×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

CCOO i UGT busquen un pacte salarial miserable per a evitar la conflictivitat laboral

La patronal i els representants de CCOO i UGT han iniciat una ronda de reunions per aconseguir un pacte salarial enfront de la inflació. L'aposta dels sindicats ja part per sota de l'IPC. Per aquesta via sindicats, Govern i patronal tracten d'evitar previsibles conflictes laborals per millores salarials.

Clara Mallo

dissabte 12 de febrer
Facebook Twitter

Dimecres passat es va celebrar una primera reunió en el Ministeri de treball, on es va començar a abordar aquesta qüestió. Respecte als objectius, per part de CCOO i UGT, segons han informat els dirigents d’aquests sindicats, l’objectiu és negociar una sèrie de pujades salarials que abastin un període de tres anys i que “garanteixin” el poder de compra dels treballadors.

2021 va acabar amb una inflació de 6,5%, la dada més elevada des de maig de 1992. Això situa a la taxa d’inflació mitjana anual de 2021 en un 3,08%. A més, sembla que aquesta situació acompanyarà a l’economia espanyola en el pròxim període. Diferents informes econòmics mostren de nou una previsió de gran augment en la inflació per a 2022. La Fundació de Caixes d’Estalvi (Funcas) ha calculat que durant el primer trimestre de 2022 la inflació se situarà entorn del 5%. També apunta al fet que l’augment mitjà en 2022 serà del 3,7%, 6,2 dècimes més que en 2021 (3,08%). Això té una enorme repercussió en el dia a dia de les famílies treballadores que en comptades ocasions veuen augmentar els salaris. Enmig de tota aquesta situació els salaris de convenis amb pujades salarials pactades només van augmentar l’1,47%.

Et pot interessar: Pujades per sota de la inflació: el govern central assumeix la devaluació salarial com a clau de la recuperació

Segons han filtrat a diversos mitjans, els dirigents sindicals tindrien com a objectiu pactar un augment del 5%, augment que continuaria situant als salaris per sota de la inflació -recordem que 2021 va tancar amb un 6,5% d’inflació el mes de desembre-. No obstant això, tot apunta al fet que es tracta més aviat d’un intent per aparèixer amb dignitat abans ulls dels treballadors als quals la Reforma laboral no ha entusiasmat.

El debat és, per tant, oportú però arriba tard. El poder de compra dels treballadors fa temps que està pels sòls. Abans de l’inici de la pandèmia, les dades, les estadístiques, i les enquestes parcials ja reflectien que ni tan sols els salaris cobrien el cost real de la vida per al 80% de les famílies. Mirem com ho mirem, i independentment de l’acord al qual s’arribi, arriba tard i part d’un punt d’empobriment important. Punt, al qual dit sigui de pas, s’ha arribat després d’anys de conciliació amb la patronal per part dels sindicats majoritaris els qui han signat permanentment baixades salarials.

Un exemple il·lustratiu d’això és el fet que en 2008 més de 8 milions de treballadors, gairebé el 70% dels quals estaven coberts per un conveni col·lectiu, tenien una certa protecció en els seus salaris davant la pujada dels preus. Això es devia al fet que molts convenis col·lectius gaudien d’alguna mena de clàusula de garantia salarial. Doncs bé, a la fi de 2021, només 1,2 milions de treballadores i treballadors comptaven en el seu conveni amb clàusula de garantia salarial. Això és, només un 15,65% del total de treballadors amb conveni està sota el paraigua d’un amb un pacte amb l’empresa que vinculi el seu sou amb l’IPC.

CCOO i UGT responsabilitzen d’aquesta situació a la Reforma laboral de 2012, la del PP, però obliden el fet que durant anys no van organitzar cap lluita seriosa per a tombar-la, i que la reforma com a tal no impedia la inclusió d’aquesta mena de clàusules, i el més important, ometen que acaben de validar amb la nova reforma, totes les anteriors.

Et pot interessar: No li deixem a la dreta la bandera contra la reforma laboral

Partint d’on partim –una situació límit per a milions de treballadors i famílies- i del fet que la pujada que prevén pactar CCOO i UGT amb la patronal encara està per veure, la qual cosa sí que podem avançar és que el possible pacte no s’acostarà ni gens ni mica a la perduda acumulada en tots aquests anys. El mateix ocorre amb la recent pujada de l’SMI, que l’augmenta en 35 euros, una cosa molt allunyada del constant empobriment de les classes populars.

Et pot interessar: Salari Mínim: una pujada simbòlica per a tapar una baixada real

La recent pujada de l’SMI, així com la negociació d’aquest pacte, a més del limitat, semblen estar més encaminades a contenir possibles explosions al carrer que a buscar una veritable recuperació de poder adquisitiu per a les i els treballadors. Tant CCOO i UGT, com el Govern, és el que busquen. Els sindicats no s’amaguen i segons declaracions de fonts sindicals publicades en el diari EL PAÍS els sindicats opinen que “Hi ha una important pèrdua de capacitat de compra per als treballadors. Si se signa l’acord, s’evitaria molta conflictivitat laboral en els pròxims mesos, per això és rellevant tancar-lo com més aviat millor”.

El Govern per part seva, cerca aparèixer com a part d’aquest nou pacte per a compensar l’escassa il·lusió generada per part de la Reforma Laboral, sobretot en sectors de treballadors lligats a l’esquerra sindical. Tant Álvarez i Sordo, com Yolanda Díaz són conscients que la carestia de la vida és un motor rellevant de mobilització per a la classe obrera. Quelcom que ja van demostrar els treballadors de la Badia de Cadis i que ara mostren les netejadores de Còrdova en vaga indefinida des de fa setmanes per millores salarials. A aquestes treballadores els van aplicar la pujada de l’SMI, no obstant això, la patronal deixo de pagar-los el plus per antiguitat, qüestió que ocorre en centenars d’empreses. És a dir, una de freda i una de calenta.

Les netejadores de Còrdova llancen un missatge important. Qualsevol pacte o millora salarial pactada per dalt, per més mínima que sigui, ha de ser barallat en cada centre de treball si no es converteix en lletra morta i pura demagògia "progressista".


Facebook Twitter

Clara Mallo

Nació en Zaragoza en 1989. Historiadora del Arte y Máster en Cultura Contemporánea: Literatura, Instituciones Artísticas y Comunicación Cultural por la Universidad Complutense de Madrid. Escribe sobre cultura y sociedad en Izquierda Diario.

3 d'octubre de 2017: una jornada que va demostrar que hi ha una alternativa amb independència de classe al processisme

3 d’octubre de 2017: una jornada que va demostrar que hi ha una alternativa amb independència de classe al processisme

Postals de la repressió espanyolista que no va poder acabar amb l'1-O

Postals de la repressió espanyolista que no va poder acabar amb l’1-O

El procés s'enfonsa: per què la "unitat popular" no emergeix com a alternativa?

El procés s’enfonsa: per què la "unitat popular" no emergeix com a alternativa?

S'agreuja la crisi del Govern: requiem pel processisme i tornada a l'autonomia

S’agreuja la crisi del Govern: requiem pel processisme i tornada a l’autonomia

I què fem contra l'extrema dreta?

I què fem contra l’extrema dreta?

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Èxit de seguiment a les aturades de TMB Busos a Barcelona

Èxit de seguiment a les aturades de TMB Busos a Barcelona

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques