Els preus dels cereals, que ja havien experimentat una pujada en veure’s afectats per la pandèmia i la crisi mediambiental, han sofert un augment també per les conseqüències de la guerra, ja que tant Rússia com Ucraïna són dels principals productors agrícoles en l’àmbit mundial.

Tones de llavors es troben bloquejades a Ucraïna, sense poder sortir del país, i tampoc serà possible de moment produir en el territori a causa de la contesa. Aquesta situació crítica, resultat directe del funcionament del sistema capitalista, ha portat al fet que el risc que es produeixi una crisi alimentària mundial sigui elevat, particularment a Àfrica, on la fam colpejaria amb força a milions de persones.

Ja el secretari general de les Nacions Unides advertia el mes de maig passat referent a "una escassetat mundial d’aliments que podria durar anys" a causa de la guerra, on "centenars de milions de persones més podrien veure’s empeses a la pobresa". No obstant això, no sols s’augura una fam a escala global amb especial incidència als països més pobres, sinó un consegüent augment de la conflictivitat social i política, afavorit per l’augment de la desigualtat i la precarització que va deixar la pandèmia i a la qual està conduint la inflació, sobretot en el preu de combustibles i aliments.

Ja estem veient les primeres respostes obreres i populars fruit d’aquesta situació convulsa, com són la rebel·lió a Sri Lanka contra l’austeritat, les lluites pageses al Perú, les vagues dels treballadors del petroli a Gran Bretanya, els aturs a Alemanya i Itàlia, les mobilitzacions a l’Iran davant la retirada de subsidis al blat i a la farina per part del govern, o el procés emergent de sindicalització als EUA.

En aquest marc d’augment de tensió social i de crisi alimentària imminent es troba, d’una banda, Rússia volent utilitzar el risc de fam com una carta a favor seu per a pressionar a les potències imperialistes al fet que retirin les sancions econòmiques—que són igualment un xantatge reaccionari que perjudica la classe treballadora russa— a canvi d’aixecar el bloqueig que manté en la Mar Negra, el qual impedeix que surtin les exportacions de gra d’Ucraïna.

D’altra banda, les potències imperialistes i l’OTAN, ara armades fins a les dents i temorosa d’una onada migratòria provinent del sud global, es disposa a reforçar les seves fronteres exteriors, política en la qual països com Turquia, Líbia i especialment el Marroc cobren un rol fonamental, ja que aquests països reben compensacions econòmiques a canvi de contenir, perseguir i detenir el flux migratori cap a Europa.

Si bé les bases en les quals s’assenteixi aquesta Europa fortificada daten dels Acords de Schengen de 1985, la construcció de murs fronterers per raons migratòries s’ha convertit en una política en auge, fruit dels discursos xenòfobs i racistes, sostinguts especialment l’extrema dreta encara que no sols, que consideren a les persones migrants i desplaçades per la força com una "amenaça", però que només porten a l’explotació i a la nul·litat de drets als qui migren.

En aquesta política racista de reforç de fronteres enfront de la potencial onada migratòria procedent d’Àfrica, l’Estat espanyol i el seu "govern progressista" tenen un paper protagonista, especialment des que el PSOE—amb el suport de facto d’Unides Podem i del PCE, per molt que volguessin distanciar-se d’aquesta maniobra política en el seu discurs—va reconèixer la sobirania de la dictadura marroquina sobre el Sàhara, a canvi, per descomptat, que sigui la gendarmeria de Mohamed VI la que assumeixi els crims en la davantera sud de la UE.

La veritat és que la col·laboració entre el govern espanyol i el marroquí en matèria d’immigració compta amb diversos precedents, perquè tots dos Estats han sostingut un ferri control de la frontera, donant-se suport mútuament per a reprimir i assassinar a milers de migrants en la seva fugida del continent africà, des del reforç de les fronteres de Ceuta i Melilla amb concertines, fins a les matances i tirotejos provocats per la policia marroquina i la Guàrdia civil espanyola, la vigilància de les costes atlàntiques i de l’estret que contribueixen al fet que les rutes migratòries s’allarguin i augmenti la seva perillositat o les devolucions "en calent" a milers de persones que fugen de la misèria permanent de la qual és responsable l’espoli imperialista espanyol i europeu.

Són totes aquestes violacions dels drets humans les que el "govern més progressista de la història", amb el beneplàcit d’una UE a la qual li ve de perles comptar amb un sentinella que actuï amb puny de ferro per a defensar les seves fronteres, vol que quedin garantides per la dictadura marroquina en el marc d’una situació mundial cada vegada més convulsa, marcada per l’amenaça de fams i un augment en els conflictes socials.

És urgent, per tant, l’obertura de fronteres per a tots aquells que fugen de la misèria, posar fi als acords amb la dictadura militar i la retirada de les empreses espanyoles del Sàhara Occidental, així com la derogació de la racista Llei d’estrangeria i el tancament de tots els CIE per a acabar amb la violència que sofreixen les persones migrants tant per les institucions com servint de mà d’obra extremadament precària per als capitalistes.

Però no sols això, sinó que també és necessària una sortida independent, de classe, de la guerra, allunyada dels interessos reaccionaris dels bàndols contendents, que exigeixi a més l’expropiació dels grans terratinents d’Ucraïna i Rússia i de tots aquells que especulen amb la fam dels pobles, per a planificar la producció en funció de les necessitats alimentàries del món.