Aquest dimecres es va viure una nova jornada històrica de vaga a França contra la reforma de les pensions de Macron. Milions de treballadors i treballadores han sortit als carrers durant ja tres jornades de lluita per enfrontar un nou atac del govern que ara busca augmentar l’edat de jubilació a 64 anys. La irrupció de la joventut també n’és un exemple de com la unitat obrer-estudiantil pot enfortir les possibilitats de guanyar.

La lluita de classes ha tornat: la força de la classe treballadora

Encara que mai ha deixat d’existir, la lluita de classes ha esclatat amb força en el continent europeu. Per a aquells que deien que la classe obrera havia desaparegut, les vagues al Regne Unit i França han estat un bon zasca.

Les mobilitzacions al país veí reflecteixen la força de les i els treballadors que són capaços de paralitzar el país. Ja ho van fer durant les aturades en les refineries durant la tardor, però ara donen exemple de la seva capacitat hegemònica amb accions de solidaritat. Així ho van mostrar els treballadors de la producció elèctrica que van subministrar energia gratuïta a forners asfixiats per la pujada de les tarifes de la llum, a escoles i hospitals.

La classe obrera demostra la seva capacitat per parar i moure-ho tot al mateix temps que deixa clar que és ella qui pot resoldre els problemes dels sectors populars arruïnats i no l’extrema dreta que li ven discursos reaccionaris.

La potencialitat de la unitat obrer-estudiantil

Milers d’estudiants han ocupat els seus instituts i universitats per unir-se a la vaga de les i els treballadors, fins i tot arribant a enfrontar la repressió policial. A més, s’estan organitzant assemblees de centenars en els centres d’estudi per discutir com continuar la batalla.

Un exemple d’això és la concentració a la Plaça de la Sorbonne i que es va convertir en una manifestació amb 500 joves marxant pel Barri Llatí. Aquesta mobilització va ser fruit de la convocatòria per part de diverses Assemblees Generals de la ciutat. Ariane, estudiant de París 1 i activista de Le Poing Levé, deia així: "volem seguir als sectors del món del treball que estan intentant renovar, estendre i radicalitzar la vaga. Tenim que doblegar a Macron”.

D’aquesta manera, començar a construir un moviment estudiantil unit al moviment obrer resulta un punt de suport per lluitar per la vaga indefinida. A més, les i els estudiants tenen clar que aquesta és la seva lluita i supera la qüestió de les pensions. Es tracta de precarietat, salaris de misèria, canvi climàtic, rearmament i tots els mals d’aquest sistema capitalista que els diferents governs sostenen. Lluny d’un corporativisme limitat a qüestions estudiantils, s’obre l’oportunitat perquè la joventut es posi al capdavant de plantejar una sortida a aquestes qüestions de la mà de la classe treballadora.

En aquest sentit, els companys i companyes de Le Poing Levé trenquen amb la dicotomia de “viure per treballar” o “treballar per viure” i lluiten pel repartiment de les hores de treball i la reducció de la jornada laboral per augmentar el temps lliure i acabar amb el problema de l’atur. Prendre aquesta perspectiva pot permetre a la joventut influir en les i els treballadors per anar més enllà de la reforma de les pensions.

De la mateixa forma que a França la unitat obrer-estudiantil pot convertir la batalla de les pensions en una lluita per donar resposta als malestars de la classe treballadora, a l’Estat Espanyol podem pensar en aquesta línia per a les vagues de Sanitat, Educació i els diferents sectors que s’aixequen en vagues aïllades per la pujada dels seus salaris. Aquesta aliança constituiria un pas endavant per ampliar la solidaritat amb la comunitat educativa i sanitària, buscant guanyar-se el suport actiu de sectors de treballadors en el sector privat que ocupen posicions estratègiques.

Apostar per que la joventut sigui un punt de suport per a les i els treballadors contra les seves burocràcies sindicals i una espurna d’autoorganització pot servir de pont per unificar les demandes del conjunt de la classe treballadora: des de la pujada de salaris d’acord amb l’IPC fins a la millora dels serveis públic, passant per la derogació de totes les reformes laborals. Així mateix, podria constituir la punta de llança per plantejar el repartiment de les hores de treball i reducció de la jornada laboral sense rebaixes de salari al mateix temps que s’enfronta el rearmament de l’imperialisme espanyol dut a terme pel govern “progressista”.

