Els revolucionaris no estem a favor de qualsevol unitat de l’Estat espanyol, ni tampoc ho estem de qualsevol procés d’independència. No obstant això, diferenciem clarament entre un estat opressor (petita presó de nacions) com ho és l’Estat espanyol, i les nacionalitats oprimides, com la catalana o la basca. Perquè igual que pensaven Marx i Lenin, opinem que un poble que oprimeix a un altre mai podrà ser lliure.
Una democràcia blindada, pactada amb la dictadura
L’Estat espanyol tal qual el coneixem ara és una democràcia per a rics nascuda d’un pacte amb el búnker franquista i que s’està blindant a passos engegantits. “Democràcia per a rics” vol dir que els seus diferents governs són els encarregats d’usar l’administració pública a favor dels grans empresaris (Ibex 35) i fortunes. Per això és que el pressupost públic és saquejat contínuament engrandint la fortuna dels Fainé, Amancio Ortega, Roig, Villar Mir, etc.
Igual que la resta de “democràcies”, l’espanyola governa per als grans empresaris en detriment dels treballadors. Això és capitalisme. Encara que té les seves particularitats. Com deia, és una democràcia pactada amb el búnker de la dictadura franquista. I, com tal la Constitució no reconeix les nacions existents, ens dóna una Monarquia i un Monarca nomenats per Franco, preserva el mateix poder judicial i forces militars i de repressió procedents de la dictadura, etc. És una democràcia per a rics que neix extremadament limitada.
A més, les institucions espanyoles s’estan blindant acceleradament. Això és, que a través de noves lleis com la mordassa; o d’una interpretació aberrant com es fa amb el delicte d’odi que se suposa protegeix a les minories i s’usa per protegir a la policia; o directament de retorçar la realitat de manera flagrant com es fa en les causes judicials contra els dirigents i activistes independentistes catalans; amb causes judicials que permeten la violació; amb la defensa de fronteres que maten a immigrants; etc i etc.
I, durant aquests anys de crisi econòmica mundial, les institucions espanyoles han fet que els treballadors siguem els pagans de la mateixa. L’atur va arribar oficialment al 26% i encara segueix alt; els nous llocs de treballs són temporals, mal pagats i en condicions d’ultraprecarietat; l’habitatge és un be gairebé inassumible per a joves; la bretxa salarial entre dones i homes continua creixent; etc, etc. Però les grans empreses guanyen igual o més que abans de la crisi. El secret és que ho fan pagant-nos menys.
Per tot l’anterior, com a revolucionaris no és possible defensar de manera alguna aquesta “Unitat d’Espanya”. Perquè és una unitat reaccionària que defensa als rics, oprimeix a les nacions i superexplota als treballadors. I, el cas del moviment democràtic català per l’autodeterminació i la independència està atacant a aquestes institucions, al Règim del 78. Les masses catalanes les enfronten perquè volen votar en un referèndum la relació entre ambdues nacions.
Democràcia i revolució, les lliçons de la III i la IV Internacionals
Els revolucionaris recolzem la realització del dret d’autodeterminació de les nacions oprimides (fins i tot de separació si així la majoria ho decideix). Ho fem perquè creiem que cap nació ha de tenir privilegis i han d’estar en un plànol d’igualtat per poder tenir relacions socials, econòmiques, culturals en les millors condicions possibles. I, per això hem defensat i participat de l’1-O i també plantegem que calia realitzar la voluntat expressada l’1-O i amb la vaga del 3-O.
Als revolucionaris no ens interessa crear més fronteres. No obstant això, així i tot defensem l’autodeterminació catalana i la separació que es va expressar l’1-O. Ho fem perquè tampoc defensem fronteres reaccionàries que oprimeixin a la població. El procés democràtic català és una reivindicació que serveix per atacar el Règim del 78 i el sistema capitalista espanyol. Si be actualment està liderat pels representants de la burgesia catalana, és el poble qui va sortir al carrer començant amb el mateix.
Des de CRT reprenem les lliçons programàtiques de la III i la IV internacionals. I no separem el programa mínim (de conquestes econòmiques i democràtiques) del programa màxim (la revolució social). Això és així perquè des de principis de segle passat les potències burgeses havien demostrat clarament que el capitalisme era reaccionari. Les dues guerres mundials amb diverses desenes de milions de morts van ser una palmaria mostra de la reacció capitalista.
