Els tambors de guerra de l’OTAN augmenten la seva intensitat en les últimes hores i el govern de coalició PSOE-Unidas Podemos manté la seva predisposició a ser el soci preferent del bel·licisme de Biden entre les grans potències de la UE.

En les últimes hores, els EUA ha iniciat l’evacuació del seu personal diplomàtic d’Ucraïna, l’OTAN ha posat en “estat d’alerta” a les seves forces i s’ha reforçat l’enviament de tropes, vaixells i avions cap a l’est d’Europa, en particular a Bulgària i la Mar Negra. El subministrament d’armes i equipament militar per al govern ucraïnès segueix també a bon ritme. Entre aquestes forces està la fragata espanyola, Blas de Lezo, que sortirà en les pròximes hores de la base naval de Rota. Ja fa uns dies va salpar cap a allà l’embarcació espanyola Meteor.

L’imperialisme dels Estats Units i els seus aliats europeus són els principals responsables de l’escalada bel·licista

L’escalada de tensió a la regió és fruit de l’ofensiva dels EUA i els països de la UE contra Rússia en l’últim temps. El govern afí a la UE de Zelinsky ve rebent en els dos últims anys una quantiosa ajuda financera i militar de la UE i les administracions estatunidenques, tant de Trump com de Biden. En els últims mesos això s’ha vist reforçat amb l’enviament directe de tropes marítimes a la Mar Negra.

El cèrcol de l’imperialisme nord-americà i europeu sobre Rússia és part de l’expansió de la influència de l’OTAN per tot l’espai exsoviètic. L’ampliació de l’OTAN de 16 a 30 Estats, incloent alguns fronterers com els països bàltics, i de la UE cap al centre i est europeu, han estat fins ara les principals eines d’aquesta orientació geopolítica.

Una ofensiva que està darrere de conflictes recents com el de Geòrgia en 2008, el que va patir la mateixa Ucraïna després del moviment reaccionari de la plaça Maidan en 2014 o l’actual escalada de tensió que pot desembocar en una guerra reaccionària.

Una política de la UE imperialista per a Rússia tampoc és alternativa

En el si de la UE l’escalada bel·licista està generant dissensos entre els països més ferventment atlantistes de l’est d’Europa, governs com l’espanyol que s’han sumat entusiastes a les tesis dels EUA i la França de Macron, que s’ha manifestat a favor d’una política europea pròpia per a la relació amb Rússia. En el cas d’Alemanya, ara com ara ha rebutjat mesures com la possible exclusió de Rússia del sistema de pagament internacional Swift o la paralització del projecte germànic-rus del gasoducte NordStream2 davant el temor que es ressentin les importacions de gas rus, vitals per a l’economia alemanya. Berlín també ve negant-se i dificultant l’enviament d’armament a Ucraïna pel seu territori.

En aquest mateix sentit, Pablo Iglesias de Podemos ha sortit públicament a sumar-se a les tesis esbossades per Macron. Però lluny de representar una alternativa “democràtica, progressista o pacífica”, la posició de les potències europees menys bel·ligerants no pot ocultar la seva complicitat amb l’ofensiva imperialista dels últims anys a la regió i obeeix, simplement, a tractar d’enfortir les seves pròpies posicions a la regió i en les relacions comercials amb Rússia.

L’única política exterior progressista és la que es funda, no en la defensa d’interessos nacionals imperialistes com pretén justificar Iglesias, sinó en l’internacionalisme. Aquesta bandera que va ser la primera calcigada pels reformistes socialdemòcrates i estalinistes en el segle XX i als quals els del segle XXI rendeixen avui tribut. Una política internacionalista passa per oposar-se a tota ingerència de l’imperialisme, començant pel propi, és a dir l’espanyol i europeu, a la regió. Ja sigui aquesta militar, com proposa Biden i l’OTAN, o econòmica, mitjançant sancions comercials i espoli, com porta anys practicant la UE.

El govern bonapartista de Putin i els seus governs amics no són una alternativa per als seus pobles

La resposta de Rússia i el règim de Putin a aquesta ofensiva imperialista ha estat igualment reaccionària. Amb la invasió territorial de països limítrofs, com la pròpia regió del Donbas, i el suport a governs reaccionaris i impopulars pro-rússos com els de Bielorússia o Kazakhstan, on recentment es reprimia a sang i foc un aixecament popular contra la pujada del preu del gas (i el govern rus va oferir enviar al seu exèrcit per a col·laborar amb la repressió!).

Per això fa falta una posició independent en aquest conflicte. Ja que no hi ha sortida progressiva ni a favor dels pobles de la regió de la mà dels imperialismes nord-americà i europeu, ni per part dels seus governs titelles com l’ucraïnès. Però tampoc per part del govern de Putin i la resta dels governs reaccionaris pro-rússos. Solament una sortida independent, encapçalada per la classe treballadora, en la perspectiva de conquistar repúbliques obreres i socialistes, podria garantir el respecte a tots els drets democràtics i nacionals i la fi de l’espoli sistemàtic a les mans d’empreses estrangeres i de les oligarquies locals.

