Món obrer

REFORMA LABORAL

Barra lliure per a la patronal: es continuen garantint els ERTO, impagaments i abusos

La poca capacitat de negociació col·lectiva dels treballadors, la lentitud de la justícia en matèria laboral i la legalitat vigent en favor de les empreses fan que els treballadors estiguin indefensos davant els atacs de la patronal.

dilluns 8 de novembre| edició del dia

Per a la classe treballadora la indefensió marca qualsevol conflicte laboral amb l’empresa, on la capacitat negociadora i de moviments és molt mes limitada que per a la patronal. Si tu, com a empleat, faltes diversos dies a treballar i l’empresa t’acomiada podria considerar-se que has abandonat el teu lloc de treball pel que perdries el teu treball, el dret a indemnització i fins i tot el dret a atur.

Però en canvi, si l’empresa no compleix amb la seva part del contracte i decideix no pagar-te la nòmina, fins al tercer mes no podries judicialitzar el conflicte. Mentre això ocorre, has de continuar pagant el lloguer, la hipoteca, les factures i totes les despeses necessàries en el dia a dia.

Això és el que els va ocórrer als treballadors de Mopavid, una empresa de Badalona en la que els seus treballadors han sofert impagaments de salaris des del mes de juny. Aquests es veien obligats a continuar treballant per a no perdre els salaris que els devien, però alhora no estaven cobrant el seu sou pel que molts no podien afrontar els pagaments de lloguer o hipoteca.

L’empresa vidriera s’havia acollit als ERTO al juny de 2020 però aviat van haver de tornar perquè hi havia treball. No va ser fins a desembre de 2020 quan l’empresa va començar a pagar la nòmina trigui i incompleta. Finalment, els treballadors van haver de forçar un ERO per a rebre els seus salaris a través de FOGASA ja que la via judicial és tortuosa i l’empresa volia a tancar.

Els ERTO han permès a les empreses treure i ficar treballadors de les seves plantilles a conveniència i pràcticament sense contrapartides, més enllà de l’exigència del manteniment de l’ocupació que s’ha mostrat com una gran fal·làcia.

PP I PSOE sense diferències en allò econòmic

Si hi ha quelcom en el que els dos grans partits clàssics del règim del 78 s’assemblen és en la qüestió econòmica respecte a les butxaques dels grans capitalistes. Tots dos porten donant-li mes poder negociadors i judicial a les grans empreses en detriment dels treballadors. Des de la liberalització del mercat de treball regulant les Empreses de Treball Temporal (ETT) per part de Felipe González per a facilitar la mà d’obra barata amb l’externalització i subcontractació de les empreses l’any 1994, fins a l’última reforma laboral del Partit Popular l’any 2012 abaratint i facilitant l’acomiadament.

L’última reforma laboral va donar una última volta de rosca a la perduda de poder i negociació dels treballadors i sindicats amb la prevalença de convenis d’empresa o la ultraactivitat en la negociació del conveni, fent que l’empresa sempre tingui l’última paraula a l’hora de negociar.

Va haver-hi un avanç en els motius de l’acomiadament, ja que gairebé qualsevol qüestió pot ficar-se en el comodí de quan existeixin causes “econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció”, però a més van eliminar les despeses de tramitació en el cas d’acomiadaments improcedents, per la qual cosa a les empreses li surt molt rendible acomiadar-te de manera disciplinària.

Aquest tipus d’acomiadament correspon a pagar-te cinc dies per any treballat, amb l’objectiu d’esperar que sigui un jutge qui digui que et correspon un improcedent, fent que sigui el treballador qui, amb la pressió de no poder pagar les seves factures a temps, estigui més disposat a negociar a la baixa d’aquests 33 dies per any treballat que corresponen.

Un altre de les moltes facilitats atorgades a la patronal va ser la possibilitat d’aplicació dels ERO per causes “econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció” sense necessitat d’una autorització administrativa.

El PSOE no està disposat per si mateix a derogar aquestes dues últimes reformes laborals, però tampoc són capaces els seus socis de govern amb la ministra “comunista” Yolanda Díaz al capdavant del Ministeri de Treball.

Quin pla de lluita?

Les burocràcies sindicals estan subjectant a la classe treballadora, impedint un pla de lluita enfront de la no derogació de la reforma laboral sinó reformar cap dels seus punts, pacificant a les seves bases amb una negociació per dalt.

Amb un panorama de desocupació estructural, la precarització del treball i la indefensió dels treballadors fan imprescindible aixecar un programa unitari i d’independència de classe, d’emergència laboral i de lluita anticapitalista, antiracista, feminista i de la joventut, per ser els sectors més colpejats per la crisi.

Un programa que ha de defensar com a reivindicacions mínimes essencials la derogació total de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, el repartiment de les hores de treball sense disminució salarial, un salari mínim de 1.500 euros i la nacionalització sota control obrer de les empreses que tanquin o acomiadin treballadors, acompanyat d’un programa d’inversió pública ofensiu i decidit per a la creació d’ocupació i la millora dels serveis públics, sobretot en la sanitat, l’educació i els serveis socials.

Per a imposar i dissenyar el programa de mobilitzacions al carrer cal imposar a les burocràcies sindicals el front únic de lluita, sobre la base del desenvolupament d’assemblees democràtiques de treballadores i treballadors. L’esquerra sindical ha de posar-se al capdavant d’aquesta batalla. Perquè solament a través de la lluita de classes unitària i continuada es podrà imposar un programa d’aquest tipus a la patronal i al Govern de cara a aconseguir que la crisi la paguin els capitalistes.




temes relacionats

ERO   /    ERTOs   /    Món obrer   /    Economia   /    Capitalisme   /    Món obrer Estat espanyol   /    Reforma laboral

Comentaris

Comentar