Foto: Pedro Sánchez i Manuela Carmena en la inauguració de la plaça Pedro Zerolo.
Aquest dilluns va tenir lloc el primer debat entre els principals candidats a l’alcaldia de Madrid organitzat per El País i la SER. Un debat particular doncs pot ser que sigui l’únic que compti amb la presència de l’alcaldessa després de la incomprensible decisió de Telemadrid, avalada per la Junta Electoral, de no incloure-la en el debat televisat.
Aquesta circumstància va encoratjar la bel·ligerància dels candidats del PP, Cs i Vox davant la qual podia ser l’única oportunitat de tenir un acarament amb Carmena. No obstant això, la dreta no ho tenia fàcil per a atacar la gestió de l’alcaldessa que ha continuat amb els grans “pelotazos” urbanístics, no ha qüestionat en gens ni mica als grans propietaris immobiliaris, ha pagat religiosament i més ràpid que cap altra administració l’il·legítim deute públic, ha mantingut la persecució als manters i “lateros”, ha estat particularment hostil cap als Centres Socials Autogestionats i ha mantingut la titularitat privada dels serveis públics centrals incomplint amb la promesa de re-municipalització.
Això va produir tot tipus de situacions inversemblants en el debat, durant el qual els candidats de la dreta semblaven voler contradir “per esquerra” els elements centrals de la política de l’ajuntament. “És el Madrid dels rics, només per al qual pugui comprar-se un cotxe elèctric”, va dir el dirigent de Vox, Javier Ortega Smith, en referència a Madrid Central. El candidat dels populars, Martínez-*Almeida, enlletgia a l’alcaldessa per pagar tan bé i aviat el deute en detriment d’altres partides socials. Fins a Begoña *Villacís, cap de llista de Ciutadans i propietària d’un milionari patrimoni immobiliari, va definir la política urbanística d’Ara Madrid com una de “deu mil euros el metre quadrat”.
Per l’altre costat, Pepu Hernández del PSOE, bastant desdibuixat durant el debat, va donar suport més que va criticar a l’alcaldessa. Assumeix el seu paper de soci menor en un acord amb Carmena després de les eleccions, encara que no es va desmarcar d’un possible acord amb Ciutadans, alguna cosa que probablement és part de l’argumentari general dels socialistes en relació amb la política de pactes en el Congrés dels Diputats abans que una possibilitat real a l’ajuntament de Madrid.
Per part seva, Manuela Carmena va defensar els seus quatre anys al capdavant de l’ajuntament, pintant una ciutat progressista, neta, bona per als negocis, “Madrid està molt bonica” va dir. Una imatge idíl·lica molt allunyada de la realitat de la joventut precària que no pot pagar el lloguer, de les dotze mil famílies desnonades en aquests últims quatre anys, dels treballadors i treballadores explotats pels propietaris dels serveis públics privatitzats o de la població migrant que sofreix la persecució i l’assetjament de la policia municipal que va portar a la mort al manter Mami Mbaye.
El candidat de Madrid en peus, Carlos Sánchez Mato, es va centrar en proposades com la intervenció en el mercat immobiliari mitjançant la construcció d’habitatge públic, una política urbanística centrada en la dotació de serveis públics, evitar els desnonaments quan no hi hagi una alternativa on pugui anar a viure i fins i tot va apuntar a la re-municipalització del servei de neteja. No obstant això, el portaveu dels sectors crítics d’Ahora Madrid va mantenir una actitud diplomàtica amb l’alcaldessa i, en l’essencial, va reivindicar els últims quatre anys de gestió municipal, especialment el seu paper al capdavant de la conselleria d’economia fins a la seva destitució.
El que no va estar present en el debat va ser una posició anticapitalista i de classe com a alternativa al neoliberalisme -ja sigui “progressista”, de dreta o d’extrema dreta- i al municipalisme reformista. Una alternativa que s’alineï obertament amb la classe treballadora i el poble madrileny enfront dels grans interessis capitalistes urbanístics, plantejant el no pagament del deute públic, la prohibició dels desnonaments, l’expropiació sense pagament dels habitatges en mans dels especuladors, la re-municipalització dels serveis públics sota control de treballadors i usuaris, frenar els “pelotazos” immobiliaris en marxa i posar en mans dels veïns de Madrid el conjunt del projecte urbà, i que qüestioni el sistema social i polític no només en la capital, sinó en el conjunt de l’Estat i del planeta.
Quan es va posar concretament en debat la política de pactes de govern -que permet veure blanc sobre negre la política de cada partit-, el PSOE i Carmena van confirmar l’opció d’un govern “progressista” per a frenar a la dreta. La candidatura de Madrid en Pie, per part seva, malgrat sostenir mesures socials a l’esquerra de l’alcaldessa i criticar alguns dels aspectes més dretans de la seva gestió, promet que també farà tot el necessari per a evitar “un govern de la dreta”. És a dir, que donarà suport a Carmena i al PSOE perquè aquests formin un govern “progressista” (sense descartar fins i tot ser part d’aquest). Sembla que tots els camins condueixen a posar a Manuela Carmena com a cap de govern a Madrid… És la mateixa lògica del “mal menor” que sosté Unidas Podemos a nivell estatal apostant a un govern amb el PSOE, o en la Comunitat de Madrid, on les forces que integren Madrid en peus van juntament amb Unidas Podemos i donaran suport també un govern del PSOE.
Però un programa per a resoldre la qüestió de l’habitatge, per a acabar amb els desnonaments i re-municipalitzar baix control de treballadors i usuaris els serveis públics, no pot venir de la mà de governs “progres” amb el PSOE. El que digui el contrari només està presentant un engany. Un programa d’aquest tipus només podrà ser imposat per la lluita. La lluita d’aquells sectors que han aconseguit paralitzar desnonaments, dels manters i sectors migrants que enfronten la persecució policial, la dels activistes de l’orgull crític que demanen una celebració LGTBI sense la interferència dels capitalistes, la de les persones que mantenen oberts per als veïns Centres Socials Autogestionats, la dels estudiants que organitzen referèndums sobre la monarquia o la dels treballadors que protagonitzen manifestacions i vagues. En definitiva, fa falta una alternativa anticapitalista disposada a saltar-se l’ordre, la institucionalitat i la legalitat capitalistes enfront d’aquells que han fet bandera del “no es pot” per a fer dels “ajuntaments del canvi” ciutats en les quals tot roman igual que sempre.
