la ja gairebé fallida Seguretat Social, que ha passat d’un fons de reserva de 60.000 milions en 2009 a 1.500 en l’actualitat.

La classe treballadora ha d’aixecar un programa oposat al dels capitalistes, que plantegi d’on haurien de sortir els recursos per a finançar mesures d’emergència com les que proposem.

Els mateixos que volen exhaurir els nostres salaris directes, indirectes i pensions, han vist com els beneficis empresarials pujaven una mitjana d’un 13% anual en els últims 6 anys, acostant-se al mig bilió d’euros. És sobre els beneficis d’aquests grans capitalistes on cal posar l’ull i lluitar per impostos a les grans fortunes, als beneficis empresarials i la nacionalització sense indemnització de sectors com la banca, que en el seu últim rescat es va emportar 42.000 milions de diners públics. Només les empreses de l’IBEX35 van guanyar en 2018 38.187 milions d’euros i els cinc majors patrimonis -Amancio Ortega, Rafael del Pino, Juan Roig, Sandra Ortega i Sol Daurella- sumaven en el 2019, 104.890 milions d’euros.

És d’aquí i no de les nostres butxaques, d’on han de sortir els recursos necessaris per a atallar aquesta nova crisi social, econòmica i sanitària.

Només així podrem garantir fons suficients per als permisos retribuïts, ajudes a la manutenció de menors o el 100% del salari en cas de suspensió; altres que evitin la fallida i la ruïna de sectors intermedis com els autònoms o petits productors, per a sufragar les seves cotitzacions o facilitar crèdits a baix interès que els permetin sortejar la situació; i totes les que es derivin de l’atenció soci-sanitària per a frenar l’expansió epidèmica del coronavirus.

Aquesta tasca no pot ser només a nivell d’un Estat, sinó que ha de ser part d’una lluita internacional. La coordinació de la UE i els seus ministeris de sanitat, de la qual es vanagloriava ahir Sánchez, és una coordinació sota els criteris de l’austeritat i el respecte al lobby farmacèutic. Necessitem una coordinació que serveixi per a posar sota control estatal tota la sanitat i les farmacèutiques, avui privades, per a planificar la recerca científica i la lluita contra el virus a Europa i la resta del món.

Cal lluitar per un pla d’emergència sota control de les organitzacions obreres i de consumidors

És sorprenent i lamentable veure com, mentre els representants de les grans empreses aprofiten l’ocasió per a demanar mesures que els permetin mantenir els seus milionaris beneficis, els sindicats majoritaris i l’esquerra reformista, avui ja en el govern, guarden un silenci còmplice davant el pla de mesures que s’està imposant.

Recorda, salvant les diferències, als primers mesos de la crisi de 2008. En aquell moment Zapatero tenia el desvergonyiment de convocar a La Moncloa als representants de l’IBEX35 per a discutir quines mesures adoptar i quan va anunciar un aval de 100.000 milions d’euros per a evitar la fallida de la banca privada, els secretaris generals de CCOO i UGT van fer una roda de premsa per a recolzar-lo.

Amb la crisi del coronavirus està passant una cosa similar. És necessari exigir a les direccions sindicals que trenquin el seu silenci i oposin a les mesures de la patronal i el “govern progressista” un pla d’emergència que preservi les condicions de vida i treball de la classe treballadora i el poble, i s’apliqui sobre la base dels beneficis dels grans capitalistes. Construir una esquerra que lluiti per aquesta perspectiva és més important avui que mai. Una esquerra de la classe obrera i anticapitalista per a una època en la que aquest sistema està demostrant en el segle XXI que no té res més a oferir-nos que un futur cada vegada més pròxim als escenaris de barbàrie als quals ens va portar en el segle XX.




temes relacionats

#Coronavirus   /    Treballadors sanitat   /    Sanitat pública   /    Política Estat espanyol   /    Euskadi   /    Política Internacional   /    Itàlia

Comentaris

Comentar