En la potència del nord, el traspàs de comandament no és una formalitat simbòlica, ni es redueix al mer recanvi del personal polític –en aquest cas, surt republicà, entra demòcrata-. Implica posar en marxa una burocràcia especialment creada en 1949 per a aquest fi –General Service Administration- amb una plantilla de 12.000 empleats i un pressupost de 21 milions de dòlars, que entre altres coses, facilita la transferència d’“informació sensible” per a la seguretat i els interessos de l’imperialisme.

Trump encara sosté que va haver-hi un frau generalitzat en particular en els swing states, i que li van robar l’elecció, però en els fets va abandonar l’intent de revertir el resultat quan va veure que no hi havia aigua en la piscina en la qual volia capbussar-se.

Les corts de diversos estats li havien denegat una a una les seves presentacions pel suposat frau, mai demostrat. I els grans capitalistes, entre ells molts aportants per a la seva campanya, li van agrair els serveis prestats –les desregulacions, les retallades d’impostos i la xerinola de Wall Street- però li van donar el missatge inequívoc que el seu temps havia acabat. Potser l’última empenta per a emprendre la retirada va ser la carta signada per 166 CEO de les principals multinacionals, bancs i representants del capital financer (General Motors, Mastercard, Goldman Sachs, i segueix la llista) publicada el 23 de novembre. La missiva de l’Amèrica corporativa és tant escarida com categòrica. Segons el més granat de l’empresariat Trump amb la seva resistència obcecada estava posant en risc la seguretat nord-americana pel que en nom de l’interès nacional exigia l’inici immediat de la transició cap al govern *Biden-Harris. Per a sumar pressió, alguns burgesos republicans van amenaçar de retirar el finançament per a les campanyes dels dos senadors per Geòrgia que van per la reelecció al gener i que definiran en última instància qui tindrà la majoria en aquesta cambra.

La relació entre la carta dels CEO i el tuit de Trump habilitant la transició és pràcticament de causa-efecte lineal.

Sense factors de poder decisius ni sectors significatius de l’aparell estatal-militar disposats a bancar la batalla, la resistència de Trump va tenir molt d’aventura tragicòmica. L’última conferència de premsa de la campanya republicana podria haver estat un curt del cinema bizarro. Un desencaixat Rudy Giuliani (l’advocat de Trump) agitava davant els mitjans que Biden havia guanyat “amb diners del comunisme, de Cuba, Veneçuela, la Xina i… George *oros”, mentre una estranya suor negra li descendia pel rostre. Encara els estilistes de Nova York discuteixen en els mitjans si era o no producte d’una tintura mal feta. Una metàfora de la crisi orgànica.

Per a la gran burgesia i l’establishment nord-americans Trump de moment és història.

A partir del dilluns 23, quan Trump va donar el senyal d’iniciar el mecanisme, els temps es van accelerar. En només dos dies va haver-hi més de 20 reunions entre els equips de l’administració sortint i l’entrant. Biden va presentar en societat als primers membres del seu futur govern. Com era d’esperar, no hi ha representants de l’“ala esquerra” del Partit Demòcrata. Ni Sanders (que encara aspira a algun lloc en Treball), ni Elizabeth Warren estan en la nòmina i encara que falten llocs per cobrir és poc probable que siguin integrats en l’administració Biden. El perfil del gabinet és 100% establishment imperialista amb un vernís de “diversitat”. Els llocs clau estaran ocupats per exfuncionaris d’Obama (alguns vénen dels governs de Clinton) el que està d’acord amb la promesa de “restauració” d’un statu quo pre Trump i pre mobilitzacions de masses contra la violència policial i el racisme, que Biden va assumir davant la classe dominant. “Gens fonamental canviarà” va dir en un sopar amb multimilionaris durant la campanya. No obstant això, sembla difícil que pugui haver-hi un “tercer govern” d’Obama en el marc de la recessió pandèmica que podria portar amb si una nova crisi del deute d’economies emergents, la conflictivitat social interna –latent o manifesta- les creixents tensions geopolítiques.

Les designacions més rellevants fins ara són les d’Antony Blinken com a secretari d’Estat i Janet Yellen com a secretària del Tresor (serà la primera dona a ocupar el lloc, la qual cosa parla de l’endarreriment patriarcal de la principal potència imperialista). Falta encara conèixer qui serà el cap del Pentàgon.

