Els pròxims 29 i 30 de juny Madrid acollirà una Cimera de l’OTAN que promet ser transcendental. La reaccionària invasió d’Ucraïna per part del règim de Putin ha servit d’estímul per a la revitalització de la més important aliança militar de les potències imperialistes.
L’agenda de la reunió no deixa cap dubte: els EUA i els seus socis europeus es preparen per a una ofensiva imperialista sense precedents. Els pobles d’Àfrica i la resta de països semicolonials veuran engrossir les seves cadenes. Lluitar contra l’imperialisme en els nostres propis països imperialistes es torna una necessitat cada vegada més urgent per evitar que els nostres governs i Estats capitalistes ens condueixin a la barbàrie.
Un rearmament sense precedents des de la Segona Guerra Mundial
La demanda històrica dels EUA als seus socis de l’Aliança que elevin la seva despesa militar ha estat finalment atesa. El canceller alemany Scholz, amb l’acord de l’oposició, acaba de modificar la Constitució per poder desbloquejar un fons de 100.000 milions d’euros amb el qual es podrà aconseguir el 2% del PIB per a la despesa de Defensa. Un fet sense precedents des del final de la Segona Guerra Mundial i que significa tot un rellançament de l’imperialisme alemany. Aquest percentatge del 2% es converteix així en una referència per a la resta dels socis de la UE. Començant per l’amfitrió de la Cimera, Pedro Sánchez, que va anunciar aquest dilluns en l’acte de commemoració del 40 aniversari de l’entrada en l’Aliança de l’Estat espanyol, que l’augment de despesa militar començarà a plasmar-se en els pròxims Pressupostos Generals de 2023.
Un nou concepte estratègic contra Rússia i Xina
La Cimera actualitzarà el concepte estratègic de l’Aliança. Es tracta del principal document que s’actualitza cada 10 anys i que serveix de guia per al seu desenvolupament polític i militar. Serà el vuitè des de la seva fundació en 1949, quan els EUA i l’imperialisme europeu van definir el cèrcol a l’URSS i el desplegament d’armes nuclears. Confirmar l’antagonisme creixent contra la Xina, al qual els EUA ha aconseguit sumar a la UE i altres socis oceànics com Austràlia, i l’enfrontament amb Rússia seran ara les dues línies mestres per al pròxim període. Les tendències a nous i majors xocs entre potències posen en l’horitzó immediat la possibilitat de conflictes de conseqüències impredictibles.
L’ampliació escandinava: cèrcol a Rússia i control de les noves rutes de l’Àrtic
Una de les decisions més transcendents que s’abordaran serà la sol·licitud d’entrada en l’Aliança efectuada per Finlàndia i Suècia. Una decisió que suposa l’ampliació de 1.300 quilòmetres de la frontera OTAN amb Rússia i incrementa la possibilitat d’“accidents” que encadenin una escalada. El cèrcol de l’Aliança sobre Rússia s’accelera, malgrat haver estat assenyalat fins i tot per defensors acèrrims de la mateixa com una de les raons de fons de l’actual conflicte. Altres països com Dinamarca no han fet encara aquest pas però acaben d’aprovar la seva integració en la política de defensa comú de la UE. L’expansió militar de l’OTAN i la UE en aquesta regió té també com a objectiu posicionar-se en la guerra per l’Àrtic. El desglaç provocat pel canvi climàtic augura l’obertura de noves rutes comercials marítimes i l’explotació de les seves reserves de gas i petroli, que representen el respectivament el 30% i el 13% de totes les mundials.
Protegir l’energia: la punta de l’iceberg d’una guerra comercial
Precisament la guerra per l’energia serà un altre dels eixos de la Cimera i del nou concepte estratègic de l’Aliança. Rússia ja ha tallat el subministrament de gas a Polònia, els Bàltics, Bulgària i Països Baixos. La UE ha aconseguit esquivar el veto hongarès per boicotejar les importacions del cru. Les conseqüències ja es fan sentir en una caiguda del creixement i en una inflació que al març va aconseguir el 7,8% interanual a la UE. El tancament total de l’aixeta del gas que podria provocar un veritable cataclisme econòmic a Europa encara no s’ha produït, però tampoc és completament descartable. En aquest marc, l’OTAN discutirà un pla econòmic i militar, que protegeixi i blindi el subministrament energètic dels seus membres. Les promeses de “reconversió verda” amb les quals van vendre els Fons Next Generation deixen pas a una renovada aposta pels combustibles fòssils i a una baralla per ells a nivell global que només pot augurar major competència, enfrontaments i noves guerres imperialistes pel control d’aquests recursos finits.