El “progressisme” imperialista del Govern del PSOE i Unidas Podemos

El compromís del govern Sánchez amb la línia Biden recorda al tradicional atlantisme de l’imperialisme espanyol. Tant amb els governs de Felipe González com amb els d’Aznar, el compromís amb les intervencions militars nord-americanes i de l’OTAN ha estat una constant. Fins i tot Zapatero, del qual el relat “progressista” recorda la seva retirada de l’Iraq, el va fer a canvi d’enviar tot el contingent militar a l’Afganistan.

L’imperialisme espanyol té als EUA un soci preferent, tant pels acords que li han permès la seva expansió per regions com Amèrica Llatina o la cerca del seu suport per a la defensa dels seus interessos al Magreb, com per a mantenir una posició pròpia que li permeti guanyar pes i negociar en el si d’una UE on l’eix francoalemany és hegemònic.

Aquesta agenda d’Estat ha estat assumida, com no podia ser d’una altra manera, pel govern de coalició. Aquest és ara l’advocat de torn de les multinacionals espanyoles en totes aquestes regions i, encara que aparentment “res se li ha perdut a Ucraïna”, el suport als EUA i l’OTAN busca obtenir compensacions, per exemple, en la seva ajuda per a la normalització de relacions amb la dictadura marroquina.

Sembla que els dirigents d’Unidas Podemos no s’han adonat que són part d’un govern de l’OTAN fins a l’enviament de les embarcacions militars a la mar negra. Quan la ministra de Defensa Margarita Robles va anunciar el seu desplegament en els pròxims dies, van sortir a manifestar la seva oposició a tal decisió. No obstant, el desplegament de tropes marítimes i aèries espanyoles en la Mar Negra va ser aprovat ja en el Consell de ministres del passat 21 de desembre. En aquest moment amb el suport unànime de tots els partits en el govern, inclòs Podemos i el PCE. L’arribada de la Blas de Lezo a la regió només s’estaria avançant tres setmanes a la data prevista i aprovada pel govern espanyol abans d’acabar l’any.

Aquest dilluns, han bastat unes declaracions de Sánchez i del ministre d’Exteriors, en favor d’una sortida dialogada –encara que sense descartar sortides més dures–, perquè des de Podemos s’hagin felicitat de la “recapacitació” del govern i s’hagin oblidat de la seva campanya a twitter del “No a la guerra”. Mentrestant en la base militar de Rota, la tropa es feia PCR per a iniciar el seu viatge en les pròximes hores.

No a la guerra: per la retirada de totes les tropes i el tancament de les bases de l’OTAN

La tornada de la consigna “No a la guerra” amb la que milions de persones varem omplir els carrers fa gairebé 20 anys contra la guerra de l’Iraq demostra que és molt fort el rebuig a aquesta mena d’intervencions imperialistes disfressades de missions humanitàries o de “lluita contra el terrorisme”. Això posa difícil a Unidas Podemos i el PCE poder sostenir la seva actual impostura. Però no és impossible que ho facin, com fan des que van entrar en el govern i recentment amb la seva (no) reforma laboral o el rescat a la banca del Sareb.

Reprendre aquesta consigna davant l’actual escalada guerrerista de l’OTAN a Ucraïna passa per denunciar en primer lloc el compromís del nostre propi govern amb ella. Rebutjar i exigir la retirada de totes les tropes i equipaments enviats a la regió, així com la resta de les missions militars a l’estranger que compleixen la mateixa funció imperialista.

Al mateix temps, la històrica demanda de l’esquerra per la sortida de l’Estat espanyol de l’OTAN i el tancament de totes les seves bases militars en la península –un altre dels temes als quals va renunciar la “esquerra” avui a la Moncloa com a peatge per a entrar al govern– hem de reprendre-la i lluitar perquè cap d’aquestes operacions compti aquí amb un suport logístic o militar.

És hora que l’esquerra que manté posicions d’independència enfront del govern, al costat dels sindicats i moviments socials, cridem a mobilitzacions per aquestes demandes elementals per a posar fre a l’actual escalada bel·licista i reprendre les banderes antiimperialistes i internacionalistes. Aquestes banderes tan oblidades i calcigades per aquells representants de la “esquerra institucional” que van decidir convertir-se en ministres de l’OTAN. La mobilització i el rebuig enèrgic contra la 40 Cimera de l’OTAN, que a comanda del “progressista” Pedro Sánchez tindrà lloc a Madrid el 29 i 30 de juny, ha de ser un gran eix per a reprendre-les.