Més enllà de la reforma de les pensions: l’emergència dels malestars acumulats

Si les mobilitzacions expressen malestars que van més enllà de la reforma, convertir-los en part de la batalla és una altra de les claus per fer possible la victòria. Aquesta perspectiva, juntament amb la vaga renovable, permetria sumar als sectors de treballadors més precaris.

Així ho plantegen els companys i companyes de Révolution Permanente, els qui reivindiquen la “exigència de pensions dignes per a tots, a partir dels 60 anys o 55 per als treballs penosos, amb augments salarials per a tots i la seva indexació a la inflació”. En aquest sentit, ens referim també a defensar mesures de control obrer de la producció per a fer front a les dures condicions de treball i jornades extenuants.

A més, s’obre una oportunitat per vincular la lluita de la classe treballadora amb la necessitat de frenar el rearmament que estan portant endavant els seus respectius imperialismes. Parlem d’unir la baralla contra l’empobriment de la nostra classe amb la batalla contra l’escalada imperialista dels nostres governs, els quals aposten per defensar els interessos dels capitalistes nacionals via l’augment de l’explotació en territori nacional o assegurant i ampliant l’espoli en la resta del món.

Autoorganització i coordinació per superar a la direcció burocràtica dels sindicats

Encara que les manifestacions expressen el malestar profund per condicions que van més enllà de la reforma – precarietat, salaris, inflació – les burocràcies sindicals es neguen a unir aquestes demandes en aquesta batalla.

Es limiten a organitzar accions de pressió al Parlament mentre plantegen un pla de mobilitzacions aïllada. La direcció “des de dalt” impedeix aixecar una estratègia que porti a la victòria, perquè impossibilita que les i els treballadors que estan en vaga siguin els qui decideixin com continuar-la i per quin programa lluitar.

No és casual que les burocràcies sindicals evitin ser desbordades pel moviment obrer. A l’Estat espanyol, veiem a CCOO i UGT negar-se a aixecar una veritable mobilització contra l’empobriment sofert per la inflació i la pèrdua dels salaris, ja que fer-ho suposaria plantar cara al govern del PSOE i Unidas Podemos del qual actuen com a corretja de transmissió.

Per això, la clau està en impulsar l’autoorganització en els centres de treball i la coordinació interprofessional. A França, aquesta tasca és fonamental per aconseguir construir una vaga indefinida que superi les jornades aïllades al mateix temps que es discuteix un programa i pla d’acció. En el cas de l’Estat espanyol, l’organització de base és vital per superar la passivitat que imposen des de dalt les burocràcies sindicals i permetre convertir el malestar latent en lluita per la pujada dels salaris que patronal i governs mantenen per sota de la pujada dels preus.

La burocràcia sindical i la seva complicitat amb l’imperialisme nacional

Mentre els preus pugen i els salaris perden valor, el govern de Macron protegeix els beneficis de les grans empreses. Alhora, anuncia un augment històric del pressupost militar per continuar defensant l’imperialisme francès a tot el món.

Igual que durant la pandèmia liberals i “progressistes” van compartir política, la resposta davant la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències són essencialment les mateixes per part de França, l’Estat espanyol o Alemanya. Es tracta d’una agenda marcada per la lògica de fer pagar la crisi a la classe treballadora i els sectors populars, protegir els capitalistes i rearmar a l’imperialisme patri.

Les burocràcies sindicals accepten en els fets aquests plans i mantenen separades les reivindicacions socials de qüestionar el rearmament i l’escalada imperialista dels Estats de la UE i l’OTAN. Que la classe obrera surti a lluitar i aconsegueixi imposar les seves demandes és fonamental per canviar la correlació de forces. Així mateix, orientar aquesta enorme força en paralitzar la maquinària bel·licista posada en marxa és una qüestió gairebé vital per evitar que els governs ens portin a escenaris de més i pitjors crisis i guerres.