Combatre la fam a canonades: la proposta de l’imperialisme espanyol contra Àfrica
L’altra regió que la Cimera de Madrid discutirà incorporar dins del nou concepte estratègic de l’Aliança és el nord d’Àfrica i el Sahel. Rússia ve guanyant presència militar a la regió, en països com Mali, República centreafricana o Burkina Faso. Alhora la UE discuteix tres noves missions imperialistes, una en aquest últim país, a més de Níger i el Golf de Guinea. El més fervent defensor d’aquesta línia és el govern de Pedro Sánchez. Les raons oficials perquè aquesta regió passi a tenir una atenció similar a la que ja té Europa de l’Est és el perill del terrorisme gihadista i les creixents tensions entre països alineats amb diferents potències, com la que es desenvolupa entre el Marroc i Algèria.
No obstant això, la insistència de Sánchez està molt relacionada amb les previsions a curt i mig termini per al continent i les conseqüències que pugui tenir en el terreny migratori. El bloqueig de les remeses de cereals ucraïneses i russes - producte combinat del bloqueig de la flota de Putin en la Mar Negra i les sancions de la UE i els EUA a l’economia russa - amenaça amb matar de fam a diversos milions d’éssers humans, sobretot a Àfrica i Orient Mitjà. L’OTAN i els seus Estats membres volen garantir Estats estables i amics que actuïn de tap eficaç als milions que fugin de la fam i les sequeres. La venda definitiva del poble sahrauí a Mohamed VI a canvi que la dictadura marroquina actuï a la frontera sud de la UE com ho fa Turquia a la frontera est, és només un aperitiu del que aquesta escalada imperialista augura per al poble africà.
Totes i tots contra la Cimera de l’OTAN
Contra el contuberni imperialista que presidirà el govern “progressista” s’està organitzant una manifestació a finals de juny a Madrid. Diverses plataformes de tot l’Estat, al costat d’organitzacions socials, sindicals i polítiques, estan organitzant a més una contracimera. Entre elles, algunes com Podemos, Izquierda Unida i el PCE, que a més de ser part del govern imperialista que fa d’amfitrió, no descarten participar també per responsabilitat institucional, segons va reconèixer el seu portaveu parlamentari, Jaume Asens.
Des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores, els qui impulsem Esquerra Diari, som part de l’Assemblea popular contra la guerra, al costat d’altres organitzacions com a Anticapitalistas, CGT, Ecologistas en Acción o ATTAC. Un agrupament que defensa una posició independent, que sota el lema de ’Ni Putin ni OTAN’, s’ha posicionat tant contra l’esquerra que justifica o minimitza el caràcter reaccionari de la invasió russa, com aquella que s’ha sumat a l’esperit bel·licista de l’imperialisme demanant als governs de l’OTAN més enviaments d’armes o la que en el relat critica una i altra posició, però manté a ministres de l’OTAN.
Aquesta plataforma és part dels convocants de la manifestació contra el cim, sense ocultar les profundes diferències amb les altres plataformes. Per això creiem que la manifestació és una oportunitat per a expressar des de l’Assemblea un bloc clarament antiimperialista i antigovernamental, que llevant bé i alt les banderes de lluita contra l’OTAN, el rearmament imperialista i els pressupostos guerreristas del govern PSOE-UP.
Des de la CRT defensem la necessitat de posar en peus un gran moviment independent en tots els països contra la guerra, l’escalada imperialista i la nova guerra comercial, i que no dipositi tampoc il·lusió en les vies diplomàtiques i negociacions entre els Estats capitalistes que no ofereixen cap solució a l’actual crisi. El reavivament de les tendències a nous i majors xocs entre potències és part inherent del capitalisme, i només una lluita internacional contres els seus governs i Estats podrà establir les bases d’una societat diferent, on els ressorts que produeixen la riquesa estiguin en mans de la classe treballadora i es puguin conformar relacions fraternals i de cooperació.
