Les eleccions de diumenge van acabar donant el triomf a Lula da Silva sobre Jair Bolsonaro, però portant-les a la segona volta. El líder del Partido de los Trabajadores (PT) va aconseguir un avantatge de 5 milions de vots, en la proporció de 48,4% contra 43,2%.

L’actual president, Jair Bolsonaro, va obtenir més de 51 milions de vots i entrarà en la segona volta amb un marge molt major a l’esperat. També va millorar la seva posició en el Congrés i els seus aliats van guanyar diverses governacions.

Bolsonaro i els seus aliats es recalibren, i buscaran prendre una nova posició, des del Congrés i els governs estatals, per atacar als treballadors, les dones, els negres i les persones LGBT. Són enemics acèrrims que s’atrinxeren en el nou règim polític en formació. Això confirma, per si quedava algun dubte, que el "bolsonarisme" no és un fenomen passatger de la política brasilera. L’escenari és el d’un país molt més a la dreta de l’esperat.

Lula va celebrar el seu resultat dient que "guanyarà les eleccions i que això és només una pròrroga". El to era malhumorat i poc entusiasta. Va ser una victòria més ajustada del que anunciaven les enquestes. La preparació per a la segona volta es donarà amb un Bolsonaro encoratjat i amb una política del PT que va ajudar a crear un clima més de dreta al país.

Un país més a la dreta

De fet, a més de ser un moviment amb presència als carrers, el "bolsonarisme" ha demostrat ser una tendència constant en la superestructura política. Ha absorbit la base social de partits tradicionals PSDB (Partido de la Social Democracia Brasilera) i MDB (Movimiento Democrático Brasilero), afeblits o fins i tot liquidats, en el cas del primer. El PSDB va patir una dura derrota especialment a l’interior de l’estat de San Pablo enfront dels candidats de Bolsonaro.

Hi ha un enfortiment de la dreta en tots els quadrants del parament, la qual cosa portarà major inestabilitat a qualsevol tipus de govern. Com diu Marcelo Godoy, encara que guanyi la fórmula Lula-Alckmin, el seu govern haurà de conviure amb un Congrés encara més a la dreta i amb major presència del "bolsonarisme" comparat amb el 2018, quan el cap ultradretà va assumir la presidència. El propi diari financer britànic Financial Times diu que "la bancada ruralista, de la bíblia i la bala" de Bolsonaro van arribar per quedar-se.

Aquesta relació de forces a la dreta escalfarà encara més l’ambient de gestos cap al conservadorisme. Lula va ser llest per dir que "buscarà els seus nous aliats i reunir més suport". Aquests "aliats" buscats pel PT seran els que han sostingut tot el gir a la dreta al Brasil des del cop institucional contra Dilma Rousseff en 2016. El règim polític està conquerint el que volia, navegant la candidatura de Lula cap al "hemisferi dret". Analistes com Gerson Camarotti o Otávio Guedes diuen que "les eleccions de 2018 encara no han acabat i que Lula ha d’entendre el signe de les urnes". No fa falta saber portuguès per a entendre que la gesticulació de la premsa és un senyal per a moure la política programàtica del PT encara més a la dreta, cap a l’anomenat "centre".

No està de més recordar que la candidatura de Lula i el PT va ser ressuscitada de l’ostracisme pel guant del mateix règim polític que havia empresonat a l’expresident en 2018, amb l’objectiu de relegitimar i restaurar la figura afeblida del sistema polític brasiler. Com a part d’aquesta operació política, el PT va incloure en el seu si al PSDB, fusionant les sigles que havien polaritzat la política durant el transcurs de l’antic règim de 1988. En aquesta condició, davant la inestabilitat permanent que representa Bolsonaro, la candidatura de Lula és encara més sensible als anhels dels veritables factors de poder, que exigeixen del PT el que sempre va estar disposat a donar: la garantia de la governabilitat i la no reversió de les reformes contra drets socials que van conquerir els capitalistes en el cicle 2016-2022. Ara voldran compromisos encara més durs per posar els seus interessos per sobre de les necessitats més sentides per la classe treballadora i els pobres, i noms que representin això dins del govern.

A la campanya presidencial, és un fet comú que l’error va ocórrer en els vots que podia obtenir Bolsonaro, no en els de Lula. Aquests resultats expliquen la imatge de les eleccions estatals. Les principals dades electorals van ser errors en les enquestes a San Pablo i Mina Gerais.

En el seu discurs, Bolsonaro va assenyalar les dificultats que haurà de superar. Va reconèixer que la seva campanya "no va arribar a la part més important de la societat", que "hi ha un sentiment que l’economia ha empitjorat", en referència al fet que la població pobra identifica la responsabilitat del govern en la crisi, la fam i la misèria. Com diu el politòleg Alberto d’Almeida, la figura de Bolsonaro ha mostrat unes certes esquerdes en el bastió general de la dreta. "Un president que es postula per a la reelecció tradicionalment té un gran avantatge sobre els seus oponents. A més d’estar darrere de Lula, va estar prop de ser derrotat en la primera volta. La seva força té a veure amb un percentatge superior al previst per les enquestes, i l’elecció de diversos candidats que va secundar, molts d’ells exministres”.

Lula va aconseguir 25 milions de vots més que la candidatura de Fernando Haddad en 2018, mentre que Bolsonaro va obtenir 1,7 milions de vots més que en la 1a volta de 2018, però això representa una caiguda del 2,83% respecte al percentatge que va obtenir en aquell moment. En els sectors més pobres de la població, Bolsonaro va ser derrotat, especialment a la regió del Nord-est. L’actual president va ser derrotat a la ciutat més poblada i econòmicament més important del país, Sao Paulo. El seu fill, Eduardo Bolsonaro, va perdre 1 milió de vots, i va quedar darrere del líder del Movimiento de Trabajadores Sin Techo, Guilherme Boulos, el diputat federal més votat a l’estat paulista.

