Les eleccions catalanes han ofert diverses sorpreses. La nit passada va significar que el bloc independentista mantingués una majoria en el Parlament català. La irrupció de Ciutadans al capdavant dels resultats. Rècord de participació electoral o que el PP passés a ser pràcticament marginal. Que la CUP i Podemos han caigut en picat en la seva quantitat de diputats, entre altres temes, com hem publicat a Esquerra Diari.
Deixarà de ser Ciutadans la marca blanca del PP?
Per primera vegada a Catalunya un partit de dreta (no sobiranista) ha guanyat les eleccions. No obstant això, aquest partit no és el Partit Popular. Aquesta brutal ensopegada per al partit de Rajoy serà difícil d’assimilar. En primer lloc perquè el PP tracta de buscar un buit en la realitat política catalana des de 1984. I a més, perquè quan aquest partit de dreta l’ha guanyat, l’ha deixat en la marginalitat política, com acabem de veure.
Ciutadans va obtenir 37 escons i una mica més d’un milió de vots. Magnituds mai aconseguides pel PP. Rajoy, amb el suport de Cs i del PSOE, va posar el 155 i el murri “naranjito” se l’ha menjat. Aquesta sorprenent victòria no ha aconseguit que el bloc del “155” s’imposi. La qual cosa demostra que Cs ha crescut sobretot dins d’aquest bloc i probablement emportant-se vots d’una “indecisa” Catalunya en Comú. El vot útil de la dreta ha jugat un rol important en aquestes eleccions.
La campanya de Ciutadans a Catalunya ha estat una combinació d’agitar essencialment dues idees. La més important i destacada consisteix a mantenir la unitat d’Espanya. En tot l’Estat espanyol han estat ovacionant el 155 des de fa mesos. I l’altre eix ha estat l’econòmic. Cs tenia un programa de 10 punts i 350 solucions. Entre aquestes ocupava un lloc destacat “reconstruir la classe mitjana i la classe treballadora” i una sèrie de mesures socials. Diguem que tot el seu discurs de “copagos” més privatizador l’ha mantingut en veu baixa.
Els dos perfils que aquesta dreta neoliberal ha aixecat en cada ocasió en què ha pogut li han permès guanyar els vots de sectors amplis de la classe treballadora. El fenomen de transformació del “cinturó vermell” (en al·lusió al vot a l’esquerra) en “cinturó taronja” ja porta alguns anys a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. De fet, Ciutadans ha guanyat en diversos municipis importants com Barcelona, L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma, Badalona, i moltes més obtenint més de 400.000 vots.
Ciutadans ha obtingut també una bona part dels vots entre treballadors de famílies que en els anys ‘60 van emigrat d’altres llocs de l’Estat a la recerca de treball. Famílies que en general es troben en barris afectats per la crisi econòmica, per les retallades socials, amb un atur de dos dígits, amb ingressos molt baixos. Aquests sectors socials identifiquen a Convergència i el seu successor PDeCAT com els responsables dels atacs socials i els campions de la corrupció del 3% mentre hi ha famílies que compten monedes per arribar a fi de mes. Aquest malestar l’ha canalitzat en aquesta ocasió per dreta Ciutadans.
Una nova dreta per enfortir el Règim del 78?
El partit de Rivera, des que va començar a obrir horitzons a la resta de l’Estat espanyol, ha estat capaç d’empassar-se d’una mossegada a la formació de Rosa Díez (potser s’acordin que una vegada va existir un partit anomenat UPyD). Ara a Catalunya sembla que ha repetit l’operació i acabaria amb els populars. Serà capaç? Veurem.
Si bé en les eleccions generals de l’any passat amb prou feines va esgarrapat uns quants diputats al PP, no es va acostar al sorpasso. Però després de la victòria per golejada de Ciutadans a Catalunya, ja es comença a parlar de la projecció d’aquesta victòria a la resta de l’Estat espanyol.
Ciutadans, a diferència del PP, no porta una motxilla tan pesada amb desenes de casos de corrupció. Ciutadans, a diferència del PP, no té cares públiques amb família directa procedent del franquisme. Ciutadans, a diferència del PP, no té la càrrega de la gestió de la crisi financera ni en l’Estat espanyol, ni en comunitat autònoma alguna. I, Ciutadans ha estat capaç de recolzar al PSOE a Andalusia i també al PP a Madrid. Té molt més diàleg que Rajoy, la qual cosa no és cap gesta. És a dir, pot aparèixer com una dreta “més neta” i “moderna” que els vells carcamals del PP.
Rivera i els seus amics de l’Ibex35 estan en una oportunitat única per aprofitar el desgast del PP i tractar de fer el sorpasso que Podemos no va fer sobre el PSOE. A més de recolzar-se en la còmoda victòria catalana, aquesta dreta “moderna” es recolzarà en les mesures que faci votar al PP com ja va fer amb la reducció de l’IRPF. És probable que d’aquí a final de legislatura tinguem una relació tirant entre les dretes espanyoles tractant cadascuna d’anotar-se un punt de cara a les properes eleccions generals.
El Règim del 78 ha aconseguit capejar la crisi del PSOE gràcies a una clara domesticació de Podemos. Ara probablement afronti una nova crisi, la crisi del PP. Fins ara la formació hereva del franquisme ha evitat de manera sorprenent que la crisi i la corrupció l’acabin voltejant. Però, després dels resultats catalans és possible que el seu electorat s’adoni que “Rajoy està nu”.
A nivell europeu s’estan desenvolupant noves dretes i esquerres, sobretot als països on hi ha majors crisi política. És el cas de Grècia, Itàlia o França. Sense anar molt lluny, l’ex primer ministre francès Manuel Valls ha recolzat a Rivera en aquesta campanya electoral. Valls es caracteritza per ser l’ala dreta del PSF i ha trencat recentment amb l’intenció d’unir-se a la “nova dreta” francesa de Macron. Podrà Rivera ser el nou “Macron” espanyol?
La veritat és que el Règim del 78 està donant clares mostres de desgast i tracten de rehabilitar-ho des de dalt. S’ha parlat en no poques ocasions de renovar els pactes de la Moncloa per crear institucions més potents que permetin avançar en la recentralització i amb un rentat de cara. Una restauració que canviï tot perquè no canviï res i, de pas, recentralizar.
No és possible saber si tindran èxit en la maniobra, encara que més tard o d’hora hauran d’intentar-ho, perquè voldran seguir aplicant ajustos i retallades als treballadors i el poble. Per a aquesta perspectiva de majors atacs, han de preparar-se els treballadors. I és per això que fa falta construir una esquerra que superi els límits del reformisme actual, que sigui anticapitalista i revolucionària.