Lenin ho va expressar clarament en el seu llibre “L’imperialisme etapa superior del capitalisme” en el qual defineix “… els trets distintius de l’imperialisme que obliguen a qualificar-lo com a capitalisme parasitari o decadent”. Per a Lenin, “L’imperialisme és l’època del capital financer i dels monopolis, que provoquen a tot arreu una tendència a la dominació, i no a la llibertat. Sigui quin sigui el règim polític, el resultat d’aquesta tendència és la reacció oberta i l’extrema intensificació de les contradiccions en aquest camp”. I el fundador de la III Internacional concloïa amb que aquesta reacció oberta “Particularment s’intensifica l’opressió nacional i la tendència a les annexions, és a dir, a la violació de la independència nacional”.
La IV Internacional, fundada per León Trotsky, en combat contra la burocratització de la URSS dirigida per Stalin, va reprendre la caracterització que Lenin i la III Internacional feien del sistema capitalista com completament reaccionari: “…en l’època del capitalisme en descomposició (…) quan qualsevol reivindicació seriosa del proletariat i fins a qualsevol reivindicació progressiva de la petita burgesia, condueixen inevitablement més enllà dels límits de la propietat capitalista i de l’Estat burgès”.(1)
Diferent era l’època en què va sorgir la socialdemocracia, època en la qual el capitalisme encara tenia certs aspectes progressistes. La SD separava el programa mínim del programa màxim, ja que no estaven madures les condicions per a la revolució social. Es tractava de guanyar posicions perquè al moment en què el capitalisme es transformi en imperialista, poder disputar-li la direcció de la societat. I en l’etapa imperialista “… la burgesia reprèn cada vegada amb la mà dreta el doble del que va donar amb l’esquerra…” per tant el programa mínim i màxim han de tenir una relació molt més estreta: “La IV Internacional no rebutja les reivindicacions del vell programa mínim en la mesura en què elles conserven una mica de la seva força vital”.
La síntesi de l’acció dels revolucionaris està expressada al Programa de Transició “En la mesura en què les reivindicacions parcials –“mínimum”– de les masses es xoquin amb les tendències destructives i degradants del capitalisme decadent –i això ocorre a cada pas–, la IV Internacional proposa un sistema de reivindicacions transitòries, el sentit de les quals és el de dirigir-se cada vegada més oberta i resoltament contra les bases del règim burgès”.
Per això els revolucionaris participem en lluites democràtiques bàsiques com l’autodeterminació (Catalunya, els drets LGTBI) o socials (Amazon, Panrico, les Kellys, etc) com es fa contra la precarietat i el cost de la vida creixent. Lluites que en si mateixes no són revolucionàries, però que en la mesura en què s’enfronten al règim i al sistema tenen aquesta “força vital” que les potenciarà a unir-se amb la resta del proletariat i el poble (i a despertar-los) per vèncer la resistència del capitalisme.
Això el que demostra és que l’agent de les reformes democràtiques estructurals i socials no serà la burgesia. Ni la burgesia espanyola, ni la burgesia catalana. L’espanyola ha reprimit obertament a través de totes les institucions de l’estat. La burgesia catalana va abandonar als milions de catalans emportant-se la seu social de les principals empreses. I els representants d’ella, això és PDeCAT i Esquerra ni van defensar la república, ni es van atrevir a fer si més no algun acte jurídic per proclamar-la, tan sol una declaració simbòlica i “van apagar la llum”.
L’exemple dels primers anys de la URSS és un model a seguir. Entre les primeres determinacions del Soviet va ser la “Declaració dels drets dels pobles de Rússia” que va proclamar “El dret a lliure autodeterminació, incloent la secessió i formació d’un estat separat”. I, entre 1917 i 1918 es van constituir una sèrie de nacions, algunes de les quals es van separar i la majoria va acabar formant la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.
Ni la feble burgesia russa, ni el tsar van permetre l’autodeterminació de les nacions. Ells preferien usar un poble contra una altra per preservar la propietat de la terra i les condicions semifeudals de treball. Va ser el proletariat liderant al camperol pobre qui va donar passos per resoldre el problema de la pau, la terra, l’autodeterminació dels pobles, i començar a resoldre les greus penúries socials a la qual estaven sotmesos.
Amb les diferències per l’evolució succeïda en aquests cent anys, la burgesia continua tractant d’evitar qualsevol reforma democràtica estructural. L’estat espanyol continua oprimint a les nacionalitats existents dins de les seves fronteres. I, la burgesia catalana porta moltes dècades participant com a sòcia menor dels negocis de l’Estat espanyol. Per què voldria trencar ara aquesta gran empresa?
