Sectors conservadors i neoliberals, com el Banc d’Espanya, plantegen que enfront de l’augment de preus no augmentin els salaris i que molt menys s’actualitzin d’acord amb la inflació, ja que això faria que es "desencadeni una realimentació d’increments i costos".
Michael Roberts, important economista marxista, planteja en un article que aquest tipus d’afirmacions són una fal·làcia. Recorda que Marx ja va refutar la idea del sindicalista neoricardià Thomas Weston per la qual els augments salarials implicarien pujades dels preus. En el seu fullet "Valor, Preu i Guany" Marx va sostenir que els augments de salaris no generen inflació, els augments de salaris en tot cas el que fan és retallar una part del guany que es vol embutxacar el capitalista. Per aquest motiu l’empresari vol traslladar la seva pèrdua a la classe treballadora, en incrementar els preus. Avui dia, de totes maneres, els salaris ni tan sols estan per sobre de l’IPC, tot el contrari.
Els preus pugen i els salaris baixen
En quina situació està la inflació? Aquesta se situa en el 10,2% i bat un rècord de 37 anys, el major nivell des d’abril de 1985, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Per la seva part la inflació subjacent, és a dir l’índex que deixa fora tant aliments com energia i que sol preocupar més entre empresaris i economistes ha arribat fins al 5,5% interanual, la més alta des d’agost de 1993.
Fins i tot l’organització de consumidors OCU ha denunciat davant la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) a Pescanova, Pastes Gall, Danone, Cola Cao, Tulipa i Campofrío per l’anomenada reduflació, una pràctica que consisteix a posar menys quantitat de producte en els mateixos envasos, cobrant el mateix que abans per a camuflar pujades de preus i enganyar els consumidors.
En quina situació estan els salaris? Els salaris pactats per conveni van pujar tan sols un 2,45% de mitjana fins a juny. És més, l’Enquesta Trimestral de Cost Laboral de l’INE (Institut Nacional d’Estadística) ha assenyalat que el cost salarial ordinari per cada hora treballada (la remuneració bruta que percep l’empleat per cada hora de tasca) ha tendit a la baixa en l’últim trimestre de l’any passat i en el primer d’aquest, coincidint amb l’ona inflacionista. A més el preu mitjà de l’hora treballada es va reduir una mica més d’un 8% en caure de 14,68 a 13,50 euros entre setembre de 2021 i març de 2022.
Com va demostrar Marx els augments de salaris no generen inflació, més aviat són els empresaris els que augmenten els preus per a continuar conservant, o si poden augmentar, els seus guanys. Segons infolibre només les 55 principals empreses espanyoles van guanyar 61.500 milions en 2021, un 88,4% més que abans de la covid. Això significa que mentre la inflació començava una corba ascendent les empreses espanyoles obtenien xifres històriques de beneficis.
Segons Carlos Martín, director del Gabinet d’Estudis de CCOO “tenim preus alts sense que els salaris pugin. Les empreses estan traslladant ja tot l’augment dels costos als preus, per a mantenir els beneficis, i això l’estan pagant les famílies", explica. Cosa que significa que en el primer trimestre de 2022, els beneficis empresarials van ser responsables del 83,4% de la inflació. El sindicat prossegueix plantejant que els beneficis empresarials van ser els responsables de més del 100% de la inflació, en concret del 106,3%, pel fet que hi ha un factor que va fer baixar la inflació: la baixada d’impostos a l’electricitat com l’IVA del 21 al 10% i els impostos a la generació d’energia.
La pandèmia, els problemes en les cadenes globals de subministraments i de producció i la guerra a Ucraïna amb les sancions econòmiques imposades per occident, estan agreujant les tendències inflacionàries. La classe obrera ve pagant amb inflació i baixos salaris els interessos privats dels empresaris, que només provoquen anarquia i caos econòmic.
Aquesta és la major pèrdua de poder adquisitiu de la classe obrera en 20 anys. És necessari plantejar una altra sortida: que els costos d’aquesta crisi la paguin els mateixos que l’han generat, els empresaris. Avui és més apressant que abans sortir a lluitar per augments salarials i que es reajustin d’acord amb la inflació.
UGT i CCOO han de trencar amb el “pacte de rendes” que només és un pacte de contenció salarial per a sostenir a aquest Govern, que beneficia a les grans empreses mentre la classe treballadora perd poder adquisitiu. Al mateix temps l’esquerra sindical, en particular la CGT, té una gran responsabilitat per a intentar organitzar la lluita i la mobilització proposant una pujada salarial equivalent a la pujada de l’IPC real (amb clàusules de revisió salarial que es paguin de manera mensual i automàtica), al mateix temps que es bolca amb decisió a intervenir en tots els conflictes obrers, els dirigeixi qui els dirigeixi.
I si els empresaris no volen pujar els salaris, cal exigir que mostrin els seus balanços comptables, així es demostrarà que és la classe obrera la que està pagant les pujades de preus, mentre els patrons es continuen omplint les butxaques.
