El famós “pin parental” del qual tant s’està parlant i que està creant tant de debat des de fa dies és una mesura de Vox ja adoptada pel Govern de Múrcia des de principis de curs que permet a les famílies decidir sobre ‒o més aviat prohibir‒ l’assistència dels seus fills i filles a qualsevol activitat sobre identitat de gènere, feminisme o diversitat LGTBI, com a xerrades o tallers que s’imparteixin a l’escola.
Els que defensen aquesta proposta es recolzen en el dret de les famílies a decidir sobre l’educació dels seus fills i filles. D’aquesta manera, sembla que mostren “preocupació” per protegir als menors. Però protegir de què? De xerrades o tallers per a evitar agressions sexuals, relacions tòxiques o comportaments homòfobs i masclistes? Segons el “Informe sobre l’Evolució dels Delictes d’Odi en 2018” de l’Observatori Espanyol contra la LGBTfòbia d’un total de 1.557 victimitzacions, 312 van ser per delictes d’odi relacionats amb l’orientació sexual i identitat de gènere, 463 per racisme o xenofòbia i 70 per discriminació per sexe o gènere.
No es tracta d’un dret de les famílies a poder decidir sobre l’educació dels seus fills sinó d’un dret dels nens i nenes a conèixer la diversitat LGTBI, a respectar, reflexionar o acte acceptar-se. No obstant això, encara que aquests continguts estan contemplats en les lleis educatives i formen part dels continguts curriculars ja són limitats i no responen a les necessitats reals de l’alumnat. No és suficient una xerrada o taller en tota l’etapa educativa enfocada únicament als mètodes anticonceptius (principalment els masculins) i deixant de costat el plaer, les diferents sexualitats o els tipus de relacions de parella. No caiguem en el parany de la dreta més conservadora, limitant-nos a defensar només l’educació afectiu-sexual que ja existeix, hem d’aprofundir i millorar-la perquè l’alumnat pugui rebre una educació integral i de qualitat. Lluitem per a bandejar d’una vegada a l’Església de l’educació i acabar amb els centres concertats gràcies als quals gairebé dos milions d’alumnes estan subjectes al veritable pin parental que són els ordes religiosos encarregats de la seva educació.
Les futures docents tenim l’obligació de lluitar per una educació amb la qual s’erradiquin els comportaments que observem diàriament des d’edats primerenques com la violència, el masclisme, LGTBIfòbia o racisme que provoquen conductes d’abús i, en els casos més dramàtics, poden portar al suïcidi. Per a això necessitem canvis com una formació prèvia al professorat que li permeti estar capacitat, mitjans necessaris per a implantar els continguts a les aules, la qual cosa implica major inversió en l’educació pública.
Enfront d’aquests atacs de l’extrema dreta i a la proposta d’una educació que no trencarà amb el model neoliberal que ens ofereix aquest nou govern PSOE-UP (com ja hem vist amb el nou ministre d’Universitats, proposat per UP, Manuel Castells) fa falta aixecar un moviment amb tota la comunitat educativa que juntament amb el moviment de dones que enguany tornarà a sortir als carrers amb milers de motius per a mobilitzar-se, el moviment LGTBI i la classe treballadora lluiti per trencar amb aquest sistema educatiu que reprodueix aquesta societat capitalista i hetero patriarcal. És per això que hem de mobilitzar-nos en la primera vaga estudiantil de l’any, el 6 de març, però no sols contra el “pin parental” sinó contra aquest sistema educatiu que disciplina, desgasta i deprimeix als i les joves.
Com a futura docent aposto per una educació pública, gratuïta i inclusiva en la qual els ràtios i mitjans permetin impartir una educació de qualitat. Un nou model educatiu al servei de les demandes de la classe treballadora en la qual es trenquin els acords amb l’Església i l’Estat, s’acabi amb l’escola privada i concertada i se’ns ensenyi també a qüestionar la realitat del capitalisme.
Si volem que les famílies participin en l’àmbit educatiu, en lloc de donar-los als més conservadors les eines per a prohibir als seus fills rebre una educació sexual, podríem defensar els organismes de representació com els Consells Escolars que, amb la LOMCE, van deixar de ser un lloc de veu i vot per a les famílies per a ser un simple canal d’informació. Però no hem de limitar-nos a aquesta mancada representació sinó promoure l’autoorganització i assemblees en tots els centres escolars en les quals participin les famílies, el professorat, alumnat i personal no docent perquè puguin involucrar-se en l’educació dels seus fills i filles en tots els nivells educatius.