Catalunya, autodeterminació i independència
Des d’una perspectiva revolucionària és fals identificar a la direcció del procés amb la base social que impulsa el moviment. En primer lloc, perquè el moviment democràtic català va començar malgrat Convergència, Esquerra i del PSC. I en segon lloc, perquè la direcció ha estat pressionada en moments claus per la mobilització social per anar més enllà del que volia. Qüestió que demostra una divergència d’interessos entre la base i la direcció com es va veure quan Clara Ponsatí va dir que havien anat de farol mentre el poble va posar el cos a les càrregues policials de l’1-O.
Per als revolucionaris aquesta diferenciació és fonamental. El poble quan demana la independència i/o exercir l’autodeterminació està buscant una forma de resoldre els greus problemes socials que pateix per la situació de crisi econòmica que des del poder i les grans empreses (inclòs el català) es descarrega sobre ells. I els representants de la burgesia ho fan per defensar els interessos de la gran patronal com es pot llegir en l’informe del CAREC.
La clau per exercir el dret d’autodeterminació i la seva realització resideix en la mobilització i l’organització socials independent de les ales burgeses i els seus representants. A diferència de la direcció del procés que va fer l’impossible per restringir la mobilització social com demostren les defenses dels presos polítics quan el 20-S els Jordis demanaven al poble que s’anessin o el mateix 1-O quan Esquerra va plantejar aixecar l’1-O per la repressió policial als centres de votació durant el matí.
Per això, des de la CRT hem insistit en les crides a la CUP a trencar amb la burgesia catalana, per organitzar una campanya des dels centres d’estudis (universitaris, instituts, etc.) i de treball en què sigui possible per afavorir una mobilització orgànica i dirigida des de la base. Hem saludat l’aparició dels CDRs que han jugat un rol destacat l’1-O, el 3-O i el 8N i hem participat en ells. Lamentablement, la direcció de la CUP els ha subordinat a l’estratègia de Puigdemont i s’han limitat a l’acció barrial.
Què diferents seria si els CDRs recolzessin massivament les lluites dels treballadors com els tècnics de Movistar i les Kellys! Així sí que es podria eixamplar la base social! Els treballadors podrien identificar la República amb la solució de les seves necessitats socials. Quelcom impossible que pugui succeir si els campions de les retallades socials segueixen al capdavant del moviment català.
El greu problema polític de subordinar-se a la direcció de la burgesia catalana o els seus agents petit burgesos són els límits de classe que aquests tenen. La burgesia fa dècades que no lidera un procés democràtic de constituir una nació o una república. Fins i tot en casos com el de Quebec, la burgesia davant el perill d’escissió va retirar les seves empreses. Els grans empresaris són temorosos de perdre una part del negoci davant processos de mobilització social. Per això, els seus representants van abandonar Catalunya (Puigdemont i companyia) o no van assistir a la Generalitat (Junqueras i els dirigents presos).
I, la burgesia catalana no és una excepció. Les empreses catalanes estan lligades estretament al capital de l’Estat espanyol. En primer lloc, perquè és el seu mercat d’excel·lència (encara que en els últims anys va haver d’ampliar els seus horitzons), en segon lloc, perquè estan entrellaçats fins a familiarment. Famílies tan importants com els Cortina amb la cervesa San Miguel, els Carceller de la Damm, els Suqué-Mateu del Grup Peralada, per tan sol esmentar tres, han estat ferms defensors de Franco i sota la seva dictadura han pogut estendre el seu domini econòmic (2).
Una porció important de la classe obrera catalana va votar a Ciutadans pensant en la unitat nacional. Segurament, amb el convenciment que si tots els pobles de l’Estat espanyol romanem units serem més forts per superar els greus problemes socials. La idea d’una “balcanització” de la península òbviament seria greu i no hi ha força política d’esquerra i de classe que pugui desitjar-la seriosament. No obstant això, la unitat que defensa Ciutadans és la de l’Ibex35, completament oposada als treballadors. La mateixa que defensen el PP i el PSOE amb l’aplicació de l’article 155.