Wall Street li va donar la benvinguda al govern de “Sleepy Joe” amb una jornada alcista que va batre rècords. A més de l’èxit de les vacunes contra el Covid 19, un dels motius centrals de l’algaravia borsària va ser el nomenament de Janet Yellen. L’expresidenta de la Fed durant l’últim govern d’Obama i abans segona de Ben Bernanke, està indissolublement associada amb la recuperació de la Gran Recessió de 2008, el rescat estatal de bancs i corporacions i amb les polítiques d’estímul (quantitave easing) que van beneficiar a aquests mateixos sectors, encara que alguns intenten presentar-la com a “keynesiana”. Amb Yellen al capdavant del Tresor, els grans capitalistes esperen paquets d’estímul fiscal generosos. Basen les seves expectatives no sols en el passat sinó en les posicions públiques de Yellen a favor de nous estímuls estatals per a superar la crisi produïda pel coronavirus.

Biden ha concentrat la gestualitat anti trumpista en la política exterior. Juntament amb les seves definicions generals –“Els Estats Units està llest per a liderar el món, no per a retirar-se”, va dir en el seu primer discurs com a president en transició- el nomenament d’Antony Blinken va il·lusionar als nostàlgics de l’“ordre (neo)liberal” dirigit “hegemònicament” per l’imperialisme nord-americà. Blinken està identificat amb els anomenats “internacionalistes” (intervencionistes), partidari de restablir les aliances tradicionals dels Estats Units amb la Unió Europea (erosionada per la política hostil de Trump), promotor d’organismes multilaterals com l’OTAN i defensor del multilateralisme com a estratègia per a baixar el nivell d’exposició i no bregar en solitud amb els múltiples desafiaments al lideratge dels Estats Units després de les derrotes de l’Iraq i l’Afganistan.

Probablement les primeres accions internacionals de Biden estan destinades a ser espectacles d’alt impacte simbòlic però dubtós contingut, com retornar a l’acord climàtic de París (amb John Kerry) o anunciar la volta a l’acord amb l’Iran.
Els aliats dels Estats Units, la Unió Europea, la premsa liberal (en el sentit estatunidenc del terme), els governs del centreesquerra burgès i dels quals no es van alinear amb Trump d’Amèrica Llatina celebren aquesta variant suposadament “friendly” de la política imperialista. El miratge és doble.

Primer perquè no hi ha normalitat pre trumpista a la qual retornar. És possible que l’eslògan “America First” desaparegui de la retòrica de la Casa Blanca, però la “globalització harmoniosa” en la qual els aliats i socis treballaven per a sostenir el lideratge nord-americà i alhora es beneficiaven és cosa del passat. Justament l’esgotament de l’hegemonia globalitzadora, posat en relleu amb la crisi de 2008 és el que explica en part el ressorgiment de les tendències nacionalistes expressades en fenòmens com el trumpismo o el Brexit. La contradicció estructural entre la decadència imperial dels Estats Units i l’ascens de la Xina va venir per a quedar-se. Per això mateix, la necessitat de contenir i retardar l’ascens de la Xina és una política d’estat, encara que hi ha diferències tàctiques en com fer-ho: amb guerres comercials i tarifes com va plantejar Trump o amb la construcció d’aliances com el Tractat Transpacífic que permeti aïllar a la Xina, com va intentar Obama amb l’anomenat “pivot cap a l’Àsia” i probablement reprèn Biden.

Segon perquè hi ha una idealització interessada de la política exterior dels Estats Units sota Obama, en particular per l’acord nuclear amb l’Iran o la política de “desglaç” cap a Cuba. Sota els governs d’Obama, la “diplomàcia” i el “multilateralisme” van ser el complement de l’intervencionisme i el guerrerisme, que es va expressar no sols en la continuïtat de les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, sinó en la ingerència a Líbia i Síria, en l’hostilitat cap a Rússia, i en un canvi en l’estratègia militar que va passar a prioritzar les “operacions encobertes” i la utilització d’avions no pilotats i drons per a disminuir les baixes pròpies en guerres altament impopulars.

La política de Trump d’esmerilar a Biden posant en qüestió tot el procés electoral tindrà efectes col·laterals sobre la governabilitat burgesa, caldrà veure amb quin abast. Per a pensar la magnitud del problema convé recordar que segons els últims comptatges, Trump va perdre el col·legi electoral i el vot popular però va fer una elecció històrica, amb gairebé de 74 milions de vots (en 2016 havia obtingut uns 60 milions) contra 80 milions de Biden. Segons una enquesta recent, un 88% dels votants de Trump continua creient que el triomf de Biden és il·legítim, un 89% assegura que va haver-hi frau i un 43% que el recompte pot canviar el resultat electoral.