Això no canvia el panorama d’un país que s’ha mostrat més a la dreta i socialment polaritzat. Un Brasil partit per la meitat (per a usar els termes d’Ítalo Calvino), com més es busca aliances amb la dreta i els patrons, més s’alimenta l’ambient embriagador del bolsonarisme.

Cap a on porta les aliances amb la dreta i els empresaris?

Això és el que ha demostrat fer la política del PT, de fet. Ni tan sols en el terreny electoral van tenir èxit en la falsa idea que per vèncer a l’extrema dreta calia ampliar les aliances amb la gran burgesia.

La política ara és continuar collint suport en el camp de la dreta, i dir que no es pot guanyar a Bolsonaro sense expandir el ja amplíssim Frente Amplio. La premsa comença a anunciar que "els brasilers són conservadors". L’objectiu és condicionar encara més a Lula, que ja té amb ell una constel·lació de dretans, començant pel seu candidat a vicepresident. El periodista Merval Pereira es fa ressò d’una màxima de l’espanyol Pablo Iglesias: no seria possible "governar sense un cert consens per part de la dreta". El to és similar a l’utilitzat per analistes liberals a Xile, quan atribueixen l’estrepitosa derrota d’una nova constitució defensada per Gabriel Boric a un suposat "conservadorisme innat" del poble xilè.

La veritat, no obstant això, és que Xile ha demostrat que la conciliació de classes sempre enforteix a la dreta, com diem. Això va quedar clar amb la política del president Boric, que va assumir l’agenda de la dreta, mentre la Convención Constituente, ni lliure ni sobirana, acceptava passivament la tutela de tots els poders constituïts heretats del pinochetisme, com expliquem en un altre article.

Al Brasil, aquesta lliçó xilena apareix amb els resultats de la primera volta. El gir a la dreta de Lula i el PT, des de la seva aliança amb el dretà Alckmin a la cerca per aconseguir el suport de simpatitzants en el PSDB, com l’expresident Fernando Henrique Cardoso, Henrique Meirelles, els seus funcionaris neoliberals, i fins al nodrit grup d’empresaris i banquers que responen les principals cambres empresarials. Aquesta política de conciliació amb la dreta només va enfortir la recuperació bolsonarista. Molts a l’esquerra -especialment en el PSOL, que es va dissoldre en la campanya de Lula-Alckmin- van dir que era "necessari tenir responsabilitat" i unir-se a les figures que van ser responsables de portar-nos a aquesta catàstrofe. Aquesta política només va enfortir el clima dretà que va permetre un resultat més favorable del que esperava el propi Bolsonaro, qui no només va evitar ser derrotat a la primera volta, sinó també enfortir la presència parlamentària.

Les eleccions són una prova que la política de "Frente Amplio" només pot enfortir a la dreta . Ara Lula vol que passem pel mateix calvari, reeditant la política de conciliació de classes que ens va portar aquí, donant alè als pitjors enemics dels treballadors. Aquesta reoxigenació de la dreta per part de la política del PT, tenint-la en el seu propi si en albergar a la vella dreta tradicional, beneficiarà als pilars que van sustentar el bolsonarisme en els últims anys. Com sostenen Daniel Feldmann i Fabio dos Santos, en el llibre “Brasil autofágico. Aceleración y contención entre Bolsonaro y Lula”, es van anar gestant les bases de suport del bolsonarisme en els vaivens de les polítiques d’Estat del lulisme en particular, i del PT en general, que en intentar contenir la crisi amb la conciliació va acabar accelerant-la.

La resposta a la resistència que va aconseguir, en termes electorals, el bolsonarisme implica el contrari a la política que ve portant endavant Lula i el PT. Implica una política decidida d’independència de classe, la unificació del conjunt dels treballadors contra els empresaris, i un programa d’atac als pilars de les reformes econòmiques ultraliberals, que Lula va prometre preservar.

Qui va dir que enfrontar el bolsonarisme requereix "apaivagar" als capitalistes i "portar-los" al costat dels treballadors? Per contra, el punt “zero” de qualsevol programa que davant seriosament Bolsonaro ha de començar amb la derogació de totes les reformes que empitjoren les condicions de vida dels treballadors, en primer lloc la reforma laboral i la reforma provisional, però també contra la llei de lliure accés, la subcontractació, el topall de despesa de l’Estat i totes les privatitzacions. Així mateix, és decisiu lluitar per la reducció de la jornada laboral, sense reducció salarial, amb 30 hores setmanals per fer front a la precarietat, l’atur i la misèria, en la perspectiva de la divisió de la jornada laboral entre ocupats i desocupats. Per lluitar per això les direccions burocràtica dels sindicats són un trava en aquesta batalla, per això és fonamental l’exigència a les direccions majoritàries del moviment de masses, començant per les centrals sindicals (CUT, CTB e UNE). Una exigència que impulsin un pla de lluita seriós contra Bolsonaro i per revocar les reformes imposades durant el seu govern.

L’actual política de Lula i el PT desmoralitza i afebleix la lluita contra l’extrema dreta, acaba sent responsable d’enfortir a Bolsonaro i la ultra dreta. És necessari enfortir la mobilització i organització independent de treballadors, negres, dones, la comunitat LGBT per a connectar les aspiracions de la població pobre i treballadora en un seriós enfrontament amb la nefasta extrema dreta.