No obstant això, no és possible recolzar l’“actual unitat d’Espanya” des d’una posició mínimament progressista. Una unitat que des de Madrid s’encarrega d’oprimir les nacions que alberga l’Estat espanyol i que descarrega ferament la crisi sobre els treballadors i especialment entre les dones i els joves. La política de retallades ha recaigut centralment en les Comunitats Autònomes i l’atur i la precarietat continua copejant a les famílies obreres.
Per això, els revolucionaris que identifiquem les reivindicacions nacionals del poble de Catalunya com a part de la lluita contra les retallades, l’atur i la precarietat, veiem en la mobilització catalana un gran impuls per desenvolupar la mobilització en la resta de l’Estat. Per això, des de la CRT, en la mesura de les nostres forces, hem participat i impulsat la mobilització catalana en la perspectiva d’empalmar amb la resta dels pobles i els treballadors de l’Estat. Que el moviment català sigui la punta de llança per despertar al proletariat dels treballadors i els pobles de l’Estat.
Vèiem (i veiem) la possibilitat que Catalunya sigui una capçalera de platja perquè els pobles tinguin el reconeixement nacional que es mereixen i que hi hagi una associació lliure i voluntària entre els mateixos sobre la base del respecte mutu i sense privilegis per a cap especialment. Una associació que doni la possibilitat d’autogovern que cada poble desitgi fins i tot la possibilitat de constituir una nova república.
Per això plantejàvem la construcció d’una federació de repúbliques ibèriques que solament podria ser construïda pels treballadors i els pobles de la península. Aquesta construcció serà possible sobre la base de derrotar a les reaccionàries institucions del Règim del 78, la Monarquia i l’Ibex 35. Són els grans empresaris els qui es beneficien de l’opressió nacional. Mentre els treballadors i els pobles s’enfrontin entre si, ells descarreguen la crisi sobre nosaltres. I, entre les grans empreses “espanyoles” n’hi ha de Catalunya, d’Euskadi i de diferents territoris.
Les burgesies perifèriques participen dels negocis de la burgesia espanyola com explicava abans. Estan unides per llaços familiars, per negocis milionaris comuns, per explotar al màxim els pressupostos públics. Per això no es pot esperar al fet que la burgesia de l’estat oprimit s’encarregui de portar endavant les tasques democràtiques pendents i, molt menys encara de fer-ho per resoldre els greus problemes socials que pateix el poble pobre. És que és part del problema. No cal oblidar que CiU va participar entre els pares de la Constitució del 78 i que ni tan sols es van atrevir a declarar la República votada l’1-O.
Per això mateix, per exercir el dret d’autodeterminació plantegem que aquest ha de ser liderat pels treballadors i el poble catalans desallotjant als representants de la burgesia (PDeCAT i Esquerra) de la direcció. I que aquesta lluita haurà d’acabar amb el Règim del 78, aliant-se els treballadors i els pobles de la resta de l’Estat. Per la qual cosa és vital aixecar conjuntament les demandes obreres contra l’atur, la precarietat, els baixos salaris, l’habitatge, els drets de les dones i pensionistes, etc.; conformant una enorme aliança obrer i popular.
Això ens porta a una república catalana basada en els mètodes i lluites de classe, és a dir, una República obrera i popular catalana en la perspectiva d’una unió lliure i voluntària de repúbliques obreres de la península. En síntesi una república catalana que no neixi dividida de la resta dels pobles i treballadors de l’Estat. Qüestió que seria impossible realitzar sota la direcció de la burgesia catalana, ja que no pretén resoldre problema democràtic i social algun que vagi contra els seus interessos depredadors.
Per això des de la CRT som part de la lluita per construir una esquerra dels treballadors, completament independent de qualsevol ala burgesa. Som part de la construcció d’una esquerra anticapitalista basada en les dones combatives del 8M, els joves i estudiants que lluiten, els treballadors que estan barallant contra la precarietat. Participem de la construcció d’una esquerra anticapitalista, dels treballadors i socialista.
Notes:
(1) Programa de Transició. És el programa fundacional de la IV Internacional que buscava la continuïtat de la III Internacional sota la direcció de Lenin, és a dir, durant els seus primers quatre congressos. La III Internacional, sota les ordres de Stalin va ser una de les institucions que va ajudar a la burocratització de la URSS i a la derrota del proletariat de la unió soviètica.
(2) “El Franquisme que no marxa” de Lluc Salellas és un bon llibre per entendre l’entrellaçament econòmic i familiar entre poderosos catalans i espanyols durant la dictadura franquista i les dècades posteriors.
